Ultimes lectures

La promesa del angel (Frederic Lenoir, 2004): Novel·la històrica

Doncs sí, novel·la històrica, ja ho seeeeeeee, sempre igual. No us enganyaré, és com totes, què vols fer-hi, però m'agraden, m'enganxen, m'enreden. De totes maneres, sí que és veritat que cada cop sóc més crític.... aquesta es pot dividir en dues parts; una primera molt interessant, molt ben escrita, i amb un guió que enganxa present i passat d'una manera bastant intel·ligent i coherent. A més, pots gaudir d'una excel·lent feina documental de l'arquitectura romànica, de la vida monàstica, i dels entresijus dels monjos... i tot bastant ben fet. Si no fos per la típica historia amorosa entre cientifics desequilibrats emocionalment, friquis de la seva feina, podríem dir que fins aquí, tot prou bé. A partir de la meitat del llibre, la cosa cau en una colla de tòpics assassinats, sectes antigues, estranyes idees religioses... bueno, que si us agrada la novel·la històrica tan com a mí, us agradarà, i ja està. Si no us agrada, i busqueu una cosa de més qualitat... doncs no la llegiu. Està superpremiada, best-seller, i no sé què més. Què vols que et digui.

Camí de Sirga (JesúsMoncada, 1988). Novel·la històrica

El poble de Mequinensa està a punt de ser engolit per les aigües del nou pantà (1971). Els personatges que hi veuen rememoraran el seu passat, el de les seves famílies, d'es d'un segle abans. Passaran pel davant dels seus ulls, entremig de les cases que es van enrunant, l'època de la primera guerra mundial, el període d'entreguerres, les etapes republicanes, la guerra civil, i l'era franquista. Anirem coneixent la biografia de cada un d'ells, i les vicisituts de cada una de les èpoques. Amb una forma d'escriure complexe, amb frases llargues, subordinades, obligant-nos a llegir amb lentitut, tornar enrera, reconstruir històries... l'autor aconsegueix que coneguis profundament a cada un d'ells, entenguis com actuen i perquè. A través d'anècdotes concretes aparentment poc importants, on es van enllaçant les vides de la gent de la vila, Moncada aconsegueix fer un anàlisi cru, humà, i excepcionalment sensible de la vivència de les "grans política" al dia a dia de la gen de peu pla d'una vila sense pena ni glòria. Especialment brillants em semblen l'atac suposadament anarquista al burgès principal de la vila, el descobriment de l'illa dels tretze sants, i la gran baralla al bordell. Un dels millors llibres que he llegit mai, he gaudit com feia temps que no ho feia. Us l'aconsello moltíssim.

L'imbècil. El més imbècil. Ja ha sortit.

Com es pot ser tan imbècil. És que no sé ni què posar. És que no sé ni com escriure la meva ràbia. És que paraules com les que ha dit aques imbècil casi, casi, casi justifiquen segons quines coses injustificables. Aquest tio es més imbècil que en Rajoy. Imbècil, imbècil, imbèeeeeeeciiiiiiiiiil!!!!!!!

oi que sí que té cara d'imbècil?

"...Yo no lo he condenado (el franquisme), yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?..."
"...¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos...."
"...Era una situación de extraordinaria placidez..."
Mayor Oreja, polític de professió, imbècil de naixament, feixista per vocació.

Si voleu veure tota l'entrevista, està aquí, a la Voz de Galícia. Jo no sé que més dir. Més que paraules, se m'acuden coses per fer... i encara pendríem mal. Tard o d'hora et refreguem la nostra sobirania per cara. Cagunt tot, com es pot ser tan imbècil.

xifres i fets

Aquest vespre he estat uns 10 minuts aturat amb el cotxe al costat d'un semàfor, esperant. Eren pels volts de les nou, o sigui, ja no hi havia moooolt de trànsit... però una mica, sí.
En aquest curt espai de temps, han passat tres coses: Primer, una moto s'ha saltat el semàfor en vermell, després una moto s'ha saltat el semàfor en vermell, i tercer... una moto ha entrat a la cruïlla (en verd, menys mal) i s'ha ficat al carrer on estava jo aturat, contra direcció, per aparcar la moto en un parking de motos que hi ha a mig carrer.
Bé, doncs... darrera unes xifres, sempre hi ha fets, no? 'augment de morts de motos en carretera? doncs no m'ho explico...

Amunt amb la cultura catalana

He de reconèixer que la meva cultura literària és limitada. Tot i que m'encanta llegir, sóc d'aquells que després d'acabar un llibre que m'ha encantat, faig una ullada a crítiques a internet o diaris, i em trobo que me'l deixen per terra... i al revés, miro de llegir llibres que em semblen tostonarros, i després resulta que són obres mestres... i també em passa en el cinema.
En fi, que sóc lector habitual (bé, devorador) sobretot de novel·la històrica (per alguns, novel·leta...), que m'apassiona i em distreu molt. Darrerament, també ho he dir, vaig evolucionant cap a la lectura de llibres d'història més aprop de l'assaig o anàlisi, i no tant de novel·la. Sí, ho endevineu, m'apassiona la història, tota, de dalt a baix, no tinc èpoques preferides... bueeeeno, potser sí, l'edat medieval; reconec que trio les vacances pel percentatge de castells visitables que hi ha pels voltant (la meva dona us ho pot confirmar...).
Doncs el que em vinc a referir amb aquesta premisa, és que reconec que no sóc lector habitual de literatura catalana, contemporània o no. I direu: quina vergooooooonya, un catalanista cada cop més convençut com jo... doncs sí, una mica sí, però bé, no entrarem en el debat de la relació que té la cultura d'una persona amb el seu sentiment nacionalista.
I ara que hem vist l'impacte d'alguns autors catalans a la fira de Frankfurt, cada cop m'adono més de que m'estic perdent moltes coses... noooo? Suposo que el contexte de transformació nacionalista en el que em veig immers darrerament hi ajuda força a fer un acostament cap als llibres catalans...
Doncs va, em comprometo a posar-m'hi una mica; acabo la novel·la històrica que estic llegint ara (La promesa del ángel, de Lenoir i Cabessos, que m'ha enganxat moltíiiiiissim, ho reconec!), i començo amb literatura catalana.
Poso a la meva llista la relectura de la Plaça del diamant (ho sento, em va avorrir la meva adolescència, he pecat), Incerta Glòria de Joan Sales(que algú ja aconsellava en algun blog que he remenat darrerament), alguna cosa de Jaume Cabré, el Camí de Sirga (diuen que una de les millors en català del segle), els Contes d'en Monzó, alguna cosa d'en Porcel... i no sé si tirar per clàssics, no sé...
Us demano la vostra cultivada ajuda: aconselleu-me llibres catalans, autors, m'és igual el tema, la època, el context... provem-ho.

Llàgrimes que no s'acaben

Who'll be the last to die for a mistake

The last to die for a mistake

Whose blood will spill,

whose heart will break

Who'll be the last to die, for a mistake

Last to die (Bruce Springsteen, Magic, 2007)

No ens fareu creure que valia la pena, que calia, que hem salvat el món. No sabem de política, però no som imbècils. Vosaltres sí que en sabeu de política, i sí, també sou imbècils. Potser hagués salvat al món una bomba a les Azores al moment adequat. Macagun tot.

dia de sofà i tele...

Gràcies, Mariano, per recordar-me el sentit que té aquesta diada. Mira, alguna cosa tenim per agrair a Espanya: que avui estigui assegut al sofà mirant la tele durant tot el matí.
Aquest home no para; em moro de riure cada cop que diu que parla de la disgregació de la Espanya grande. Si és culpa teva, burru, i jo en sóc un exemple vivent; cada dia que passa, cada gilipollada que fas, cada cop que obres la boca, tinc més ganes de dir al món que no sóc com tu, que no sento la teva bandera, que em fa fàstic el pensament únic de gent com tú... i que sí, que tens raó en una cosa: estic desitjant separar-me de tu, engegar-te ben lluny.
Un cop més l'has tornat a cagar, Mariano el Corto. Així que un discurs radicalitzant la celebració de la hispanitat, eh? doncs radicalitzem el nostre discurs sobiranista. I cada dia una mica més, i una més enllà anirem. Que bé que t'ha anat l'atemptat d'ETA, eh? Quaaaantes veus hi ha que ara no se senten recolzant el discurs de l'Ibarretexe, apagades pel ressò de la última bomba. Et va anar tant bé com la de barajas.
Però tremola, algun dia aconseguirem que parin aquestes bombes... i llavors ja no hi haurà res a fer, i tornarem a l'estat natural de la península: pobles diferents. No hi pots fer res... bueno, sí que pots, segueix ajudant-nos a veureu clar. Com més destaques el "espíritu nacional espanyol", més em fas adonar que no el tinc, com avui.
Quin gran discurs! Monzó, Monzó... com m'agradaria veure't xerrant amb en Mariano el corto.