Quan estàs assegurat a una asseguradora, l'única cosa que tens segura és que segur que pagues la teva quota.
El que segur que no tens segur quan estas assegurat a una asseguradora és que estiguis assegurat del que penses que estat assegurat.
Dit d'una altra manera:
- Any 2005: Una noia se salta un stop, i em fot un piñu. Pèrit, taller, etc. Jo tinc franquícia 200€. Per poder retirar el cotxe del taller un cop arreglat, els del taller em demanen o bé que pagui la franquícia, o bé un paperot de l'asseguradora conforme no sóc culpable i que per tant no he de pagar res. Aquest fax van tardar una setmana en enviar-lo. Vaig acabar trucant des de la porta del taller, amb les claus del cotxe a la mà, a les 8 del matí, per donar-los el número de fax del taller per a que ho enviessin davant meu.
- Any 2006: Tempesta al Maresme. Les tuberies del pàrking del nostre bloc no resisteixen, cauen, inunden pàrking, danyen algun cotxe, etc. Sort que ho tenim assegurat... però l'asseguradora diu que no paga perquè no cobreix defecte de construcció; a pagar entre tots els veïns. Ara estem a tribunals
- Any 2007: Tinc un accident de cotxe. La policia avisa una grua amb urgència per retirar el cotxe ja que està en situació perillosa. PAgo la grua de la meva butxaca. L'asseguradora em diu que envii factura de la grua que m'ho abonaran. Ho faig, i avui rebo la resposta: petició denegada perquè ells no van avisar la grúa, segons no sé quin article del contracte.
La primera era Winterthur (damos seguridad i protección a más de 4 millones de clientes), la segona era Mapfre (aseguramos tu calidad de vida) , i la tercera era Mutua Madrileña (la mayor seguridad al mejor precio). Tres anys, tres casos seriosos, tres putades, tres asseguradores. Podeu veure els eslògans a les portades de les seves webs, així es venen
Ho sento molt, perquè tinc persones que m'estimo moltíssim treballant amb asseguradores o coses relacionades (Roser, Edu, Josep...), però els tres cops que he necessitat els serveis d'aquestes empreses per coses serioses, m'han fallat, m'han decebut, m'han fet emprenyar... i sobretot, m'han fet pagar a mí (bé, el primer cop ho vaig evitar a l'últim segon). Quan la cosa és seriosa, sempre hi ha un article, un apartat, una irregularitat... sempre.
Per tant, asseguradores igual a lladres i estafadors. Sense cap mena de dubte. I amb tot convenciment. Lladres.
Estic rabiós, furiós, impotent... amb aquell sentiment de sentir-te una merda que ets davant d'una entitat poderosa, farta de calers que jo els dono, protegits pels millors assessors legals, i que s'estan rient de mi. Segur a la seu de la Mutua algú està pensant: "un altre tonto que paga una morterada a l'any i que no cobrarà el que li hem promès. A la saca!"
BBbbbbbbuuuuuuuffffffffffff
dijous, 25 de gener del 2007
diumenge, 21 de gener del 2007
El truco final (el prestigio)
Primera impressió: Dues hores (com és la moda) dura la película, i la tensió i entreteniment és irregular; durant la primera mitja hora o tres quarts, no acaba d'enganxar, va molt lenta, i tot es resumeix en un enfrontament que t'arriba a semblar infantil entre dos mags virtuosos, que no acaba de greixar del tot bé... però a partir de cert moment, amb la sortida a la llum del gran truc, la tensió es multiplica, i els jocs de Nolan t'acaben fent menjar la bola i desitjar que no s'acabi... a veure si resolts el gran secret abans que ell t'el destapi, com un desafiament!
Més fredament, s'ha de reconèixer que no confiava massa al principi en la parella protagonista; però Bale (Borden) i Jackman (Angier) fan una feina excelent, especialment Christian Bale, que fa un paperàs tremendu de principi a fi, i això ajuda molt a que la película avanci, perquè t'arribes a creure l'evolució dels protagonistes, i és creïble que acabin actuant com actuen. Sense la seva bona feina, seria difícil fer coherent que els dos mags fossin capaços de fer correr l'argument fins on arriba al final. I clar, si al darrera, fent pinya, tens en Michael Caine i la cada dia més bona (en tots els aspectes) Scarlett Johansson, doncs clar, un bon pastisset!
Al principi Nolan et despista amb els temps; que si ara endavant, que si ara enrrera... evidentment, res a veure amb Memento, però clar, et fas una mica de liu fins que no vas lligant caps. De fet, dona la sensació que no lligues caps fins que ell no vol; llavors dona llum amb un petit salt enrera en el temps que comença a deixar entreveure el final. Una altra cosa que té Nolan és l'ambientació, decorats, fotografia... tot magnífic, creïble, sense ser excesiu, la mida justa.
I al final... doncs unes sorpresetes que t'obliguen a fer una relectura de tot el que passa (això sempre li agrada a en Marc Plana), tot i que si, com diuen els mags, "estàs atent", gairebé tot ho pots haver relligat 15 minuts abans del final.
I més profundament (com sempre, des de la meva ignorància)... sembla com que Nolan ens vol ensenyar aquella part fosca de l'home, que pot transformar una passió positiva, un afany de superació, en una rivalitat obsessiva, una malaltia... i mostra com aquest descontrol passional arriba a posar-ho en joc tot... i potser perdre-ho. De totes maneres, no val la pena no mirar-s'hi massa, perquè em sembla que Nolan busca més el thriller, la història, i mimar els seus dos mags que no pas anar massa més endins.
En conclusió... no es una obra mestra, i no passarà a la història, però és de les bones de l'any segur; jo no me la perdria. I estigueu ben atents; si aneu pillant detalls que van caient com si res, podreu resoldre l'enigma abans del que us penseu! A veure si la remiro quan surti amb DVD i no se m'escapa res. Em sembla que comença a valdre la pena anar a veure les pelis d'aquest senyor Nolan.
Brillant: Els actors (principals i secundaris), l'últim terç de la película, el Colorado Springs... i el gran misteri en sí mateix
A tranques i barranques: la primera mitja hora, el sarau entre temps passats i presents, algun gir de guió una mica forçat.
Més fredament, s'ha de reconèixer que no confiava massa al principi en la parella protagonista; però Bale (Borden) i Jackman (Angier) fan una feina excelent, especialment Christian Bale, que fa un paperàs tremendu de principi a fi, i això ajuda molt a que la película avanci, perquè t'arribes a creure l'evolució dels protagonistes, i és creïble que acabin actuant com actuen. Sense la seva bona feina, seria difícil fer coherent que els dos mags fossin capaços de fer correr l'argument fins on arriba al final. I clar, si al darrera, fent pinya, tens en Michael Caine i la cada dia més bona (en tots els aspectes) Scarlett Johansson, doncs clar, un bon pastisset!
Al principi Nolan et despista amb els temps; que si ara endavant, que si ara enrrera... evidentment, res a veure amb Memento, però clar, et fas una mica de liu fins que no vas lligant caps. De fet, dona la sensació que no lligues caps fins que ell no vol; llavors dona llum amb un petit salt enrera en el temps que comença a deixar entreveure el final. Una altra cosa que té Nolan és l'ambientació, decorats, fotografia... tot magnífic, creïble, sense ser excesiu, la mida justa.
I al final... doncs unes sorpresetes que t'obliguen a fer una relectura de tot el que passa (això sempre li agrada a en Marc Plana), tot i que si, com diuen els mags, "estàs atent", gairebé tot ho pots haver relligat 15 minuts abans del final.
I més profundament (com sempre, des de la meva ignorància)... sembla com que Nolan ens vol ensenyar aquella part fosca de l'home, que pot transformar una passió positiva, un afany de superació, en una rivalitat obsessiva, una malaltia... i mostra com aquest descontrol passional arriba a posar-ho en joc tot... i potser perdre-ho. De totes maneres, no val la pena no mirar-s'hi massa, perquè em sembla que Nolan busca més el thriller, la història, i mimar els seus dos mags que no pas anar massa més endins.
En conclusió... no es una obra mestra, i no passarà a la història, però és de les bones de l'any segur; jo no me la perdria. I estigueu ben atents; si aneu pillant detalls que van caient com si res, podreu resoldre l'enigma abans del que us penseu! A veure si la remiro quan surti amb DVD i no se m'escapa res. Em sembla que comença a valdre la pena anar a veure les pelis d'aquest senyor Nolan.
Brillant: Els actors (principals i secundaris), l'últim terç de la película, el Colorado Springs... i el gran misteri en sí mateix
A tranques i barranques: la primera mitja hora, el sarau entre temps passats i presents, algun gir de guió una mica forçat.
dissabte, 20 de gener del 2007
Alguna cosa no funciona...
Es una mica llarg de llegir, però us asseguro que val la pena, perquè sembla una notícia del dia dels innocents. Els subratllats en color són meus, per accentuar alguns detalls... (Extret de elperiodico.com)
Una estudiante de Bachillerato disconforme con sus notas acude al Tribunal Superior de Justícia
Una alumna de primero de Bachillerato disconforme con el suspenso de cuatro asignaturas y convencida de que fue injustamente evaluada por sus profesores llevó su protesta hasta el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que cuatro años después ha rechazado su reclamación.
La alumna, Elma P. M., suspendió en el 2003 las asignaturas de filosofía, física, matemáticas y química en el instituto Miquel Biada de Mataró, donde cursaba primero de bachillerato por tercer año consecutivo, tras haberlo intentado primero en una escuela privada. Disconforme con la calificación obtenida en esas cuatro materias, lo que le impedía pasar a segundo de bachillerato, la alumna presentó una reclamación ante la dirección del instituto y la Conselleria d'Educació en la que solicitaba que se le revisaran las pruebas por las que fue suspendida.
En su reclamación, la estudiante alegaba que sus profesores la trataron injustamente, utilizando en su evaluación criterios más restrictivos que los aplicados a sus compañeros, y pedía que se tuviera en cuenta no sólo el resultado de sus exámenes, sino también los trabajos que presentó durante el curso y su participación en clase. A propuesta del inspector, el Departament d'Educació creó una comisión que revisara la evaluación de la alumna y que, en septiembre del año 2003, concluyó que las calificaciones otorgadas eran correctas. Un mes después, el Director General de Ordenación e Innovación Educativa desestimó la reclamación presentada por la alumna, al no apreciar indicios de que el centro docente incumpliera las normas vigentes sobre la evaluación de alumnos de bachillerato.
De hecho, de las siete pruebas de filosofía que hizo, Elma aprobó sólo una, con un cinco pelado, igual que en los diez exámenes de física; la nota más alta que obtuvo en los 14 de matemáticas fue un 2,5, y, de los ocho de química, sólo superó uno con un 5,6. Durante el curso, cosechó nueve ceros en esas materias. No obstante, la estudiante recurrió la decisión del Departamento de Educació ante el Tribunal Superior de Justícia, que, cuatro años después, ha resuelto que no existió irregularidad alguna en la calificación de los exámenes.La demandante aportó al tribunal un trabajo de filosofía y otro de matemáticas que fueron bien valorados por el profesor correspondiente, pero el TSJC considera que esos ejercicios "no pueden suplir los resultados obtenidos en los controles realizados" y recuerda que en los exámenes "notoriamente, la alumna ha obtenido una media de notas que puede calificarse como baja".
Respecto al trato parcial de los profesores denunciado por la estudiante, el tribunal sostiene que la libertad de enseñanza implica cierta discrecionalidad del profesor o la junta evaluadora y concluye: "Todo lo que no sea arbitrario o manifiestamente injusto no es censurable, aunque sobre ello se pueda discrepar".El TSJC considera que la parcialidad y desigualdad denunciadas por la alumna "no dejan de ser apreciaciones subjetivas carentes de soporte acreditativo alguno".
A mi no em digueu que alguna cosa no està fallant, quan un cas així mobilitza una comissió amb gent que paguem totes les butxaques i arriba al tribunal de justícia... 9 zeros!!!
Una estudiante de Bachillerato disconforme con sus notas acude al Tribunal Superior de Justícia
Una alumna de primero de Bachillerato disconforme con el suspenso de cuatro asignaturas y convencida de que fue injustamente evaluada por sus profesores llevó su protesta hasta el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que cuatro años después ha rechazado su reclamación.
La alumna, Elma P. M., suspendió en el 2003 las asignaturas de filosofía, física, matemáticas y química en el instituto Miquel Biada de Mataró, donde cursaba primero de bachillerato por tercer año consecutivo, tras haberlo intentado primero en una escuela privada. Disconforme con la calificación obtenida en esas cuatro materias, lo que le impedía pasar a segundo de bachillerato, la alumna presentó una reclamación ante la dirección del instituto y la Conselleria d'Educació en la que solicitaba que se le revisaran las pruebas por las que fue suspendida.
En su reclamación, la estudiante alegaba que sus profesores la trataron injustamente, utilizando en su evaluación criterios más restrictivos que los aplicados a sus compañeros, y pedía que se tuviera en cuenta no sólo el resultado de sus exámenes, sino también los trabajos que presentó durante el curso y su participación en clase. A propuesta del inspector, el Departament d'Educació creó una comisión que revisara la evaluación de la alumna y que, en septiembre del año 2003, concluyó que las calificaciones otorgadas eran correctas. Un mes después, el Director General de Ordenación e Innovación Educativa desestimó la reclamación presentada por la alumna, al no apreciar indicios de que el centro docente incumpliera las normas vigentes sobre la evaluación de alumnos de bachillerato.
De hecho, de las siete pruebas de filosofía que hizo, Elma aprobó sólo una, con un cinco pelado, igual que en los diez exámenes de física; la nota más alta que obtuvo en los 14 de matemáticas fue un 2,5, y, de los ocho de química, sólo superó uno con un 5,6. Durante el curso, cosechó nueve ceros en esas materias. No obstante, la estudiante recurrió la decisión del Departamento de Educació ante el Tribunal Superior de Justícia, que, cuatro años después, ha resuelto que no existió irregularidad alguna en la calificación de los exámenes.La demandante aportó al tribunal un trabajo de filosofía y otro de matemáticas que fueron bien valorados por el profesor correspondiente, pero el TSJC considera que esos ejercicios "no pueden suplir los resultados obtenidos en los controles realizados" y recuerda que en los exámenes "notoriamente, la alumna ha obtenido una media de notas que puede calificarse como baja".
Respecto al trato parcial de los profesores denunciado por la estudiante, el tribunal sostiene que la libertad de enseñanza implica cierta discrecionalidad del profesor o la junta evaluadora y concluye: "Todo lo que no sea arbitrario o manifiestamente injusto no es censurable, aunque sobre ello se pueda discrepar".El TSJC considera que la parcialidad y desigualdad denunciadas por la alumna "no dejan de ser apreciaciones subjetivas carentes de soporte acreditativo alguno".
A mi no em digueu que alguna cosa no està fallant, quan un cas així mobilitza una comissió amb gent que paguem totes les butxaques i arriba al tribunal de justícia... 9 zeros!!!
La bellesa de l'arruga
L'arruga és bella; la lleu irregularitat de l'arruga dona profunditat a la forma, crea un joc d'ombres màgic, i dona un aire de senzillesa a la imatge.
L'arruga suau del front dona un aire de serietat, d'intelectualitat, seny.
Per tant, vull trencar una llança en favor de l'arruga com a fet estètic, com a estil de vida, i us convida a que lluiu l'arruga.
Tant de bo aquest post serveixi per iniciar una nova tendència a la moda mundial, i potenciar l'arruga. Segur que algun dia va fer alguna cosa així amb la roba ben planxada, i va crear un estil. Perquè no puc aconseguir jo ara el contrari?
(post escrit despres de tot un dissabte al matí planxant)
L'arruga suau del front dona un aire de serietat, d'intelectualitat, seny.
Per tant, vull trencar una llança en favor de l'arruga com a fet estètic, com a estil de vida, i us convida a que lluiu l'arruga.
Tant de bo aquest post serveixi per iniciar una nova tendència a la moda mundial, i potenciar l'arruga. Segur que algun dia va fer alguna cosa així amb la roba ben planxada, i va crear un estil. Perquè no puc aconseguir jo ara el contrari?
(post escrit despres de tot un dissabte al matí planxant)
divendres, 19 de gener del 2007
El final de l'infern (II)
No vull que el meu post "el final de l'infern" es convereixi en un debat obert. Com que la meva intenció en el post era agrair el suport de la gent que tinc aprop, i el caire que prenien els comentaris anava cap una altra banda, he decidit esborrar-lo, i faré el mateix amb els comentaris que s'afegeixin en aquest. Ho faig per respecte i prudència... i no crec tampoc que la meva salut mental pugués ara per ara encaixar segons què.
Espero que ho entengueu, que ningú s'ofengui, i que ningú s'hagi sentit ofès pel meu post, on recordo que només agraïa el suport a al gent del meu voltant, i prou.
Tema "sanjat", com diria un gran home de futbol amb nom de rei mag. (si no fos per l'humor...)
Espero que ho entengueu, que ningú s'ofengui, i que ningú s'hagi sentit ofès pel meu post, on recordo que només agraïa el suport a al gent del meu voltant, i prou.
Tema "sanjat", com diria un gran home de futbol amb nom de rei mag. (si no fos per l'humor...)
dimarts, 16 de gener del 2007
Unes paraules de Tim Robbins
(Extret de Diariodeleon.es, però imagino que deu sortir a molts més llocs)
Tim Robbins se siente utilizado por posar con Ruiz-Gallardón
El actor Tim Robbins, que se encontraba ayer en Madrid para presentar el film Atrapa el fuego (Catch a fire) y apoyar el I Festival Internacional de Cine Solidario de la ciudad (FICS), confesó sentirse utilizado por el posado no previsto del alcalde de la capital junto a él en la sesión de fotos previa. «Mi intención era apoyar el festival, no salir en fotos con políticos de derecha. Siento que me han utilizado», esgrimió el actor estadounidense ante un grupo de periodistas poco después de la rueda de prensa de su última película, Atrapa el fuego (Catch a fire) , que abrió ayer la primera edición de este festival cinematográfico. El alcalde de la capital, Alberto Ruiz-Gallardón, presentó ante los medios la primera edición de este festival y compareció, posteriormente, en la sesión de fotos que tenía prevista realizar en solitario el actor estadounidense. «Es curioso que un alcalde pueda hacer el esfuerzo de venir a hacerse una foto con un actor norteamericano pero no lo haga para unirse a la ciudadanía en una manifestación», apuntó el actor en referencia a la ausencia de Alberto Ruiz-Gallardón, en la marcha en contra de ETA celebrada este sábado en Madrid
Sense comentaris
Tim Robbins se siente utilizado por posar con Ruiz-Gallardón
El actor Tim Robbins, que se encontraba ayer en Madrid para presentar el film Atrapa el fuego (Catch a fire) y apoyar el I Festival Internacional de Cine Solidario de la ciudad (FICS), confesó sentirse utilizado por el posado no previsto del alcalde de la capital junto a él en la sesión de fotos previa. «Mi intención era apoyar el festival, no salir en fotos con políticos de derecha. Siento que me han utilizado», esgrimió el actor estadounidense ante un grupo de periodistas poco después de la rueda de prensa de su última película, Atrapa el fuego (Catch a fire) , que abrió ayer la primera edición de este festival cinematográfico. El alcalde de la capital, Alberto Ruiz-Gallardón, presentó ante los medios la primera edición de este festival y compareció, posteriormente, en la sesión de fotos que tenía prevista realizar en solitario el actor estadounidense. «Es curioso que un alcalde pueda hacer el esfuerzo de venir a hacerse una foto con un actor norteamericano pero no lo haga para unirse a la ciudadanía en una manifestación», apuntó el actor en referencia a la ausencia de Alberto Ruiz-Gallardón, en la marcha en contra de ETA celebrada este sábado en Madrid
Sense comentaris
diumenge, 14 de gener del 2007
Babel
Una pel·lícula entretinguda, profunda, molt ben pensada, i que et fa patir i arribes a passar-ho malament fins i tot... és millor no anar-la a veure si estàs depre, perquè té punts de tristesa bastant extrems... Una bona (i llarga) estona de cine... i molt de fum del cap després.
És un plaer sempre posar-se davant d'una peli que està feta com ha de ser: amb un missatge, amb una idea per transmetre, i a partir d'aquí, es nota com hi neix tota la resta al voltant. A partir d'aquí, la imaginació, la creativitat, la idea lluminosa que dona cos a tot plegat, i la capacitat tècnica de l'equip i els actors és el que acaba de fer la obra... i no al revés!
De fons, o més ben dit, d'arrel, la complexitat de la comunicació humana; tota l'argument neix i s'embolica per les situacions creades per falta de comunicació amb diferents formes: idioma, cultura, pors, prejudicis, alcohol... alguns malentesos poden passar per anecdòtics i fins i tot humorístics, però d'altres arrenquen del més profund de la persona: traumes, barreres culturals, frustracions... tots sumats, donen forma a un món incomprensible; la japonesa sord-muda simbolitza la impotència de la persona que vol comunicar-se i no troba el canal, i no pot fer sortir les seves frustracions i pors, fins que gairebé se la mengen viva...
El joc temporal que monta Iñárritu és una mica més confús que a "amores perros", i de fet no s'aclareix realment fins al final; això ajuda a mantenir la tensió, que potser podria caure en algún moment en què l'argument es mou poc. Sorprèn veure en Brad Pitt en un guió com aquest... però no hi desentona, tot i que no a mi no em fa mai el pes.
Crec que el missatge arriba, a més amb cruesa, i atacant la consciència... el que passa és que per arribar a lligar els tres contexts tan diferents l'argument hi ha moments en què s'agafa amb pinces, i la casualitat i la mala sort tenen un paper massa important... però bé, se li perdona, perquè el fons ho acaba lligant tot bé.
Una bona película, una mica llarga (però ja és normal), i portar clínex, no fos cas... Molt aconsellable!
Brillant: el missatge, la humanitat de gairebé tots els personatges, les localitzacions.
A tranques i barranques: alguns lligams argumentals molt forçats, massa casuals...
És un plaer sempre posar-se davant d'una peli que està feta com ha de ser: amb un missatge, amb una idea per transmetre, i a partir d'aquí, es nota com hi neix tota la resta al voltant. A partir d'aquí, la imaginació, la creativitat, la idea lluminosa que dona cos a tot plegat, i la capacitat tècnica de l'equip i els actors és el que acaba de fer la obra... i no al revés!
De fons, o més ben dit, d'arrel, la complexitat de la comunicació humana; tota l'argument neix i s'embolica per les situacions creades per falta de comunicació amb diferents formes: idioma, cultura, pors, prejudicis, alcohol... alguns malentesos poden passar per anecdòtics i fins i tot humorístics, però d'altres arrenquen del més profund de la persona: traumes, barreres culturals, frustracions... tots sumats, donen forma a un món incomprensible; la japonesa sord-muda simbolitza la impotència de la persona que vol comunicar-se i no troba el canal, i no pot fer sortir les seves frustracions i pors, fins que gairebé se la mengen viva...
El joc temporal que monta Iñárritu és una mica més confús que a "amores perros", i de fet no s'aclareix realment fins al final; això ajuda a mantenir la tensió, que potser podria caure en algún moment en què l'argument es mou poc. Sorprèn veure en Brad Pitt en un guió com aquest... però no hi desentona, tot i que no a mi no em fa mai el pes.
Crec que el missatge arriba, a més amb cruesa, i atacant la consciència... el que passa és que per arribar a lligar els tres contexts tan diferents l'argument hi ha moments en què s'agafa amb pinces, i la casualitat i la mala sort tenen un paper massa important... però bé, se li perdona, perquè el fons ho acaba lligant tot bé.
Una bona película, una mica llarga (però ja és normal), i portar clínex, no fos cas... Molt aconsellable!
Brillant: el missatge, la humanitat de gairebé tots els personatges, les localitzacions.
A tranques i barranques: alguns lligams argumentals molt forçats, massa casuals...
Coi de pericus...
Doncs si, ahir el Barça va perdre a Montjuic, a més donant una imatge de pena, i fent que els pericus es pensis que són algú. Bueeeeno, tragarem, no passa res.
Aquest és el preu que els equips grans hem de pagar per ser grans: que de tan en quan un equip que no és res i no ho serà mai pugui justificar una temporada mediocre (com és habitual) amb una victòria davant del Barça.
De totes maneres, felicitats, Pericos, a més de guanyar ens vau passar pel damunt; tota una demostració. Què vols fer-hi! Al cap i a la fi és futbol, i no em costa felicitar el guanyador, i més si és merescut. Tothom coneix la meva animadversió amb l'Español, però també els he felicitat a cada títol que han guanyat, i els qui són propers a mí ho poden corroborar... cosa que no puc fer jo al revés, tot i que sempre és a nosaltres a qui s'acusa de prepotents, de creguts, etc.
Bé, doncs... segur que guanyarem la lliga, i la champions, i la copa el rei... doncs dependrà de com ens caiguin els partits, cal tenir clares les prioritats! Som clarament el millor equip, i acabarem donant l'empenta quan tornir Eto'o i Messi. Visca el Barça!!!
Aquest és el preu que els equips grans hem de pagar per ser grans: que de tan en quan un equip que no és res i no ho serà mai pugui justificar una temporada mediocre (com és habitual) amb una victòria davant del Barça.
De totes maneres, felicitats, Pericos, a més de guanyar ens vau passar pel damunt; tota una demostració. Què vols fer-hi! Al cap i a la fi és futbol, i no em costa felicitar el guanyador, i més si és merescut. Tothom coneix la meva animadversió amb l'Español, però també els he felicitat a cada títol que han guanyat, i els qui són propers a mí ho poden corroborar... cosa que no puc fer jo al revés, tot i que sempre és a nosaltres a qui s'acusa de prepotents, de creguts, etc.
Bé, doncs... segur que guanyarem la lliga, i la champions, i la copa el rei... doncs dependrà de com ens caiguin els partits, cal tenir clares les prioritats! Som clarament el millor equip, i acabarem donant l'empenta quan tornir Eto'o i Messi. Visca el Barça!!!
dijous, 11 de gener del 2007
5 coses desconegudes...
Doncs em Puji m'ha fet pillar amb el Meme de les 5 confessions... claaaaaaaaar, canya al novato, eh? a veure...
- Primera cosa: fa un mes vaig tenir un accident de cotxe a una autopista que em va deixar el cotxe planxat... i al desguaç. Miraculosament, no tinc ni una rascada, però ara mateix em costa trepitjar una autopista amb el cotxe. Mica en mica...
- Segona cosa: M'encanta i m'apassiona la història, tot i que no en sé gaire; estic subscrit a Història (National Geographic), no paro de llegir novela històrica i assaig històric, i veig tots els documentals que fan a la tele, si puc. Preferiblement, Edat Mitjana, Història Antiga... i sobretot, l'època de convivència árabo-judeo-cristiana a la península.
- Tercera cosa: Sóc un addicte compulsiu als jocs d'ordinador i coses semblants; no puc tenir jocs instal·lats a l'ordinador, perquè m'hi poso i m'enganxo de tal manera que no dormiria. A més, sóc un clasicón: PC Futbol, Simcity 3000, Age of Empires...
- Quarta cosa: Tot i que estic feliçment casat (un petonàs, Mire!!) i tinc dues colles d'amics magnífics, tinc una vena solitària amagada; puc estar-me hores sol llegint, a l'ordinador, mirant pelis, escoltant música... tot i que ara per ara no ho faig pràcticament mai... però la tinc. Fins i tot vaig anar de ruta amb cotxe per les espanyes jo solet durant deu dies fa uns quants anys.
- Cinquena cosa: alguns ja ho sabeu... mmmm... les quotes més altes de popularitat les vaig adquirar exhibint el meu "ball de la panxa" i posant-me "el puny a la boca" (fins al canell).
Bueno, segur que si estigués dos dies pensant em sortirien més coses, però justament crec que la gràcia dels blogs està en l'espontanietat (no m'agraden els blocs que semblen columnes de diaris).
Li passo el Meme de les 5 confessions... ai, no sé pas... va, vinga, que ho esteu desitjant, a en David Codina, i a en Joan Cortés (així el coneixeu, que és un paio molt eixerit)
- Primera cosa: fa un mes vaig tenir un accident de cotxe a una autopista que em va deixar el cotxe planxat... i al desguaç. Miraculosament, no tinc ni una rascada, però ara mateix em costa trepitjar una autopista amb el cotxe. Mica en mica...
- Segona cosa: M'encanta i m'apassiona la història, tot i que no en sé gaire; estic subscrit a Història (National Geographic), no paro de llegir novela històrica i assaig històric, i veig tots els documentals que fan a la tele, si puc. Preferiblement, Edat Mitjana, Història Antiga... i sobretot, l'època de convivència árabo-judeo-cristiana a la península.
- Tercera cosa: Sóc un addicte compulsiu als jocs d'ordinador i coses semblants; no puc tenir jocs instal·lats a l'ordinador, perquè m'hi poso i m'enganxo de tal manera que no dormiria. A més, sóc un clasicón: PC Futbol, Simcity 3000, Age of Empires...
- Quarta cosa: Tot i que estic feliçment casat (un petonàs, Mire!!) i tinc dues colles d'amics magnífics, tinc una vena solitària amagada; puc estar-me hores sol llegint, a l'ordinador, mirant pelis, escoltant música... tot i que ara per ara no ho faig pràcticament mai... però la tinc. Fins i tot vaig anar de ruta amb cotxe per les espanyes jo solet durant deu dies fa uns quants anys.
- Cinquena cosa: alguns ja ho sabeu... mmmm... les quotes més altes de popularitat les vaig adquirar exhibint el meu "ball de la panxa" i posant-me "el puny a la boca" (fins al canell).
Bueno, segur que si estigués dos dies pensant em sortirien més coses, però justament crec que la gràcia dels blogs està en l'espontanietat (no m'agraden els blocs que semblen columnes de diaris).
Li passo el Meme de les 5 confessions... ai, no sé pas... va, vinga, que ho esteu desitjant, a en David Codina, i a en Joan Cortés (així el coneixeu, que és un paio molt eixerit)
Operació 1ks
Doncs sí, dilluns va començar la operació 1ks, que si les coses van com han d'anar, hauria d'acabar per setmana santa... mmmm, ai senyor, ja us ho faré saber.
diumenge, 7 de gener del 2007
Banderas de nuestros padres (Eastwood)
Una mica més de dues hores dura la pel·lícula... i si treiem l'últim quart d'hora, he estat enganxat a la pantalla, extasiat amb les imatges de la batalla, amb el ritme trepidant de tot el que va passant, i de com es va lligant present i passat. Un gran rato de cinema, sense cap dubte
Com a totes les pel·lícules de Eastwood, no val sortir del cinema i dir que t'ho has passat bé... llavors el traeixes! ell vol més i busca més. De totes maneres, a Banderas de nuestros padres no hi deixem de veure la manipulació de la informació de què som tots víctimes actualment, en especial a les guerres, i el poder de manipulació dels sentiments de la gent per part dels governs, en especial quan estan sacsejats per la crisi; per tant, temàtica general poc original i força vista. O sigui que ens queda la resta de coses que depenen de la mà genial del director.
No sé si s'exageren els perfils dels dirigents, potser són massa caricaturescs. Més encertats em semblen les explosions de sentiments al ulls dels "herois" de la bandera, sobrepassats pel que s'espera d'ells, i més encara per la duresa de les vivències que els ha tocat...
Tècnicament em sembla un film de magistral execució, si hi treiem el darrer quart d'hora, que acaba fent que desitjis que s'acabi d'una vegada. La combinació de present i passat, les fusions entre plànols, els tons sèpia de la batalla... tot magistral. Arribes a tenir por quan el primer batalló puja per la sorra de la platja, tens ganes de plorar davant d'algun moment tràgic... ni un punt romàntic ens deixa veure la batalla segons Eastwood, ni tan sols un punt d'heroisme... a mi em vindrien ganes d'encongir-me a terra i posar-me a plorar!
Això sí, cal estar preparat per tapar-se els ulls en alguns moments les sensibilitats més delicades, perquè una guerra és una guerra... i hi ha sang i fetge, i te l'ensenyen, i aguanta metxa si pots. Ah! i com a totes les pel·lícules bèliques, entre tan uniforme, sorra, foscor i sang, t'acabes fotent un taco amb els personatges que ja no saps qui és cadascú.
Val la pena, passareu una bona estona, i pensareu una mica, segur que sí... i és que els nostres estimats dirigents no es cansen mai de fer-nos empassar mentides, per tant, no està fora de lloc fer tremolar la mitologia d'una guerra de fa 60 anys.
Brillant: fotografia, història, tensió argumental, ritme present-passat.
A tranques i barranques: últim quart d'hora, alguna interpretació excesiva, confusió de personatges
Com a totes les pel·lícules de Eastwood, no val sortir del cinema i dir que t'ho has passat bé... llavors el traeixes! ell vol més i busca més. De totes maneres, a Banderas de nuestros padres no hi deixem de veure la manipulació de la informació de què som tots víctimes actualment, en especial a les guerres, i el poder de manipulació dels sentiments de la gent per part dels governs, en especial quan estan sacsejats per la crisi; per tant, temàtica general poc original i força vista. O sigui que ens queda la resta de coses que depenen de la mà genial del director.
No sé si s'exageren els perfils dels dirigents, potser són massa caricaturescs. Més encertats em semblen les explosions de sentiments al ulls dels "herois" de la bandera, sobrepassats pel que s'espera d'ells, i més encara per la duresa de les vivències que els ha tocat...
Tècnicament em sembla un film de magistral execució, si hi treiem el darrer quart d'hora, que acaba fent que desitjis que s'acabi d'una vegada. La combinació de present i passat, les fusions entre plànols, els tons sèpia de la batalla... tot magistral. Arribes a tenir por quan el primer batalló puja per la sorra de la platja, tens ganes de plorar davant d'algun moment tràgic... ni un punt romàntic ens deixa veure la batalla segons Eastwood, ni tan sols un punt d'heroisme... a mi em vindrien ganes d'encongir-me a terra i posar-me a plorar!
Això sí, cal estar preparat per tapar-se els ulls en alguns moments les sensibilitats més delicades, perquè una guerra és una guerra... i hi ha sang i fetge, i te l'ensenyen, i aguanta metxa si pots. Ah! i com a totes les pel·lícules bèliques, entre tan uniforme, sorra, foscor i sang, t'acabes fotent un taco amb els personatges que ja no saps qui és cadascú.
Val la pena, passareu una bona estona, i pensareu una mica, segur que sí... i és que els nostres estimats dirigents no es cansen mai de fer-nos empassar mentides, per tant, no està fora de lloc fer tremolar la mitologia d'una guerra de fa 60 anys.
Brillant: fotografia, història, tensió argumental, ritme present-passat.
A tranques i barranques: últim quart d'hora, alguna interpretació excesiva, confusió de personatges
Maria Antoinette (Sofia Coppola)
Com sempre, primer de tot... m'ho he passat bé al cine? puesssssssss... no gaire!!! és una peli lentíssima, on no passa res fins passada una hora de film. Fins que no li agafes el ritme et passes l'estona buscant la posició a la butaca. Per tant, si us agraden les pelis d'acció, moviment, trepidants, amb arguments enrevessats... aquesta NO és la vostra!!!
Anant una mica més enllà, Coppola no vol fer una història, sino una foto. Una instantània de Maria Antonieta i el seu entorn durant els anys previs a la revolució francesa. Si això no ho saps abans d'anar al cine, pues clar et quedes una mica aixins...
Després mica en mica vas entrant a la pel·lícula, primer perquè comencen a passar coses, i segon perquè vas entenent què vol dir la directora amb el tedi i l'avorriment que et fica a la pell. Aprens a gaudir de cada plànol com si fos una obra mestre d'algun pintor, amb una fotografia impressionant, jugant amb la llum i amb els escenaris d'anuncis de perfum (gràcies, Joan, per tan bella comparació). El millor de tot, segur, la fotografia... bueno, i la kirsten Dunst, que a mi em sembla una bona actriu més enllà del bombonet ros que és, molt natural i expressiva, i el paper li queda mesurat. Ah! i molt interessant també la Banda Sonora, molt espectacular i sorprenent, això sí!
Pel que fa al valor de la obra en sí, doncs només posa accents, punts i comes al que ja tots sabem de la vida versallesca del segle XVIII, els seus excessos, excentricitats, guerres de passadissos, etc. Tot plegat ens porta fins a la Revolució. I en tota l'estona no surt cap més escenari que els palaus i jardins, molt coherent amb la foto d'aquesta noblesa que decideix el destí del país sense veure el poble mai a la vida. Brillant!
I encarà més enllà, suposo que també vol entrar en el "manido" tema de la lluita entre l'ànsia de llibertat i la sang reial dels joves nobles que han d'entrar en els protocols i matrimonis de conveniència de l'època. Això ho aconsegueix, t'acabes estimant la Maria Antonieta, i patint amb ella els seus mals moments (visca la Kirsten)
En conclusió, si us va agradar Lost in Translation (a mi no, diga'm inculte), t'encantarà aquesta Maria Antonieta, i gaudeix dels escenaris, la fotografia, la llum, els fons, i la música, com si veiéssis una successió de quadres i estiguessis a una visita guiada a Versalles.
Brillant: Fotografia (sublimmmm), música, la Kirsten, localitzacions.
A tranques i barranques: ritme, tedi, força argumental.
Anant una mica més enllà, Coppola no vol fer una història, sino una foto. Una instantània de Maria Antonieta i el seu entorn durant els anys previs a la revolució francesa. Si això no ho saps abans d'anar al cine, pues clar et quedes una mica aixins...
Després mica en mica vas entrant a la pel·lícula, primer perquè comencen a passar coses, i segon perquè vas entenent què vol dir la directora amb el tedi i l'avorriment que et fica a la pell. Aprens a gaudir de cada plànol com si fos una obra mestre d'algun pintor, amb una fotografia impressionant, jugant amb la llum i amb els escenaris d'anuncis de perfum (gràcies, Joan, per tan bella comparació). El millor de tot, segur, la fotografia... bueno, i la kirsten Dunst, que a mi em sembla una bona actriu més enllà del bombonet ros que és, molt natural i expressiva, i el paper li queda mesurat. Ah! i molt interessant també la Banda Sonora, molt espectacular i sorprenent, això sí!
Pel que fa al valor de la obra en sí, doncs només posa accents, punts i comes al que ja tots sabem de la vida versallesca del segle XVIII, els seus excessos, excentricitats, guerres de passadissos, etc. Tot plegat ens porta fins a la Revolució. I en tota l'estona no surt cap més escenari que els palaus i jardins, molt coherent amb la foto d'aquesta noblesa que decideix el destí del país sense veure el poble mai a la vida. Brillant!
I encarà més enllà, suposo que també vol entrar en el "manido" tema de la lluita entre l'ànsia de llibertat i la sang reial dels joves nobles que han d'entrar en els protocols i matrimonis de conveniència de l'època. Això ho aconsegueix, t'acabes estimant la Maria Antonieta, i patint amb ella els seus mals moments (visca la Kirsten)
En conclusió, si us va agradar Lost in Translation (a mi no, diga'm inculte), t'encantarà aquesta Maria Antonieta, i gaudeix dels escenaris, la fotografia, la llum, els fons, i la música, com si veiéssis una successió de quadres i estiguessis a una visita guiada a Versalles.
Brillant: Fotografia (sublimmmm), música, la Kirsten, localitzacions.
A tranques i barranques: ritme, tedi, força argumental.
divendres, 5 de gener del 2007
Futbolistes i punto
Igual que va fer Schuster, o Figo, o LAudrup o tants d'altres que són menys importants... en Ronaldinho també s'ha encarregat de recordar-nos que només es futbolista, i la resta, és màrketing. Ha arribat tard als primers entrenaments de l'any; el segon, amb grades obertes al miniestadi, centenars de nens que hi han anat només per veure'l a ell... i després s'ha picat la visita als hospitals infantils que ha fet la resta de la plantilla.
Per tant, culers (i extensivament tot els que teniu alguna estrella a la vostra nineta), no us deixeu engatusar per jugadors riallers, bones persones, d'aparença humana i propera... reeeees, són grans futbolistes, a qui aplaudirem i adodarem al camp (jo el primer). Però res més, no en deixem entabanar per la seva imatge de "gran futbolista i millor persona". Si no, després en fa una com aquesta dels hospitals, o se'n va al Milan per cobrar el doble, i nosaltres fotuts perquè estàvem segurs que era un bonjant i estimava el club.
Futbolistes i prou!
Per tant, culers (i extensivament tot els que teniu alguna estrella a la vostra nineta), no us deixeu engatusar per jugadors riallers, bones persones, d'aparença humana i propera... reeeees, són grans futbolistes, a qui aplaudirem i adodarem al camp (jo el primer). Però res més, no en deixem entabanar per la seva imatge de "gran futbolista i millor persona". Si no, després en fa una com aquesta dels hospitals, o se'n va al Milan per cobrar el doble, i nosaltres fotuts perquè estàvem segurs que era un bonjant i estimava el club.
Futbolistes i prou!
dimarts, 2 de gener del 2007
Mystic River i la seva paraula
Ahir vaig tornar a veure una pel·lícula magníiiiifica, que és Mystic River... i em sembla que hi he trobat alguna clau, gràcies a l'ajuda d'en Marc Plana (tot un cinèfil) que em va dir que el missatge estava en les paraules i la comunicació...
I ahir m'hi vaig fixar... els personatges es defineixen per com parlen i es comuniquen amb els altres; a tall d'exemple, una peça clau del trencaclosques és un noi mut...
I em poso a pensar en la gent que conec... i realment és tant cert que tothom es defineix per la forma com es comunica... la mirada, el tremolor de la veu, el tema de conversa, la durada de la conversa, els gestos, el to de la paraula... i evidentment, la veritat que oculten, o que mig emmascaren, veritats o mentides que de vegades endevinem o que no...
En fi, no sé ben bé on vull anar a parar... però sí que és veritat que hi he pensat, i m'hi fixaré una mica més en com es comuniquen les persones del meu voltant, segur que hi ha pistes.
I ahir m'hi vaig fixar... els personatges es defineixen per com parlen i es comuniquen amb els altres; a tall d'exemple, una peça clau del trencaclosques és un noi mut...
I em poso a pensar en la gent que conec... i realment és tant cert que tothom es defineix per la forma com es comunica... la mirada, el tremolor de la veu, el tema de conversa, la durada de la conversa, els gestos, el to de la paraula... i evidentment, la veritat que oculten, o que mig emmascaren, veritats o mentides que de vegades endevinem o que no...
En fi, no sé ben bé on vull anar a parar... però sí que és veritat que hi he pensat, i m'hi fixaré una mica més en com es comuniquen les persones del meu voltant, segur que hi ha pistes.
dilluns, 1 de gener del 2007
Pena de mort
Com sempre hi he estat, i com sempre hi estaré, em declaro profundament i radical en contra de la pena de mort, sigui qui sigui la persona, el crim, el lloc, la raça, o el moment.
Fins i tot avui, que sembla que hi ha una justificació mediàtica per algunes penes de mort...
Fins i tot avui, quan els mitjans parlen d'una execució d'un forma completament diferent com ho han fet altres cops.
Fins i tot avui m'hi declaro en contra.
Ja està, res més...
Fins i tot avui, que sembla que hi ha una justificació mediàtica per algunes penes de mort...
Fins i tot avui, quan els mitjans parlen d'una execució d'un forma completament diferent com ho han fet altres cops.
Fins i tot avui m'hi declaro en contra.
Ja està, res més...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)