no passa res

Després diran que som uns intransigents, que som uns tancats, que ens fotran a la presó per cremar fotos del rei...
Però és que no hi ha dret. És que som una merda. Ens tracten com una merda. Aquest senyor de la foto (a qui, per cert, li vam omplir les butxaques al nostre país, tant garrepes que som), no li ha passat res. Entrenador del Madrid, per tant, mediàtic, les seves paraules avui en dia tenen més ressò que la persona més culte del país, arriben a més oïdes que ningú... i són més exemple que ningú...
I té els sants ous de despatxar-se contra els catalans com ho va fer en una roda de premsa... Això és greu... i tan greu.
Però el que és realment greu és que no ha passat res. Han passat tres setmanes... i no ha passat res. Res de res. De res. Per favor. He deixat passar dies, allò de que la justícia és lenta... i res. No sé què dir, no vull insultar al meu blog... però no ens estimen. No ens estiment!!! si deixen que ens insultin d'aquesta manera, i ningú fa res... no ens volen!!!! Què coi hi fem, amb ells?

un trist futur...

Potser ja l'heu vist, però jo he rigut força... suposo que per no plorar.

el rei... una opinió més

Ja sé que s'ha escrit i parlat molt sobre l'estirabot del monarca... però què vols, jo també hi vull dir la meva, i ho faré esquemàticament:
Punt 1: Chavez és un feixista, ell més que ningú, actua com a tal al seu país, i a més, mira de ser exemple... i hi ha gent que ho fa. Per tant, cop de mall... o patada als ous, si em permeteu.
Punt 2: El rei és un incompetent. Que tots ho hauríem tingut ganes de fer? i tant!!! i d'aixercar-nos i fotre-li un calvot... o algo més gros, al coi de Chavez. Però justament per això no som reis, ni caps d'estat, ni coses d'aquestes. Justament per això li paguem una animalada de diners!!! Per tant, cagada monumental. I punto, no té disculpa.
Punt 3: Que un adolescent de calçotets a la vista i piercing a l'orella, amb toro al clauer digui "ejke el rei tiene doh cohone, ése é mi juancal·lo, ahí, ahí, dale ar cháve", passi. Però que això ho diguin columnistes de diaris, tertulians d'alt nivell, periodistes de primera línia, etc... em sembla indignant. Això és no tenir ni puta idea. Si tenir un parell d'ous és fer un exabrupte així, anem ben servits. El parell de collons s'han de demostrar sent coherents amb una ideologia, amb unes promeses, amb un compromís social, per damunt d'electoralismes... o sigui, estar al costat del poble, per damunt de tota la resta, encara que això et costi la cadira. Si un parell d'ous es fer el que va fer el rei... a la merda la política. Carles Puyol pot ser president.
Punt 4: la figura del rei es inútil... i perjudicial. Amb tot el que ens ha decebut Zapatero, el rei es va carregar l'esforç diplomàtic que feia el cap d'estat (no defenso Zapatero, eh??? Només és un cas concret) plantant cara al capullu d'en Chavez. Que és el primer cop? M'és igual, es gravíssim. però clar, com que també és humà... coooom???? jo pensava que era rei per gràcia divina!!!! No vull reeeeeiiii!!!!
Punt 5: Una raó més per no estar a Espanya: no vull tenir reeeeeiiiiii!!!!!!!
Podem demanar la dimissió del rei? o hem d'esperar que neixi un herederu amb excés de cromosomes 21...

prioritats esportives i socials

O sigui, el que més ens preocupa, són els carnets. El gran problema. Com que el club hi perd calers, això és el que ens preocupa, aquest és el gran problema, la reventa de carnets. Benvinguts al món, si senyor.
Que s'ens pixin al monument d'en Macià, que omplin de merda els carrers, que ens insultin pel carrer, que piquin als vidres del metro, que vomitin a les portes de les cases, que vinguin 15000 sonats sense entrada... això és segon terme.
Que fins i tot els animals que venen amb entrada es passin el partit escupint als seguidors que estem a sota, o tirant cervesa (suposem), o monedes, o el que sigui, això no és tan important; encara que els que estem a sota dels cavernícoles paguem religiosament l'anualitat de soci i abonament.
Que a la tanca d'accés al camp nou (no a l'estadi, sinó a la zona del voltant) tothom pugui entrar sense massa problema tingui entrada o no en tingui, això no és important.
Que els mateixos que paguem religiosament multes absurdes per pixar al carrer o beure al carrer haguéssim d'aguantar com aquesta gent feien impunement el que els donava la gana per tota la ciutat, això és segon terme.
Va, home, va. Vaig marxar del camp amb ganes de trancar-li la cara a un borratxo del Rangers que es va passar tot el partit a dos seients meus, cridant "espanyol, espanyol" i "real madrid, real madrid", i dient "fuck barcelona" i no sé que més, dret, saltant, cantant. Aquest tiu va venir sense entrada, segur, des de Glasgow.
Això sí, sobreott, que no es revenguin carnets, sobretot. Va, home, va. Jo aposto per a que aquesta gent no pugui jugar a Europa. I punto.

disset minuts

Disset minuts. És el temps que havia de tenir funcionant el cervell. Disset minuts, sembla que són poca cosa. Tot és relatiu, el recurs de qui no té recursos. Amb les mans a la butxaca, i el coll desaparegut sota les orelles per evitar la traidoria de la brisa matinera esquena avall. Havien canviat l'hora feia pocs dies, i per tant, almenys ara hi ha una mica de sol... bé, una mica de matinada. Fa quatre dies era negra nit.
Disset minuts des que trepitjava l'andana. Envoltat de fantasmes matinals, a ritme comú, per les escales mecàniques, o a peu. En aquells moments no hi havia lloc pel buit a dins del cap. Calia estar ben conscient per no pifiar-la, ben concentrat, ben... despert.
Disset minuts... la llarga avinguda torna a saludar el dia repetint-se com un malson del que no hi ha forma de guarir-se. Amb les parpelles mig tancades acostumant-se a la claror, els ulls llacrimosos en trist record de la nit, i la pell arrissada per... pel fred, potser? no ho sabia ben bé, tornava a aparèixer davant seu la infinita cua d'autobusos, amb el brogit tremolós de motor bestial en descans, i el fum negrós dels tubs d'escapament, pic de febre del cor de la bèstia.
Disset minuts... ja només quedava pujar-hi. Infern de disset minuts. El cap s'ha espabilat, i ara no pot enfosquir entre capbussada i aclucada d'ulls l'hora i mitja que algú li ha robat, algun lladre sense pistola, sense denúncia, sense condemna, sense càstig... un lladre a cara descoberta, amb portada als diaris, amb adreça pública. El botí, una hora i mitja... de l'anada, només. Falta la tornada.
Disset minuts infernals, on la pell s'erissava pel fred... i per alguna cosa més. No mirava al fantasmes matinals - o nocturns - del seu voltant. Ells tampoc ho feien. Un cop més, algú amb micròfon pintat de coloraines enamoradores està per allà, apretant-se l'orella, i agredint a cops de carxofa les ràbies adormides... i ell en fugia, com cada dia.
Disset minuts. Un cop dalt de l'autobús, ha passat l'infern. Recolzant el cap a la finestra, el bronzit del motor semblava una nana. Encara, abans de la última desconnexió, la imatge de la seva dona el va assaltar; "bon dia, cariñu!" "ui, quina son que tinc...", "vinga, a la dutxa"... un record. Ara li tocava despertar-se sol, una hora i mitja abans que la seva dona... i dues hores abans que els seus fills.
Aquell dia costava adormilar-se. Podria posar el crit al cel... però contra qui? contra què? contra el que l'informa al peu de l'andana? contra el conductor? contra... res. Contra res. Per a què. Ja ha passat altres cops. Ja ha sortit gent al carrer. L'acidesa de les paraules, la cremor de la pluma... i la inexistència de fets. Per a què? En girar una cantonada elevada, s'entreveia el perfil de la gran ciutat... no s'havia adonat mai que des d'allà es veia la Sagrada Família. Caldria això per a que algú...?
Aquell dia seria pitjor. En arribar a la feina, el diari de guerra del dia anunciava un altre mes de retard... 30 cops més els disset minuts d'obligatòria consciència. Aquell dia el jefe li va posar la mà a la espatlla, quan el va sorprendre aguantant-se el cap entre les mans, amb el nas gairebé tocant el teclat de l'ordinador... el petit de la casa no hi entén d'esborancs, només hi entén de la gana...

103 nens i uns grapat de déus

Ara, per fi, veia el sol. Esmorteït, colpejant intermitent a la seva falda, quan els núvols li donaven pas. Com si necessités apoderar-se'n, un punt ansiós, va mirar d'obrir més la finestreta... però ja estava del tot oberta, ja ho tenen, els avions, que les finestretes són ben petites. Es va acontentar amb el senzill regal. Entreveia llums i ombres per la finestra... llums i ombres. Ara ja veia la llum, no faltava massa per aterrar, i la vida podria tornar a emprendre el seu curs... si és que algun cop l'havia deixat, potser és el que tocava amb el número al que havia apostat.
El curs que ha perdut és el de les seves criatures, més d'un centenar, a qui estava convençut de portar cap a llum, una llum és clara, més intensa, més duradora. Estava segur que els estava donant un futur. El risc el coneixia... però valia la pena. Jugar al límit de les lleis internacionals, jugar amb famílies pobres i ignorants. Però el més important eren els nens, dur-los a la llum. O això li van dir. Sí, potser li van dir, i s'ho va creure massa fàcil. Val la pena passar per damunt d'algunes coses per donar-los la felicitat.
Però ja notava alguna cosa estranya, quan els mirava als ulls, un per un, als més de cent nens i nenes... no hi sabia veure agraïment; hi podia veure tendresa, por, patiment, amor... però no agraïment, hi havia alguna ombra en aquella mirada. Potser aquell reflex al fons dels ulls era una d'aquelles coses per les que s'havia de passar pel damunt. A això és referia el cap de l'operació? mirades, famílies, dubtes... pensava que només parlàvem de lleis i burocràcies que sempre obstaculitzen les accions solidàries.
Ara ja arriba la llum. La que va trobar a faltar com mai no ho hagués pensat aquells dos dies al calabós, en un país desconegut, amb una gent desconeguda... que feia por. Li va tocar viure a les seves carns un d'aquelles coses per les que s'havia omplert el temps lliure de la seva agenda: una detenció massiva, arbitrària, irregular, amb maltractaments...
Ara ja arriba la llum. Les paraules del cap de la ONG retronen encara, però més lluny, més diluïdes... potser més tocades per les llums de la realitat. Treure nens de les seves famílies... clar, ara, vist així... qui era ell per decidir on ha de ser més feliç un nen? o on està la mesura de la felicitat? potser sí que hi ha coses que no poden passar per damunt de les altres, i no són coses escrites en tractats internacionals, ni en llibres de moral. Qui pot saber on rau la felicitat d'una persona... i encara més, qui pot decidir per un altre "on" ha de viure aquesta felicitat. Això només ho pot fer un... i que a més, no ho fa, ens ho deixa triar, ens deixa estavellar un cop i un altre perquè no ens falti mai la mel de la llibertat.
Ja arriba llum, el tren d'aterratge trona, el comité de benvinguda, president inclòs, ja es veu. Va mirar de lluny el cap d'estat... i pensava: molt de compte amb jugar a ser Déu. Només n'hi ha un, i no excerceix pas a la Terra. Només hi és... i ens deixa ser.

impostos impostors

Des del meu desconeixement del món econòmic (excepte el de casa), igual que de moltes altres coses d'alt nivell (política, etc.), la meva vena més mundana i peu-planera m'obliga a com a mínim estorar-me davant d'això. No sé què dir... no sé si es pot dir alguna cosa.

la levedad fiscal del rico