Dani dia a dia

Millet o la impunitat

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Tue, 20 Oct 2009 22:04:00 +0000

No en tinc ni idea de lleis. O ben poca cosa. Perquè sóc un ciutadà de peu pla (d'una menestralia encisadora, com diria aquell...) i clar, no és la meva feina, no és el meu món, i no el domino.
Segur que perdria en un debat obert amb qualsevol iniciat jurista, però la sensació no me la treurà ningú... El meu concepte de justícia, en positiu i negatiu, és que cada acció té la seva reacció, i com més ràpida, més efectiva. Quan veig un nen que pega un altre, la reacció és immediata, i aquest nen rep una reacció (reflexió, càstig, el que sigui!). Si no el veig, però m'ho diuen, i ell m'ho reconeix... doncs igual. Si un nen fa una cosa ben feta, se'l felicita, se'l premia, o el que sigui. Aquest és el meu concepte de justícia... simplot, oi? com jo... com la majoria de gent de peu pla. Que, al cap i a la fi, és la majoria de gent viva del planeta... la gran majoria! La immensa majoria!
Doncs si 4 mesos després de reconèixer públicament la seva estafa, el senyor Millet encara no és a la presó, no puc evitar tenir la sensació de injustícia. I més enllà encara, la sensació de incoherència: quina prova més clara vols per tancar un tiu que la seva pròpia confessió? I a partir d'aquí, ja passo a la impotència i la ràbia... i després, més calmat, a la desconfiança.
Desconfiança en un sistema que permet a aquest home estar al carrer, al que trenca cada nit vidres de cotxes del meu veïnat estar al carrer, al que van detenir a dins d'una casa robant estar al carrer... i que, en canvi, fa que si jo deixo el cotxe mal aparcat una hora en un lloc desert a les 10 de la nit em segrestin el cotxe i hagi de pagar 150 euros (és un exemple, no estic rabiós per una grua inoportuna).
No sé explicar-me millor... perquè no sé de lleis, sóc un tiu simplot del carrer que li passa un cop més allò de que mira al seu voltant, veu les coses que passen, i pensa que no reconeix aquest món que hi ha al voltant, que se sent envoltat d'injustícia, que li crea ràbia, impotència... i desconfiança. Desconfiança en la llei, en els jutges, en un dels pilars del món democràtic.
Mira si tinc desconfiança que tinc clar que Millet no anirà a la presó fins d'aquí dos o tres anys com a mínim, quan es faci el judici, sentència, recursos, etc. Llavors ja serà una mica més vell, i en poc temps sortirà per allò humanitari de que pugui passar la vellesa... total, haurà viscut 20 anys com un rei, dos o tres anyets a la presó (si hi va finalment), i la dolça vellesa a casa. Com odio aquest home, amb tota la meva sang, quina ràbia.
I si tots els ciutadans de peu plà estan com jo? Impotents, rabiosos, i desconfiats? Som la gran majoria de la gent del món... estem creant un monstre.

Festa d'aniversari religiosa

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Wed, 29 Oct 2008 12:44:00 +0000

No sé comp expressar el que he sentit quan he llegit aquesta notícia: la festa d'aniversari del germà de Ratzinger, el Papa, es farà a la capella sixtina amb un concert de Mozart i costarà 100.000 euros.
Em sembla que he sentit ràbia. Ràbia de que un personatge públic faci aquesta despesa de diners per un caprici. I m'és igual si estem en crisi o no; em faria la mateixa ràbia. Quina ràbia!!!
També he sentit impotència; jo sóc cristià, em considero de l'Església (amb majúscula), i hi crec fermament... però no puc escollir el cap de la meva Església, a mi aquest home no em representa, és més, li tinc un cert despreci... però no puc evitar que quan fa coses com aquesta tothom se'n foti de l'Església i dels cristians, i de com prediquem amb l'exemple. Almenys, al Zapatero o al Montilla els puc votar o no... hi ha més democràcia al món laïc que al món cristià.
No puc evitar sentir vergonya... de dir que jo pertanyo a l'Església que comanda aquest senyor, de vendre pel món la humilitat, la senzillesa... i que tothom se'n foti de mi.
Hi he sentit pena, molta pena. Pena de veure com gent com aquesta pot enfonsar tot el que significa l'Església (amb majúscules), i molta pena quan recordo, i voldria poder recordar-li al Sr. Ratzinger, que Jesús va celebrar la festa més gran de la seva vida en una copa de fusta amb vi i pa, i prou... i tres dies més tard anava despullat carregant una creu pel carrer mentre tothom en feia mofa.
Mira, almenys en això s'assemblen Jesús i Ratzinger: ara també tothom en fa mofa del nostra Papa.

Rebuig, i punto

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sun, 28 Sep 2008 07:43:00 +0000

Ahir vam perdre. Tots. Barça i Espanyol. Els presidents. Els nens que ploraven. Els que estàvem a casa i ens va quedar cara de tontos veient tot el que passava.
Només vull expressar el meu rebuig més profund a aquesta colla de delinqüents o pre-delinqüents que són els boixos nois, i altres grups d'aquesta calanya, i a tots aquests que amb les seves banderes, gestos, postures o polítiques permeten, recolzen o són indiferents a ells.
També vull reflexionar sobre qui té responsabilitat en tot això. Que en Laporta i en Dani es pensin a què porten les seves postures intransigents i les seves declaracions. Que els serveis de seguretat dels estadis es pensis que coi fan i de què serveixen (jo entro al camp nou cada partit amb ampolles d'aigua). I que totes les directives siguin valentes, decidides, i fotin fora dels camps aquesta gent (Laporta gairebé ho ha aconseguit, això no se li pot negar... i li va sortir car). I que en un món tecnològicament tant avançat es busqui un manera de controlar la venda d'entrades.
També vull cridar al compromís a les persones individuals del món de futbol (començant per un mateix). Erradiquem les postures que poden generar violència al voltant de l'esport: l'insult sistèmatic, barrejar-hi la política. De sobres es coneguda la meva profunda antipatia per tot el que fa olor a pericu i a la seva manera de veure el Barça i els culés... però d'aquí no va a més.
I per últim, cal fer una crida (inútil, ja ho sé) a la responsabilitat dels mitjans de comunicació per a posar les coses al seu lloc, no fer portades amb declaracions fora de to (que ja sabem que venen molt), no fer preguntes a les rodes de premsa buscant furgar ferides, i no parlar tant del que diu la gent fora del camp, sinó del que fa a dins.
No em volia enrollar, i deu n'hi do el que he escrit... però és que avui és un mal dia per tots els amants de l'esport. El pitjor dia que pot haver-hi, més que una derrota a una final. Avui tinc ressaca de violència al futbol. No tinc mal de cap ni de panxa... però, coi, estic molt fotut.

Mataró Nord... visió estratègica?

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sun, 11 May 2008 09:38:00 +0000

Fa 20 anys ja es parlava del creixement de Mataró cap a l'Oest (o sigui, l'actual Via Europa i el barri del voltant), i cap al Nord (o sigui, el barri de l'Havana, Escorxador, i Cal Collut... i Rocafona, clar)... per no parlar de infinita polèmica de la urbanització o no de les Hortes de les Cinc Sènies, més al Nord encara.

Als qui no sigueu de Mataró això us sonarà a xinès, però el que vinc a dir és que ja fa més de 20 anys que està planificat aquest creixement, que estava en marxa, que havien començat les intervencions urbanístiques... ¿planificat?

Tota aquesta previsió de creixement imparable coincidia amb un dels grans moments i oportunitats de la comarca: l'ampliació de l'antiga A19 (actual C32) fins a Palafolls, creant una ronda entorn de MAtaró amb tres carrils d'anada i tornada, i amb tres accesssos nous a la ciutat; Mataró Sud, Mataró Oest... i el tercer???? doncs aquí està el tema; malgrat el creixement de la zona Nord de MAtaró, la tercera entrada, MAtaró Nord, només existeix per entrar o sortir direcció Girona. És com una broma. Els qui no sou de Mataró, però hi heu vingut algun cop en cotxe, sabreu que en segons quines hores i moments l'entrada de MAtaró Oest és un autèntic tap, un embús monumental, provocat pel disseny nefast d'aquella entrada (on confluixien Mataró Park, Hospital, i accés al centre), i també perquè tota la població de Mataró centre, Nord i Oest entra i surt per aquella infernal rotonda... perquè no hi ha Mataró Nord sentit Barcelona.

Ara han començat les obres per crear a Mataró Nord una entrada i sortida en el sentit Barcelona (ho podeu veure el projecte aquí, i la notícia actual). Ara, 25 anys més tard. Jo, veí d'una d'aquestes zones de Mataró Nord, estic d'enhorarbona: fins i tot a les 6 del matí, per sortir cap a Barcelona, puc tardar perfectament 15 minuts des de casa fins l'autopista... imagineu-vos en hora punta. Ara tindré una entrada a poca distància

Però malgrat tot no puc evitar pensar que les ments privilegiades que van dissenyar tota aquella moguda estan ben tranquils rascant-se la panxa, segurament amb la butxaca plena, després d'haver comès una de la xapusses més importants a nivell d'infraestructures que es poden veure a Catalunya: l'entrada Mataró Oest, i la inexistent entrada Mataró Nord. Ja no val la pena demanar caps, ni responsabilitats... o potser sí????

De totes maneres, tinc dret a l'enrabiada i la pataleta. Cop de Mall als incompetents... en especial els qui no paguen les seves incompetències. Ai, si a les nostres feines en féssim alguna d'aquestes...

El meu barça 08-09

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Tue, 06 May 2008 19:27:00 +0000

Com diu un gran amic meu, el que tenen els blogs és que et permeten deixar pesnaments escrits, i després tornar-ho a veure després d'un temps, i valorar-ho des d'una altra perspectiva... per això, avui faig la meva proposta del barça 08-09... i dios dirà.
Em quedaria:
Valdés: no es de primer nivell mundial, massa errades, però no hi ha mercat... i encara pot créixer més.
Puyol (no ha sigut el millor any, però té un pes clau en aquest moment), Milito, i Márquez (amb dubtes del seu compromís... però bueno, quan juga regularment, ho pot fer molt i molt bé darrera o a mig camp)
Iniesta (ha de ser el pal de paller del Barça), Xavi (pot anar caient de l'onze, però...), Toure (res a dir)
Messi (i cuidar-lo molt...), Bojan (està demostrant molt i molt), Giovanni (creixerà molt, n'estic segur. A més, amb un punt d'experiència pot ser un trenca-partits).
Vendria:
Zambrotta (tot i el seu bon final de temporada), Abidal (necessitem més arribada per jugar contra autobusos), Deco (borrar-se amb el Madrid ja ha sigut massa), Edmilson, Henry (només si ens donen molt calers... tot i que el vaig defensar al principi, ara no el vull ni veure. Segur que em callarà la boca i fotrà mil gols l'any que ve), i Eto'o (ara té caché, guanyarem calers, i podrem fitxar; la seva boca el perd, la seva temporada ha sigut nefasta i li ha faltat humilitat per acceptar-ho, i encara li hem de demanar perdó per no guanyar títols... buuuuuuf)

Per tant, necessitem laterals, un mig que equilibri bé defensa i atac, i un davanter centre. Jo aposto per Villa, un parell d'anyets, i vendre'l. Crec que al Barça farà molts gols, el que ens ha faltat aquest any és un caçagols que fes gols "de merda", de boles sueltes, de rebots, i ell en sap.

I sobre Guardiola... em fa por, francament. Avui en dia, posar ordre a un vestuari, o tens molta mà, o t'acaben fent el llit... i si no, que li diguin a en Koeman. I no sé jo si tota la junta li donarà suport si cal donar clatellots, ja sabem que la directiva és un polvorí, i això és mala notícia per un entrenador... . Pel que fa a l'experiència... si mireu el palmarès de Sachi, Capello o Van Gaal, per posar tres exemples, veureu que van triomfar amb experiències nules o mínimes a primera divisió... per mi no és un criteri vàlid, o almenys, decisiu. No sé pas, a mi m'agradava Pellegrini, ell sí que va saber controlar magistralment una situació complicada (Riquelme) sense que l'equip ho patís... estava convençut que ell era l'escollit, perquè no se'n parlava

futbol es gol

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Tue, 29 Apr 2008 20:38:00 +0000

Ara segur que en Rijkaard dirà que hem jugat millor, que hem tingut ocasions, que... jo que sé.
Fa 5 partits que no marquem cap gol. I un dia és mala sort. Dos també. Tants dies és no saber-ne. I punto.

Eto'o i Henry tenen varies coses en comú: no foten un gol a l'arcu iris, estan fora de forma, tenen el cap fora del Barça (família i selecció)... i el que fa més ràbia, encara parlen fora del camp, i sembla que els haguem de demanar perdó. ah! i tots dos és el moment de vendre'ls.
La diferència entre els dos és que d'Eto'o en treurem quatro duros, i que a Henry no el voldrà ningú. Ens haurem de menjar aquella deliciosa cara depressiva i depriment.

Ah, i una cosa... el Manchester ha sigut millor:
La feina de la defensa és evitar que hi hagi ocasions de gol. Aquí perdem, el United en els dos partits ens n'ha fet més, d'ocasions.
La feina del mig del camp són les dues, crear ocasions de gol pels davanters i evitar que el mig del camp contrari en crei. També perdem, ells han fet més ocasions que nosaltres.
I els davanters tenen la feina de fer gols... de poc, però també ens guanyen. N'han fet algun, de gol, cosa impensable al Barça.
Per tant, han sigut millors en totes les línies. Ja sé que alguns em diran que el mig del camp del Barça ha sigut superior... pot ser que en alguns moments si... però si no aquesta superioritat no es transforma en ocasions...

Faig resum, que no vull anar d'entès de futbol (no ho sóc i estic molt calent): temíem l'atac del Manchester, i resulta que ens ha guanyat sobretot la defensa... potser per culpa de la nostra pròpia davantera.
Apa, a dormir... igual amb el cap més fresc faig un post amb la meva proposta de Barça de futur. De moment, necessitem quatre punts per assegurar la quarta plaça a la lliga... i diumenge ve un València en alça. Ai.

Els meus pobres diners...

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Tue, 29 Apr 2008 19:45:00 +0000

"...Deportistas de la talla de (...)presentaron la uniformidad con la que subirán a recoger las medallas (en la que predomina el color blanco), la de tiempo libre (blanca, roja o azul), la del desfile (rojo para los hombres y amarillo para las mujeres) y complementos como mochilas, maletas y macutos..." (veure tota la notícia)
Ja suporto malament que les televisions públiques es gasten calers enriquint clubs grans. Ja m'emprenya que els ajuntaments es gastin calers en clubs de primera línia, que com a tal, poc d'educatiu tenen... però això ja és una burla monumental. Quant val tot aquesta equipació, de tot tipus i mides, amb disenys de primera línia? resteu-me la meva part dels impostos, que la meva hipoteca surt molt cara!!! cony!!! (i a més, el coi de bandereta... casum tot!)

Montblanc ha caigut

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sun, 27 Apr 2008 18:07:00 +0000

Després de segles de resistir invasions, batalles i setges terribles, Montblanc ha caigut. Els temibles dominguerus, tribu salvatge extesa per la costa catalana i coneguda per la seva voracitat i consumisme, han travessat les muralles i han conquerit la ciutat.
Bromes apart, aquest cap de setmana hem estat a Montblanc, un dels pobles més bonics de Catalunya i amb un regust medieval més profund. Com que diu la tradició que la llegenda de Sant Jordi va passar a Monblanc, cada any organitzen la setmana medieval al voltant de tan assenyalada data. I nosaltres, que ja ho tenim això de tribu salvatge, hem anat allà.
Ja sabíem a què anàvem, molta gent, molt medievalisme de pa sucat amb moli, preus rebentats... i clar, això vam trobar. I tothom podria dir-nos: "home, ja ho sabíeu!!". És veritat... però així com hem estat en altres llocs farcits de gent, aquest cop hem tingut la sensació de poble superat, i que no pot donar l'abast.
Una llisteta de coses: un bar no va poder posar una cervesa en un got perquè no en tenia de nets; un altra bar va tardar moltíssim a portar coberts perquè no en tenia prou de nets; i encara un altre bar que no podia oferir gairebé cap gelat a un grup de famílies que duia una colla de nens... i que van acabar prenent un cacaolat. Un espectacle (venda d'esclaus) davant d'unes 800 persones... sense micro! L'espectacle de "la forca" es fa a la fossa de la muralla... i hi havia al voltant de 500 persones per veure'l per tant, només el veien els de primera fila (és el que té un escenari enfonsat). L'espectacle de la Dracum Nocte (invocació dels elements malignes) es fa en un escenari, i tothom ho veu a peu dret... per tant, només ho veu la primera fila...
En fi, el poble estava superat. Molta gent, ja se sap... però altres llocs tens la sensació que està controlat.
De totes maneres, un bon record: el poble fa un esforç molt gran ambientar-se i donar acollida a tothom, espectacles que estan prou a l'alçada la majoria de vegades, un espectacular mercat amb moltíssims productes, una atenció turística exquisita, això sí...
Si voleu anar-hi, jo ho recomano, val la pena... però també segur que val molt la pena anar a Montblanc en un altre moment que no hi hagi setmana medieval... qui sap quan hi ha més ambient medieval.
Podeu veure més informació al meu blog de viatge "el domingueru"

i nosaltres... sempre tan complidors

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Tue, 22 Apr 2008 20:05:00 +0000

Segurament que les poderosíssimes multinacionals i les grans superpotències que globalitzen el planeta podrien arreglar-ho tot amb una patadeta... però com que tots sabem que no ho faran, tenim dues coses a fer. Cagar-nos en sa mare fins que ho facin... i anar fent cosetes. Què vols fer-hi! De moment, nosaltres, a caseta, fem aquestes coses:
- Cinc brosses diferents: orgànica, envasos, paper, vidre, rebuig. Molta feina, molt d'espai...
- Difusors d'aigua a les aixetes de cuina, lavabo, i dutxa. Uns 2 o 3 euros cada peça, i muntar-los...
- Ampolla plena d'aigua dins del dipòsit del lavabo. Estalvies un litre i mig per cada tirada de cadena... ¿multipliquem? pel cap baix, 80 litres al mes!!!
- L'aigua freda que surt de la dutxa fins que no s'escalfa l'aigua la posem a una galleda (per tirar al lavabo, o cuinar, o fregar...). Ull, perquè la galleda és de 15 litres, i gairebé la omplim cada dia... si feu números surten... 300 litres al mes pel cap baix!!!! Ara, això sí, és un pal omplir la galledeta, eh?

Si algú em dóna més idees...

Nosaltres, humils humans rasos, mira tot el que podem arribar a fer... si, si, ja ens ho recorden, ja, tot el que podem fer. Vinga publicitat apelant a la nostra responsabilitat. Tant de bo que el mateix esforç que des de dalt posen per recordar-nos la nostra responsabilitat en tot això, també la posin en apretar els cargols a qui no compleixi acords de kyoto i coses d'aquestes... siguin ens públic o privats.

I que tampoc nosaltres ens oblidem de recordar-ho! que no ens enceguin amb "la nostra responsabilitat"! I tant que sí!!! però tanqueu aquestes fugues d'aigua que hi ha des de fot anys, que rodin caps a Ascó i més amunt si cal, que es redueixin els cotxes oficials, que es millorin els transports públics i es facin més barats... i paro que no acabaria!!!

Responsabilitat de tots!!!

Doncs adéu demà mateix

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sun, 20 Apr 2008 19:36:00 +0000

"si el año que viene seguimos así, tendré que marcharme a otro club para ganar títulos".

Carai. Després de no jugar mitja temporada per lesió, i un mes i mig per estar a la copa Àfrica (cony de seleccions) quan més et necessitavem, què vols dir, que és culpa de tothom menys teva? jo començaria per assumir la teva part de cupa en tot plegat, no? o no tens molta part de culpa de que el barça ahir no guanyés als pericos? no tota, clar... però, hòstia, mira que la vas arribar a cagar, eh? O potser podries haver renunciat a la selecció, ja que dius que estàs taaan compromès amb el club, i que "yo no falto nunca a un entreno", i coses d'aquestes...

Si de cas, el proper dia, de les quatre ocasions que tinguis davant del porter en fots alguna i no els hi passes al teu amic Kameni, o potser dels 15 dribblings que intentes en un partit, t'en surts d'un parell, o dels 20 passes que intentes a cada partit, en fas algun de bo, si pot ser endavant, no cap al Toure. Està clar, bona mitjana de gols ja en tens, ja... però si no jugues mai, fill meu...

Si marxes a un altre equip, igual passa el mateix, que arribes tu i no guanyen títols, total, fitxar un golejador per a que no jugui mai... llavors podràs tornar a dir el mateix. Ah, i no t'oblidis, que igual no tens tota la culpa de que no guanyem títols en dos anys (algú confia en guanyar algun aquest?)... però tampoc ets l'únic responsable de les dues lligues i la champions que tens a la butxaca, que si ets algú ara mateix al món del futbol, és gràcies al barça.

Doncs mira, després de defensar-te durant quatre any, ara mateix acabo d'escoltar aquestes declaracions, i per mi, ja pots marxar demà mateix on et doni la gana, i així podrem posar en Bojan de davanter centre, i no a la banda, i s'ha acabat la discussió.

Un altre futbolista que canvia de professió i es passa a pallasso. La llista és taaaaan llarga ja...

Apa, bon vent i barca nova!

boicot a la vista?

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Wed, 16 Apr 2008 21:13:00 +0000

No sé què dir. Fins quan aguantarem ser la riota de tothom? És que ja no sé que dir! Entre Magadalenas, Zapateros, Renfes, autopistes, peatges... i a sobre, fins i tot del sector privat es pensen que ens poden fotre el pèl d'aquesta manera.

Sr. Francisco Garcia Sanz, president del consell d'adiministració de Seat, és vostè un imbècil, i tots els que li han rigut la gràcia, igual o més que vostè. Imbècil. I poso la seva cara per a que tothom el conegui. Amb gent com vostè trepitjant-nos així, em venen ganes de fer coses que no es poden escriure aquí. Vagi-se'n a la merda.

un argument més

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sat, 12 Apr 2008 16:13:00 +0000

Només un gest. Algun petit gest, algun detall de que ens entenen, de que teníem una mica de raó, de que ens havien maltractat, que ens havien gairebé insultat... o encara que fos perquè els vots catalans (encara que no meus) els han donat el poder... ens hagués fet taaaant feliços!

Però no, ni així, de cap manera, no hi ha res a fer. Reprovada a Catalunya, gairebé reprovada al Parlamento, amb una actitud prepotent, gairebé insultant i irrespectuosa, més propia del partit de l'altra banda, sense una paraula de disculpa, un gra d'humilitat, un punt de comprensió cap als qui l'hem patit aquests anys...

Doncs aquí la tenim; una prova més, un argument més, de que no els importem, que no té cap valor la nostra veu i la nostra paraula (menys quan parlem de sobirania), ni la manifestació multitudinària que es va fer... ni el nostre "corasonsito". Quin detall hagués sigut, eh? "mira, después de todo, lo has hecho bien, hija, pero como en media España te odian, vamos a tener contentos a la gente, que al fin y al cabo, la política viene a ser eso..."

Va, home, va. I el PSC ja es pot canviar el nom i posar-se i posar-se PSOE B, i avall. Ja no té sentit la seva existència després de la merda de ministeris que els han donat, que els hagin colat a Bono, i que aquesta senyora maleducada, prepotent i basta continui enfotent-se de nosaltres.

Zapatero, ja no cola res. Ni les balances ("yo publicaré" sona igual a "yo apoyaré"...).

Com més lluny millor. Cada cop més clar. Un argument més. Sense ni aquests petits gestos, no podem creure en aquesta fórmula de paisets dins d'España.

O tot o res

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Thu, 10 Apr 2008 19:57:00 +0000

Amb l'esport tothom s'hi atreveix. Deu que històricament el múscul no va massa associat amb la neurona, i sembla que tot és més manipulable per aquesta vessant.

No hi entenc massa de política... i de política internacional encara menys! però com sempre, el meu cor em diu coses... i em sembla molt que els drets humans a Xina no han començat a machacar-se al Tíbet, sinó que ja fa força temps (jo era un crio quan allò de Tianan men...)

I ara que arriben els jocs olímpics, vinga tothom a treure banderes (així sortim a la tele), i fins i tot alguns polítics s'atreveixen a parlar de boicot o coses semblants a l'acte d'inauguració, i amunt i avall...

Què fàcil és emmerdar l'esport de política, qualsevol s'hi veu en cor. A veure qui té collons d'aturar els tractes comercials amb els xinesos fins que no s'aturin les repressions, i es garanteixin els drets humans.

O fem pressió, o no en fem. Però no quan i on ens interessa. Molta gent quedarà molt bé donant una imatge de preocupat pels drets humans amb merdes de boicots, sense jugar-se ni un pèl de la barba. No els ho permetem. Recordem als polítics que més enllà dels jocs olímpics, hi ha moltes altres pantalles de denúncia... encara que potser ens arrisquem una mica més.

I una cosa no treu l'altra: els atletes que boicotegin els jocs... aquests sí que té un valor brutal, i seran un exemple per tothom perquè ells sí que de veritat s'hi juguen la perilla amb la seva professió... a veure quants n'hi ha.

vergonya pseudo-esportiva.

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Mon, 07 Apr 2008 20:49:00 +0000

La bogeria en la que des de fa anys està immers el món del futbol va retorçant les coses d'una forma tan preocupant que ja costa saber on mirar quan dius que ets aficionat d'un club de futbol.

Els qui hem fet esport des de petits, a la nostra escola o al barri, hem sigut capaços (afortunats nosaltres) de viure l'esport com un cant a l'esforç personal, a l'entrega d'aquest esforç a un bé de l'equip, a la "duresa" (entre cometes, parlem de nens) i la constància de l'entrenament regular, a la millora mica en mica... en fi, l'essència de l'esport...

Ara per ara, hi ha coses que a mi, com a aficionat a l'esport, com a esportista, em fan sentir certa vergonya de pertànyer a aquest món. Les fitxes milionàries, l'individualisme dels grans cracks, la manipulació dels reprentants, la falta de compromís de tothom...

Darrerament el meu punt d'indignació més alt són els horaris del futbol. Vaig habitualment al camp del barça... i ja no hi ha nens. Quin nen pot anar a les 9 del vespre un diumenge al camp nou... amb el fred que fot? Ara els nens només veuen el futbol per la tele... i per tant, només veuen la part més publicitària i més mercantilitzada i mediatitzada del futbol. Allò de viure la lluita sobre el camp de prop... l'esport està venut. Ja veurem què passarà amb aquesta afició "artificial" que s'està creant al voltant dels equips grans...

I de tant en tant, encara sento més vergonya quan sento coses com el discurs d'en Laporta. Sí, el Barça és molt gran, mou molta gent, molts milions... però només ets el president d'un club de futbol, si creus que això et dona dret al discurs sanguini pseudopolític... doncs realment és que el teu ego està molt cascat. Quina vergonya que aquest home ens representi (i no me n'amago, fins fa poc, tot i les seves suficiències, el veia prou bé "pa lo que se lleva"...)

Jo sóc esportista, sí... pertanyo al món de l'esport de tota la vida... però no a aquest, no senyor, no em sento identificat en gairebé res. Però què vols fer-hi, estic ofegat de sang culé, i malgrat tot això que pugui pensar, seguiré anant al camp, seguiré treient un mocador quan em toquin els nassos... i com diu el bon amic Joan, que odia el futbol, seguiré posant al pedestal ídols per fotre'ls a terra d'aqui quatre mesos. Potser això sí que és ser aficionat al futbol de veritat.

No sé encara ara per què vaig treure exactament el mocador ahir al camp nou... potser era contra el món del futbol d'alt nivell (econòmic, que no esportiu) en general. Valgui aquest post com una mocadora contra tot aquest sistema.

el món s'ho mereix

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sun, 06 Apr 2008 22:27:00 +0000

Encara que decidís a qui votar davant la taula de les paperetes a les últimes eleccions.
Encara que passi set el proper estiu per culpa d'uns polítics amb piscina particular.
Encara que en Laporta s'hagi tornat un feixista de cop i volta i ens faci caure la cara de vergonya als culés.
Encara que fins i tot l'esperit olímpic, el més pur del món, estigui embrutat per qüestions polítiques.
Encara que em senti impotent i rabiós veient com els grans estats tanquen els ulls a la repressió pseudo-nazi dels xinesos.
Encara que persones estimades puguin quedar-se sense feina per culpa d'una crisi hipotecària que tothom preveia, i que ningú no va fer res per no perdre un duro pel camí.
Encara que un error burocràtic mati a una nena innocent, i tothom es dediqui a repartir-se la merda sense que ningú dimiteixi, com sempre.
Encara que ens facin sentir culpables de ser mals conductors amb mesures com els punts el punyeteros 80, i encara i així es maten els mateixos (i ningú busca culpables a altres bandes).
Encara que la ISO em tregui la són cada dimecres a la nit.
Encara que l'AC Valdric no guanyi un puto partit a la lliga de la Laru, i que a l'últim ens marquéssin 3 gols per 3 pilotes perdudes meves.
Encara que el CPP m'hagi eliminat de la Champions a la superlliga (gràcies, comissió, per millonèssima vegada).
Encara que seeeeeeeeempre m'equivoqui de cruïlla quan agafo el cotxe.
Encara que les coses fàcils es tornen increïblement difícils de cop i volta, i fins i tot el blog ho nota...

Encara i tot... crec que el món es mereix (per bé o per mal) que jo digui el que em sembli de tot el que passa i de tot el que em passa. Per tant, tornem-hi... no? a veure què tal.

no passa res

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Sun, 25 Nov 2007 00:53:00 +0000

Després diran que som uns intransigents, que som uns tancats, que ens fotran a la presó per cremar fotos del rei...
Però és que no hi ha dret. És que som una merda. Ens tracten com una merda. Aquest senyor de la foto (a qui, per cert, li vam omplir les butxaques al nostre país, tant garrepes que som), no li ha passat res. Entrenador del Madrid, per tant, mediàtic, les seves paraules avui en dia tenen més ressò que la persona més culte del país, arriben a més oïdes que ningú... i són més exemple que ningú...
I té els sants ous de despatxar-se contra els catalans com ho va fer en una roda de premsa... Això és greu... i tan greu.
Però el que és realment greu és que no ha passat res. Han passat tres setmanes... i no ha passat res. Res de res. De res. Per favor. He deixat passar dies, allò de que la justícia és lenta... i res. No sé què dir, no vull insultar al meu blog... però no ens estimen. No ens estiment!!! si deixen que ens insultin d'aquesta manera, i ningú fa res... no ens volen!!!! Què coi hi fem, amb ells?

un trist futur...

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Fri, 16 Nov 2007 21:07:00 +0000

Potser ja l'heu vist, però jo he rigut força... suposo que per no plorar.

el rei... una opinió més

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Wed, 14 Nov 2007 22:20:00 +0000

Ja sé que s'ha escrit i parlat molt sobre l'estirabot del monarca... però què vols, jo també hi vull dir la meva, i ho faré esquemàticament:
Punt 1: Chavez és un feixista, ell més que ningú, actua com a tal al seu país, i a més, mira de ser exemple... i hi ha gent que ho fa. Per tant, cop de mall... o patada als ous, si em permeteu.
Punt 2: El rei és un incompetent. Que tots ho hauríem tingut ganes de fer? i tant!!! i d'aixercar-nos i fotre-li un calvot... o algo més gros, al coi de Chavez. Però justament per això no som reis, ni caps d'estat, ni coses d'aquestes. Justament per això li paguem una animalada de diners!!! Per tant, cagada monumental. I punto, no té disculpa.
Punt 3: Que un adolescent de calçotets a la vista i piercing a l'orella, amb toro al clauer digui "ejke el rei tiene doh cohone, ése é mi juancal·lo, ahí, ahí, dale ar cháve", passi. Però que això ho diguin columnistes de diaris, tertulians d'alt nivell, periodistes de primera línia, etc... em sembla indignant. Això és no tenir ni puta idea. Si tenir un parell d'ous és fer un exabrupte així, anem ben servits. El parell de collons s'han de demostrar sent coherents amb una ideologia, amb unes promeses, amb un compromís social, per damunt d'electoralismes... o sigui, estar al costat del poble, per damunt de tota la resta, encara que això et costi la cadira. Si un parell d'ous es fer el que va fer el rei... a la merda la política. Carles Puyol pot ser president.
Punt 4: la figura del rei es inútil... i perjudicial. Amb tot el que ens ha decebut Zapatero, el rei es va carregar l'esforç diplomàtic que feia el cap d'estat (no defenso Zapatero, eh??? Només és un cas concret) plantant cara al capullu d'en Chavez. Que és el primer cop? M'és igual, es gravíssim. però clar, com que també és humà... coooom???? jo pensava que era rei per gràcia divina!!!! No vull reeeeeiiii!!!!
Punt 5: Una raó més per no estar a Espanya: no vull tenir reeeeeiiiiii!!!!!!!
Podem demanar la dimissió del rei? o hem d'esperar que neixi un herederu amb excés de cromosomes 21...

prioritats esportives i socials

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Fri, 09 Nov 2007 09:51:00 +0000

O sigui, el que més ens preocupa, són els carnets. El gran problema. Com que el club hi perd calers, això és el que ens preocupa, aquest és el gran problema, la reventa de carnets. Benvinguts al món, si senyor.
Que s'ens pixin al monument d'en Macià, que omplin de merda els carrers, que ens insultin pel carrer, que piquin als vidres del metro, que vomitin a les portes de les cases, que vinguin 15000 sonats sense entrada... això és segon terme.
Que fins i tot els animals que venen amb entrada es passin el partit escupint als seguidors que estem a sota, o tirant cervesa (suposem), o monedes, o el que sigui, això no és tan important; encara que els que estem a sota dels cavernícoles paguem religiosament l'anualitat de soci i abonament.
Que a la tanca d'accés al camp nou (no a l'estadi, sinó a la zona del voltant) tothom pugui entrar sense massa problema tingui entrada o no en tingui, això no és important.
Que els mateixos que paguem religiosament multes absurdes per pixar al carrer o beure al carrer haguéssim d'aguantar com aquesta gent feien impunement el que els donava la gana per tota la ciutat, això és segon terme.
Va, home, va. Vaig marxar del camp amb ganes de trancar-li la cara a un borratxo del Rangers que es va passar tot el partit a dos seients meus, cridant "espanyol, espanyol" i "real madrid, real madrid", i dient "fuck barcelona" i no sé que més, dret, saltant, cantant. Aquest tiu va venir sense entrada, segur, des de Glasgow.
Això sí, sobreott, que no es revenguin carnets, sobretot. Va, home, va. Jo aposto per a que aquesta gent no pugui jugar a Europa. I punto.

disset minuts

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Thu, 08 Nov 2007 17:10:00 +0000

Disset minuts. És el temps que havia de tenir funcionant el cervell. Disset minuts, sembla que són poca cosa. Tot és relatiu, el recurs de qui no té recursos. Amb les mans a la butxaca, i el coll desaparegut sota les orelles per evitar la traidoria de la brisa matinera esquena avall. Havien canviat l'hora feia pocs dies, i per tant, almenys ara hi ha una mica de sol... bé, una mica de matinada. Fa quatre dies era negra nit.
Disset minuts des que trepitjava l'andana. Envoltat de fantasmes matinals, a ritme comú, per les escales mecàniques, o a peu. En aquells moments no hi havia lloc pel buit a dins del cap. Calia estar ben conscient per no pifiar-la, ben concentrat, ben... despert.
Disset minuts... la llarga avinguda torna a saludar el dia repetint-se com un malson del que no hi ha forma de guarir-se. Amb les parpelles mig tancades acostumant-se a la claror, els ulls llacrimosos en trist record de la nit, i la pell arrissada per... pel fred, potser? no ho sabia ben bé, tornava a aparèixer davant seu la infinita cua d'autobusos, amb el brogit tremolós de motor bestial en descans, i el fum negrós dels tubs d'escapament, pic de febre del cor de la bèstia.
Disset minuts... ja només quedava pujar-hi. Infern de disset minuts. El cap s'ha espabilat, i ara no pot enfosquir entre capbussada i aclucada d'ulls l'hora i mitja que algú li ha robat, algun lladre sense pistola, sense denúncia, sense condemna, sense càstig... un lladre a cara descoberta, amb portada als diaris, amb adreça pública. El botí, una hora i mitja... de l'anada, només. Falta la tornada.
Disset minuts infernals, on la pell s'erissava pel fred... i per alguna cosa més. No mirava al fantasmes matinals - o nocturns - del seu voltant. Ells tampoc ho feien. Un cop més, algú amb micròfon pintat de coloraines enamoradores està per allà, apretant-se l'orella, i agredint a cops de carxofa les ràbies adormides... i ell en fugia, com cada dia.
Disset minuts. Un cop dalt de l'autobús, ha passat l'infern. Recolzant el cap a la finestra, el bronzit del motor semblava una nana. Encara, abans de la última desconnexió, la imatge de la seva dona el va assaltar; "bon dia, cariñu!" "ui, quina son que tinc...", "vinga, a la dutxa"... un record. Ara li tocava despertar-se sol, una hora i mitja abans que la seva dona... i dues hores abans que els seus fills.
Aquell dia costava adormilar-se. Podria posar el crit al cel... però contra qui? contra què? contra el que l'informa al peu de l'andana? contra el conductor? contra... res. Contra res. Per a què. Ja ha passat altres cops. Ja ha sortit gent al carrer. L'acidesa de les paraules, la cremor de la pluma... i la inexistència de fets. Per a què? En girar una cantonada elevada, s'entreveia el perfil de la gran ciutat... no s'havia adonat mai que des d'allà es veia la Sagrada Família. Caldria això per a que algú...?
Aquell dia seria pitjor. En arribar a la feina, el diari de guerra del dia anunciava un altre mes de retard... 30 cops més els disset minuts d'obligatòria consciència. Aquell dia el jefe li va posar la mà a la espatlla, quan el va sorprendre aguantant-se el cap entre les mans, amb el nas gairebé tocant el teclat de l'ordinador... el petit de la casa no hi entén d'esborancs, només hi entén de la gana...

103 nens i uns grapat de déus

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Mon, 05 Nov 2007 21:08:00 +0000

Ara, per fi, veia el sol. Esmorteït, colpejant intermitent a la seva falda, quan els núvols li donaven pas. Com si necessités apoderar-se'n, un punt ansiós, va mirar d'obrir més la finestreta... però ja estava del tot oberta, ja ho tenen, els avions, que les finestretes són ben petites. Es va acontentar amb el senzill regal. Entreveia llums i ombres per la finestra... llums i ombres. Ara ja veia la llum, no faltava massa per aterrar, i la vida podria tornar a emprendre el seu curs... si és que algun cop l'havia deixat, potser és el que tocava amb el número al que havia apostat.
El curs que ha perdut és el de les seves criatures, més d'un centenar, a qui estava convençut de portar cap a llum, una llum és clara, més intensa, més duradora. Estava segur que els estava donant un futur. El risc el coneixia... però valia la pena. Jugar al límit de les lleis internacionals, jugar amb famílies pobres i ignorants. Però el més important eren els nens, dur-los a la llum. O això li van dir. Sí, potser li van dir, i s'ho va creure massa fàcil. Val la pena passar per damunt d'algunes coses per donar-los la felicitat.
Però ja notava alguna cosa estranya, quan els mirava als ulls, un per un, als més de cent nens i nenes... no hi sabia veure agraïment; hi podia veure tendresa, por, patiment, amor... però no agraïment, hi havia alguna ombra en aquella mirada. Potser aquell reflex al fons dels ulls era una d'aquelles coses per les que s'havia de passar pel damunt. A això és referia el cap de l'operació? mirades, famílies, dubtes... pensava que només parlàvem de lleis i burocràcies que sempre obstaculitzen les accions solidàries.
Ara ja arriba la llum. La que va trobar a faltar com mai no ho hagués pensat aquells dos dies al calabós, en un país desconegut, amb una gent desconeguda... que feia por. Li va tocar viure a les seves carns un d'aquelles coses per les que s'havia omplert el temps lliure de la seva agenda: una detenció massiva, arbitrària, irregular, amb maltractaments...
Ara ja arriba la llum. Les paraules del cap de la ONG retronen encara, però més lluny, més diluïdes... potser més tocades per les llums de la realitat. Treure nens de les seves famílies... clar, ara, vist així... qui era ell per decidir on ha de ser més feliç un nen? o on està la mesura de la felicitat? potser sí que hi ha coses que no poden passar per damunt de les altres, i no són coses escrites en tractats internacionals, ni en llibres de moral. Qui pot saber on rau la felicitat d'una persona... i encara més, qui pot decidir per un altre "on" ha de viure aquesta felicitat. Això només ho pot fer un... i que a més, no ho fa, ens ho deixa triar, ens deixa estavellar un cop i un altre perquè no ens falti mai la mel de la llibertat.
Ja arriba llum, el tren d'aterratge trona, el comité de benvinguda, president inclòs, ja es veu. Va mirar de lluny el cap d'estat... i pensava: molt de compte amb jugar a ser Déu. Només n'hi ha un, i no excerceix pas a la Terra. Només hi és... i ens deixa ser.

impostos impostors

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Fri, 02 Nov 2007 09:05:00 +0000

Des del meu desconeixement del món econòmic (excepte el de casa), igual que de moltes altres coses d'alt nivell (política, etc.), la meva vena més mundana i peu-planera m'obliga a com a mínim estorar-me davant d'això. No sé què dir... no sé si es pot dir alguna cosa.

la levedad fiscal del rico

Ultimes lectures

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Wed, 31 Oct 2007 17:49:00 +0000

La promesa del angel (Frederic Lenoir, 2004): Novel·la històrica

Doncs sí, novel·la històrica, ja ho seeeeeeee, sempre igual. No us enganyaré, és com totes, què vols fer-hi, però m'agraden, m'enganxen, m'enreden. De totes maneres, sí que és veritat que cada cop sóc més crític.... aquesta es pot dividir en dues parts; una primera molt interessant, molt ben escrita, i amb un guió que enganxa present i passat d'una manera bastant intel·ligent i coherent. A més, pots gaudir d'una excel·lent feina documental de l'arquitectura romànica, de la vida monàstica, i dels entresijus dels monjos... i tot bastant ben fet. Si no fos per la típica historia amorosa entre cientifics desequilibrats emocionalment, friquis de la seva feina, podríem dir que fins aquí, tot prou bé. A partir de la meitat del llibre, la cosa cau en una colla de tòpics assassinats, sectes antigues, estranyes idees religioses... bueno, que si us agrada la novel·la històrica tan com a mí, us agradarà, i ja està. Si no us agrada, i busqueu una cosa de més qualitat... doncs no la llegiu. Està superpremiada, best-seller, i no sé què més. Què vols que et digui.

Camí de Sirga (JesúsMoncada, 1988). Novel·la històrica

El poble de Mequinensa està a punt de ser engolit per les aigües del nou pantà (1971). Els personatges que hi veuen rememoraran el seu passat, el de les seves famílies, d'es d'un segle abans. Passaran pel davant dels seus ulls, entremig de les cases que es van enrunant, l'època de la primera guerra mundial, el període d'entreguerres, les etapes republicanes, la guerra civil, i l'era franquista. Anirem coneixent la biografia de cada un d'ells, i les vicisituts de cada una de les èpoques. Amb una forma d'escriure complexe, amb frases llargues, subordinades, obligant-nos a llegir amb lentitut, tornar enrera, reconstruir històries... l'autor aconsegueix que coneguis profundament a cada un d'ells, entenguis com actuen i perquè. A través d'anècdotes concretes aparentment poc importants, on es van enllaçant les vides de la gent de la vila, Moncada aconsegueix fer un anàlisi cru, humà, i excepcionalment sensible de la vivència de les "grans política" al dia a dia de la gen de peu pla d'una vila sense pena ni glòria. Especialment brillants em semblen l'atac suposadament anarquista al burgès principal de la vila, el descobriment de l'illa dels tretze sants, i la gran baralla al bordell. Un dels millors llibres que he llegit mai, he gaudit com feia temps que no ho feia. Us l'aconsello moltíssim.

L'imbècil. El més imbècil. Ja ha sortit.

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Tue, 16 Oct 2007 20:43:00 +0000

Com es pot ser tan imbècil. És que no sé ni què posar. És que no sé ni com escriure la meva ràbia. És que paraules com les que ha dit aques imbècil casi, casi, casi justifiquen segons quines coses injustificables. Aquest tio es més imbècil que en Rajoy. Imbècil, imbècil, imbèeeeeeeciiiiiiiiiil!!!!!!!

oi que sí que té cara d'imbècil?

"...Yo no lo he condenado (el franquisme), yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?..."
"...¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos...."
"...Era una situación de extraordinaria placidez..."
Mayor Oreja, polític de professió, imbècil de naixament, feixista per vocació.

Si voleu veure tota l'entrevista, està aquí, a la Voz de Galícia. Jo no sé que més dir. Més que paraules, se m'acuden coses per fer... i encara pendríem mal. Tard o d'hora et refreguem la nostra sobirania per cara. Cagunt tot, com es pot ser tan imbècil.

xifres i fets

noreply@blogger.com (Dani Gadea) — Mon, 15 Oct 2007 20:41:00 +0000

Aquest vespre he estat uns 10 minuts aturat amb el cotxe al costat d'un semàfor, esperant. Eren pels volts de les nou, o sigui, ja no hi havia moooolt de trànsit... però una mica, sí.
En aquest curt espai de temps, han passat tres coses: Primer, una moto s'ha saltat el semàfor en vermell, després una moto s'ha saltat el semàfor en vermell, i tercer... una moto ha entrat a la cruïlla (en verd, menys mal) i s'ha ficat al carrer on estava jo aturat, contra direcció, per aparcar la moto en un parking de motos que hi ha a mig carrer.
Bé, doncs... darrera unes xifres, sempre hi ha fets, no? 'augment de morts de motos en carretera? doncs no m'ho explico...