Dani dia a dia

Millet o la impunitat

2009-10-20T23:04:00.003+01:00

No en tinc ni idea de lleis. O ben poca cosa. Perquè sóc un ciutadà de peu pla (d'una menestralia encisadora, com diria aquell...) i clar, no és la meva feina, no és el meu món, i no el domino.
Segur que perdria en un debat obert amb qualsevol iniciat jurista, però la sensació no me la treurà ningú... El meu concepte de justícia, en positiu i negatiu, és que cada acció té la seva reacció, i com més ràpida, més efectiva. Quan veig un nen que pega un altre, la reacció és immediata, i aquest nen rep una reacció (reflexió, càstig, el que sigui!). Si no el veig, però m'ho diuen, i ell m'ho reconeix... doncs igual. Si un nen fa una cosa ben feta, se'l felicita, se'l premia, o el que sigui. Aquest és el meu concepte de justícia... simplot, oi? com jo... com la majoria de gent de peu pla. Que, al cap i a la fi, és la majoria de gent viva del planeta... la gran majoria! La immensa majoria!
Doncs si 4 mesos després de reconèixer públicament la seva estafa, el senyor Millet encara no és a la presó, no puc evitar tenir la sensació de injustícia. I més enllà encara, la sensació de incoherència: quina prova més clara vols per tancar un tiu que la seva pròpia confessió? I a partir d'aquí, ja passo a la impotència i la ràbia... i després, més calmat, a la desconfiança.
Desconfiança en un sistema que permet a aquest home estar al carrer, al que trenca cada nit vidres de cotxes del meu veïnat estar al carrer, al que van detenir a dins d'una casa robant estar al carrer... i que, en canvi, fa que si jo deixo el cotxe mal aparcat una hora en un lloc desert a les 10 de la nit em segrestin el cotxe i hagi de pagar 150 euros (és un exemple, no estic rabiós per una grua inoportuna).
No sé explicar-me millor... perquè no sé de lleis, sóc un tiu simplot del carrer que li passa un cop més allò de que mira al seu voltant, veu les coses que passen, i pensa que no reconeix aquest món que hi ha al voltant, que se sent envoltat d'injustícia, que li crea ràbia, impotència... i desconfiança. Desconfiança en la llei, en els jutges, en un dels pilars del món democràtic.
Mira si tinc desconfiança que tinc clar que Millet no anirà a la presó fins d'aquí dos o tres anys com a mínim, quan es faci el judici, sentència, recursos, etc. Llavors ja serà una mica més vell, i en poc temps sortirà per allò humanitari de que pugui passar la vellesa... total, haurà viscut 20 anys com un rei, dos o tres anyets a la presó (si hi va finalment), i la dolça vellesa a casa. Com odio aquest home, amb tota la meva sang, quina ràbia.
I si tots els ciutadans de peu plà estan com jo? Impotents, rabiosos, i desconfiats? Som la gran majoria de la gent del món... estem creant un monstre.

Festa d'aniversari religiosa

2008-10-29T13:44:00.002+01:00

No sé comp expressar el que he sentit quan he llegit aquesta notícia: la festa d'aniversari del germà de Ratzinger, el Papa, es farà a la capella sixtina amb un concert de Mozart i costarà 100.000 euros.
Em sembla que he sentit ràbia. Ràbia de que un personatge públic faci aquesta despesa de diners per un caprici. I m'és igual si estem en crisi o no; em faria la mateixa ràbia. Quina ràbia!!!
També he sentit impotència; jo sóc cristià, em considero de l'Església (amb majúscula), i hi crec fermament... però no puc escollir el cap de la meva Església, a mi aquest home no em representa, és més, li tinc un cert despreci... però no puc evitar que quan fa coses com aquesta tothom se'n foti de l'Església i dels cristians, i de com prediquem amb l'exemple. Almenys, al Zapatero o al Montilla els puc votar o no... hi ha més democràcia al món laïc que al món cristià.
No puc evitar sentir vergonya... de dir que jo pertanyo a l'Església que comanda aquest senyor, de vendre pel món la humilitat, la senzillesa... i que tothom se'n foti de mi.
Hi he sentit pena, molta pena. Pena de veure com gent com aquesta pot enfonsar tot el que significa l'Església (amb majúscules), i molta pena quan recordo, i voldria poder recordar-li al Sr. Ratzinger, que Jesús va celebrar la festa més gran de la seva vida en una copa de fusta amb vi i pa, i prou... i tres dies més tard anava despullat carregant una creu pel carrer mentre tothom en feia mofa.
Mira, almenys en això s'assemblen Jesús i Ratzinger: ara també tothom en fa mofa del nostra Papa.

Rebuig, i punto

2008-09-28T08:43:00.003+01:00

Ahir vam perdre. Tots. Barça i Espanyol. Els presidents. Els nens que ploraven. Els que estàvem a casa i ens va quedar cara de tontos veient tot el que passava.
Només vull expressar el meu rebuig més profund a aquesta colla de delinqüents o pre-delinqüents que són els boixos nois, i altres grups d'aquesta calanya, i a tots aquests que amb les seves banderes, gestos, postures o polítiques permeten, recolzen o són indiferents a ells.
També vull reflexionar sobre qui té responsabilitat en tot això. Que en Laporta i en Dani es pensin a què porten les seves postures intransigents i les seves declaracions. Que els serveis de seguretat dels estadis es pensis que coi fan i de què serveixen (jo entro al camp nou cada partit amb ampolles d'aigua). I que totes les directives siguin valentes, decidides, i fotin fora dels camps aquesta gent (Laporta gairebé ho ha aconseguit, això no se li pot negar... i li va sortir car). I que en un món tecnològicament tant avançat es busqui un manera de controlar la venda d'entrades.
També vull cridar al compromís a les persones individuals del món de futbol (començant per un mateix). Erradiquem les postures que poden generar violència al voltant de l'esport: l'insult sistèmatic, barrejar-hi la política. De sobres es coneguda la meva profunda antipatia per tot el que fa olor a pericu i a la seva manera de veure el Barça i els culés... però d'aquí no va a més.
I per últim, cal fer una crida (inútil, ja ho sé) a la responsabilitat dels mitjans de comunicació per a posar les coses al seu lloc, no fer portades amb declaracions fora de to (que ja sabem que venen molt), no fer preguntes a les rodes de premsa buscant furgar ferides, i no parlar tant del que diu la gent fora del camp, sinó del que fa a dins.
No em volia enrollar, i deu n'hi do el que he escrit... però és que avui és un mal dia per tots els amants de l'esport. El pitjor dia que pot haver-hi, més que una derrota a una final. Avui tinc ressaca de violència al futbol. No tinc mal de cap ni de panxa... però, coi, estic molt fotut.

Mataró Nord... visió estratègica?

2008-05-11T10:38:00.002+01:00

Fa 20 anys ja es parlava del creixement de Mataró cap a l'Oest (o sigui, l'actual Via Europa i el barri del voltant), i cap al Nord (o sigui, el barri de l'Havana, Escorxador, i Cal Collut... i Rocafona, clar)... per no parlar de infinita polèmica de la urbanització o no de les Hortes de les Cinc Sènies, més al Nord encara.

Als qui no sigueu de Mataró això us sonarà a xinès, però el que vinc a dir és que ja fa més de 20 anys que està planificat aquest creixement, que estava en marxa, que havien començat les intervencions urbanístiques... ¿planificat?

Tota aquesta previsió de creixement imparable coincidia amb un dels grans moments i oportunitats de la comarca: l'ampliació de l'antiga A19 (actual C32) fins a Palafolls, creant una ronda entorn de MAtaró amb tres carrils d'anada i tornada, i amb tres accesssos nous a la ciutat; Mataró Sud, Mataró Oest... i el tercer???? doncs aquí està el tema; malgrat el creixement de la zona Nord de MAtaró, la tercera entrada, MAtaró Nord, només existeix per entrar o sortir direcció Girona. És com una broma. Els qui no sou de Mataró, però hi heu vingut algun cop en cotxe, sabreu que en segons quines hores i moments l'entrada de MAtaró Oest és un autèntic tap, un embús monumental, provocat pel disseny nefast d'aquella entrada (on confluixien Mataró Park, Hospital, i accés al centre), i també perquè tota la població de Mataró centre, Nord i Oest entra i surt per aquella infernal rotonda... perquè no hi ha Mataró Nord sentit Barcelona.

Ara han començat les obres per crear a Mataró Nord una entrada i sortida en el sentit Barcelona (ho podeu veure el projecte aquí, i la notícia actual). Ara, 25 anys més tard. Jo, veí d'una d'aquestes zones de Mataró Nord, estic d'enhorarbona: fins i tot a les 6 del matí, per sortir cap a Barcelona, puc tardar perfectament 15 minuts des de casa fins l'autopista... imagineu-vos en hora punta. Ara tindré una entrada a poca distància

Però malgrat tot no puc evitar pensar que les ments privilegiades que van dissenyar tota aquella moguda estan ben tranquils rascant-se la panxa, segurament amb la butxaca plena, després d'haver comès una de la xapusses més importants a nivell d'infraestructures que es poden veure a Catalunya: l'entrada Mataró Oest, i la inexistent entrada Mataró Nord. Ja no val la pena demanar caps, ni responsabilitats... o potser sí????

De totes maneres, tinc dret a l'enrabiada i la pataleta. Cop de Mall als incompetents... en especial els qui no paguen les seves incompetències. Ai, si a les nostres feines en féssim alguna d'aquestes...

El meu barça 08-09

2008-05-06T20:27:00.003+01:00

Com diu un gran amic meu, el que tenen els blogs és que et permeten deixar pesnaments escrits, i després tornar-ho a veure després d'un temps, i valorar-ho des d'una altra perspectiva... per això, avui faig la meva proposta del barça 08-09... i dios dirà.
Em quedaria:
Valdés: no es de primer nivell mundial, massa errades, però no hi ha mercat... i encara pot créixer més.
Puyol (no ha sigut el millor any, però té un pes clau en aquest moment), Milito, i Márquez (amb dubtes del seu compromís... però bueno, quan juga regularment, ho pot fer molt i molt bé darrera o a mig camp)
Iniesta (ha de ser el pal de paller del Barça), Xavi (pot anar caient de l'onze, però...), Toure (res a dir)
Messi (i cuidar-lo molt...), Bojan (està demostrant molt i molt), Giovanni (creixerà molt, n'estic segur. A més, amb un punt d'experiència pot ser un trenca-partits).
Vendria:
Zambrotta (tot i el seu bon final de temporada), Abidal (necessitem més arribada per jugar contra autobusos), Deco (borrar-se amb el Madrid ja ha sigut massa), Edmilson, Henry (només si ens donen molt calers... tot i que el vaig defensar al principi, ara no el vull ni veure. Segur que em callarà la boca i fotrà mil gols l'any que ve), i Eto'o (ara té caché, guanyarem calers, i podrem fitxar; la seva boca el perd, la seva temporada ha sigut nefasta i li ha faltat humilitat per acceptar-ho, i encara li hem de demanar perdó per no guanyar títols... buuuuuuf)

Per tant, necessitem laterals, un mig que equilibri bé defensa i atac, i un davanter centre. Jo aposto per Villa, un parell d'anyets, i vendre'l. Crec que al Barça farà molts gols, el que ens ha faltat aquest any és un caçagols que fes gols "de merda", de boles sueltes, de rebots, i ell en sap.

I sobre Guardiola... em fa por, francament. Avui en dia, posar ordre a un vestuari, o tens molta mà, o t'acaben fent el llit... i si no, que li diguin a en Koeman. I no sé jo si tota la junta li donarà suport si cal donar clatellots, ja sabem que la directiva és un polvorí, i això és mala notícia per un entrenador... . Pel que fa a l'experiència... si mireu el palmarès de Sachi, Capello o Van Gaal, per posar tres exemples, veureu que van triomfar amb experiències nules o mínimes a primera divisió... per mi no és un criteri vàlid, o almenys, decisiu. No sé pas, a mi m'agradava Pellegrini, ell sí que va saber controlar magistralment una situació complicada (Riquelme) sense que l'equip ho patís... estava convençut que ell era l'escollit, perquè no se'n parlava

futbol es gol

2008-04-29T21:38:00.004+01:00

Ara segur que en Rijkaard dirà que hem jugat millor, que hem tingut ocasions, que... jo que sé.
Fa 5 partits que no marquem cap gol. I un dia és mala sort. Dos també. Tants dies és no saber-ne. I punto.

Eto'o i Henry tenen varies coses en comú: no foten un gol a l'arcu iris, estan fora de forma, tenen el cap fora del Barça (família i selecció)... i el que fa més ràbia, encara parlen fora del camp, i sembla que els haguem de demanar perdó. ah! i tots dos és el moment de vendre'ls.
La diferència entre els dos és que d'Eto'o en treurem quatro duros, i que a Henry no el voldrà ningú. Ens haurem de menjar aquella deliciosa cara depressiva i depriment.

Ah, i una cosa... el Manchester ha sigut millor:
La feina de la defensa és evitar que hi hagi ocasions de gol. Aquí perdem, el United en els dos partits ens n'ha fet més, d'ocasions.
La feina del mig del camp són les dues, crear ocasions de gol pels davanters i evitar que el mig del camp contrari en crei. També perdem, ells han fet més ocasions que nosaltres.
I els davanters tenen la feina de fer gols... de poc, però també ens guanyen. N'han fet algun, de gol, cosa impensable al Barça.
Per tant, han sigut millors en totes les línies. Ja sé que alguns em diran que el mig del camp del Barça ha sigut superior... pot ser que en alguns moments si... però si no aquesta superioritat no es transforma en ocasions...

Faig resum, que no vull anar d'entès de futbol (no ho sóc i estic molt calent): temíem l'atac del Manchester, i resulta que ens ha guanyat sobretot la defensa... potser per culpa de la nostra pròpia davantera.
Apa, a dormir... igual amb el cap més fresc faig un post amb la meva proposta de Barça de futur. De moment, necessitem quatre punts per assegurar la quarta plaça a la lliga... i diumenge ve un València en alça. Ai.

Els meus pobres diners...

2008-04-29T20:45:00.002+01:00

"...Deportistas de la talla de (...)presentaron la uniformidad con la que subirán a recoger las medallas (en la que predomina el color blanco), la de tiempo libre (blanca, roja o azul), la del desfile (rojo para los hombres y amarillo para las mujeres) y complementos como mochilas, maletas y macutos..." (veure tota la notícia)
Ja suporto malament que les televisions públiques es gasten calers enriquint clubs grans. Ja m'emprenya que els ajuntaments es gastin calers en clubs de primera línia, que com a tal, poc d'educatiu tenen... però això ja és una burla monumental. Quant val tot aquesta equipació, de tot tipus i mides, amb disenys de primera línia? resteu-me la meva part dels impostos, que la meva hipoteca surt molt cara!!! cony!!! (i a més, el coi de bandereta... casum tot!)

Montblanc ha caigut

2008-04-27T19:07:00.006+01:00

Després de segles de resistir invasions, batalles i setges terribles, Montblanc ha caigut. Els temibles dominguerus, tribu salvatge extesa per la costa catalana i coneguda per la seva voracitat i consumisme, han travessat les muralles i han conquerit la ciutat.
Bromes apart, aquest cap de setmana hem estat a Montblanc, un dels pobles més bonics de Catalunya i amb un regust medieval més profund. Com que diu la tradició que la llegenda de Sant Jordi va passar a Monblanc, cada any organitzen la setmana medieval al voltant de tan assenyalada data. I nosaltres, que ja ho tenim això de tribu salvatge, hem anat allà.
Ja sabíem a què anàvem, molta gent, molt medievalisme de pa sucat amb moli, preus rebentats... i clar, això vam trobar. I tothom podria dir-nos: "home, ja ho sabíeu!!". És veritat... però així com hem estat en altres llocs farcits de gent, aquest cop hem tingut la sensació de poble superat, i que no pot donar l'abast.
Una llisteta de coses: un bar no va poder posar una cervesa en un got perquè no en tenia de nets; un altra bar va tardar moltíssim a portar coberts perquè no en tenia prou de nets; i encara un altre bar que no podia oferir gairebé cap gelat a un grup de famílies que duia una colla de nens... i que van acabar prenent un cacaolat. Un espectacle (venda d'esclaus) davant d'unes 800 persones... sense micro! L'espectacle de "la forca" es fa a la fossa de la muralla... i hi havia al voltant de 500 persones per veure'l per tant, només el veien els de primera fila (és el que té un escenari enfonsat). L'espectacle de la Dracum Nocte (invocació dels elements malignes) es fa en un escenari, i tothom ho veu a peu dret... per tant, només ho veu la primera fila...
En fi, el poble estava superat. Molta gent, ja se sap... però altres llocs tens la sensació que està controlat.
De totes maneres, un bon record: el poble fa un esforç molt gran ambientar-se i donar acollida a tothom, espectacles que estan prou a l'alçada la majoria de vegades, un espectacular mercat amb moltíssims productes, una atenció turística exquisita, això sí...
Si voleu anar-hi, jo ho recomano, val la pena... però també segur que val molt la pena anar a Montblanc en un altre moment que no hi hagi setmana medieval... qui sap quan hi ha més ambient medieval.
Podeu veure més informació al meu blog de viatge "el domingueru"

i nosaltres... sempre tan complidors

2008-04-22T21:05:00.004+01:00

Segurament que les poderosíssimes multinacionals i les grans superpotències que globalitzen el planeta podrien arreglar-ho tot amb una patadeta... però com que tots sabem que no ho faran, tenim dues coses a fer. Cagar-nos en sa mare fins que ho facin... i anar fent cosetes. Què vols fer-hi! De moment, nosaltres, a caseta, fem aquestes coses:
- Cinc brosses diferents: orgànica, envasos, paper, vidre, rebuig. Molta feina, molt d'espai...
- Difusors d'aigua a les aixetes de cuina, lavabo, i dutxa. Uns 2 o 3 euros cada peça, i muntar-los...
- Ampolla plena d'aigua dins del dipòsit del lavabo. Estalvies un litre i mig per cada tirada de cadena... ¿multipliquem? pel cap baix, 80 litres al mes!!!
- L'aigua freda que surt de la dutxa fins que no s'escalfa l'aigua la posem a una galleda (per tirar al lavabo, o cuinar, o fregar...). Ull, perquè la galleda és de 15 litres, i gairebé la omplim cada dia... si feu números surten... 300 litres al mes pel cap baix!!!! Ara, això sí, és un pal omplir la galledeta, eh?

Si algú em dóna més idees...

Nosaltres, humils humans rasos, mira tot el que podem arribar a fer... si, si, ja ens ho recorden, ja, tot el que podem fer. Vinga publicitat apelant a la nostra responsabilitat. Tant de bo que el mateix esforç que des de dalt posen per recordar-nos la nostra responsabilitat en tot això, també la posin en apretar els cargols a qui no compleixi acords de kyoto i coses d'aquestes... siguin ens públic o privats.

I que tampoc nosaltres ens oblidem de recordar-ho! que no ens enceguin amb "la nostra responsabilitat"! I tant que sí!!! però tanqueu aquestes fugues d'aigua que hi ha des de fot anys, que rodin caps a Ascó i més amunt si cal, que es redueixin els cotxes oficials, que es millorin els transports públics i es facin més barats... i paro que no acabaria!!!

Responsabilitat de tots!!!

Doncs adéu demà mateix

2008-04-20T20:36:00.003+01:00

"si el año que viene seguimos así, tendré que marcharme a otro club para ganar títulos".

Carai. Després de no jugar mitja temporada per lesió, i un mes i mig per estar a la copa Àfrica (cony de seleccions) quan més et necessitavem, què vols dir, que és culpa de tothom menys teva? jo començaria per assumir la teva part de cupa en tot plegat, no? o no tens molta part de culpa de que el barça ahir no guanyés als pericos? no tota, clar... però, hòstia, mira que la vas arribar a cagar, eh? O potser podries haver renunciat a la selecció, ja que dius que estàs taaan compromès amb el club, i que "yo no falto nunca a un entreno", i coses d'aquestes...

Si de cas, el proper dia, de les quatre ocasions que tinguis davant del porter en fots alguna i no els hi passes al teu amic Kameni, o potser dels 15 dribblings que intentes en un partit, t'en surts d'un parell, o dels 20 passes que intentes a cada partit, en fas algun de bo, si pot ser endavant, no cap al Toure. Està clar, bona mitjana de gols ja en tens, ja... però si no jugues mai, fill meu...

Si marxes a un altre equip, igual passa el mateix, que arribes tu i no guanyen títols, total, fitxar un golejador per a que no jugui mai... llavors podràs tornar a dir el mateix. Ah, i no t'oblidis, que igual no tens tota la culpa de que no guanyem títols en dos anys (algú confia en guanyar algun aquest?)... però tampoc ets l'únic responsable de les dues lligues i la champions que tens a la butxaca, que si ets algú ara mateix al món del futbol, és gràcies al barça.

Doncs mira, després de defensar-te durant quatre any, ara mateix acabo d'escoltar aquestes declaracions, i per mi, ja pots marxar demà mateix on et doni la gana, i així podrem posar en Bojan de davanter centre, i no a la banda, i s'ha acabat la discussió.

Un altre futbolista que canvia de professió i es passa a pallasso. La llista és taaaaan llarga ja...

Apa, bon vent i barca nova!

boicot a la vista?

2008-04-16T22:13:00.002+01:00

No sé què dir. Fins quan aguantarem ser la riota de tothom? És que ja no sé que dir! Entre Magadalenas, Zapateros, Renfes, autopistes, peatges... i a sobre, fins i tot del sector privat es pensen que ens poden fotre el pèl d'aquesta manera.

Sr. Francisco Garcia Sanz, president del consell d'adiministració de Seat, és vostè un imbècil, i tots els que li han rigut la gràcia, igual o més que vostè. Imbècil. I poso la seva cara per a que tothom el conegui. Amb gent com vostè trepitjant-nos així, em venen ganes de fer coses que no es poden escriure aquí. Vagi-se'n a la merda.

un argument més

2008-04-12T17:13:00.003+01:00

Només un gest. Algun petit gest, algun detall de que ens entenen, de que teníem una mica de raó, de que ens havien maltractat, que ens havien gairebé insultat... o encara que fos perquè els vots catalans (encara que no meus) els han donat el poder... ens hagués fet taaaant feliços!

Però no, ni així, de cap manera, no hi ha res a fer. Reprovada a Catalunya, gairebé reprovada al Parlamento, amb una actitud prepotent, gairebé insultant i irrespectuosa, més propia del partit de l'altra banda, sense una paraula de disculpa, un gra d'humilitat, un punt de comprensió cap als qui l'hem patit aquests anys...

Doncs aquí la tenim; una prova més, un argument més, de que no els importem, que no té cap valor la nostra veu i la nostra paraula (menys quan parlem de sobirania), ni la manifestació multitudinària que es va fer... ni el nostre "corasonsito". Quin detall hagués sigut, eh? "mira, después de todo, lo has hecho bien, hija, pero como en media España te odian, vamos a tener contentos a la gente, que al fin y al cabo, la política viene a ser eso..."

Va, home, va. I el PSC ja es pot canviar el nom i posar-se i posar-se PSOE B, i avall. Ja no té sentit la seva existència després de la merda de ministeris que els han donat, que els hagin colat a Bono, i que aquesta senyora maleducada, prepotent i basta continui enfotent-se de nosaltres.

Zapatero, ja no cola res. Ni les balances ("yo publicaré" sona igual a "yo apoyaré"...).

Com més lluny millor. Cada cop més clar. Un argument més. Sense ni aquests petits gestos, no podem creure en aquesta fórmula de paisets dins d'España.

O tot o res

2008-04-10T20:57:00.002+01:00

Amb l'esport tothom s'hi atreveix. Deu que històricament el múscul no va massa associat amb la neurona, i sembla que tot és més manipulable per aquesta vessant.

No hi entenc massa de política... i de política internacional encara menys! però com sempre, el meu cor em diu coses... i em sembla molt que els drets humans a Xina no han començat a machacar-se al Tíbet, sinó que ja fa força temps (jo era un crio quan allò de Tianan men...)

I ara que arriben els jocs olímpics, vinga tothom a treure banderes (així sortim a la tele), i fins i tot alguns polítics s'atreveixen a parlar de boicot o coses semblants a l'acte d'inauguració, i amunt i avall...

Què fàcil és emmerdar l'esport de política, qualsevol s'hi veu en cor. A veure qui té collons d'aturar els tractes comercials amb els xinesos fins que no s'aturin les repressions, i es garanteixin els drets humans.

O fem pressió, o no en fem. Però no quan i on ens interessa. Molta gent quedarà molt bé donant una imatge de preocupat pels drets humans amb merdes de boicots, sense jugar-se ni un pèl de la barba. No els ho permetem. Recordem als polítics que més enllà dels jocs olímpics, hi ha moltes altres pantalles de denúncia... encara que potser ens arrisquem una mica més.

I una cosa no treu l'altra: els atletes que boicotegin els jocs... aquests sí que té un valor brutal, i seran un exemple per tothom perquè ells sí que de veritat s'hi juguen la perilla amb la seva professió... a veure quants n'hi ha.

vergonya pseudo-esportiva.

2008-04-07T21:49:00.004+01:00

La bogeria en la que des de fa anys està immers el món del futbol va retorçant les coses d'una forma tan preocupant que ja costa saber on mirar quan dius que ets aficionat d'un club de futbol.

Els qui hem fet esport des de petits, a la nostra escola o al barri, hem sigut capaços (afortunats nosaltres) de viure l'esport com un cant a l'esforç personal, a l'entrega d'aquest esforç a un bé de l'equip, a la "duresa" (entre cometes, parlem de nens) i la constància de l'entrenament regular, a la millora mica en mica... en fi, l'essència de l'esport...

Ara per ara, hi ha coses que a mi, com a aficionat a l'esport, com a esportista, em fan sentir certa vergonya de pertànyer a aquest món. Les fitxes milionàries, l'individualisme dels grans cracks, la manipulació dels reprentants, la falta de compromís de tothom...

Darrerament el meu punt d'indignació més alt són els horaris del futbol. Vaig habitualment al camp del barça... i ja no hi ha nens. Quin nen pot anar a les 9 del vespre un diumenge al camp nou... amb el fred que fot? Ara els nens només veuen el futbol per la tele... i per tant, només veuen la part més publicitària i més mercantilitzada i mediatitzada del futbol. Allò de viure la lluita sobre el camp de prop... l'esport està venut. Ja veurem què passarà amb aquesta afició "artificial" que s'està creant al voltant dels equips grans...

I de tant en tant, encara sento més vergonya quan sento coses com el discurs d'en Laporta. Sí, el Barça és molt gran, mou molta gent, molts milions... però només ets el president d'un club de futbol, si creus que això et dona dret al discurs sanguini pseudopolític... doncs realment és que el teu ego està molt cascat. Quina vergonya que aquest home ens representi (i no me n'amago, fins fa poc, tot i les seves suficiències, el veia prou bé "pa lo que se lleva"...)

Jo sóc esportista, sí... pertanyo al món de l'esport de tota la vida... però no a aquest, no senyor, no em sento identificat en gairebé res. Però què vols fer-hi, estic ofegat de sang culé, i malgrat tot això que pugui pensar, seguiré anant al camp, seguiré treient un mocador quan em toquin els nassos... i com diu el bon amic Joan, que odia el futbol, seguiré posant al pedestal ídols per fotre'ls a terra d'aqui quatre mesos. Potser això sí que és ser aficionat al futbol de veritat.

No sé encara ara per què vaig treure exactament el mocador ahir al camp nou... potser era contra el món del futbol d'alt nivell (econòmic, que no esportiu) en general. Valgui aquest post com una mocadora contra tot aquest sistema.

el món s'ho mereix

2008-04-06T23:27:00.004+01:00

Encara que decidís a qui votar davant la taula de les paperetes a les últimes eleccions.
Encara que passi set el proper estiu per culpa d'uns polítics amb piscina particular.
Encara que en Laporta s'hagi tornat un feixista de cop i volta i ens faci caure la cara de vergonya als culés.
Encara que fins i tot l'esperit olímpic, el més pur del món, estigui embrutat per qüestions polítiques.
Encara que em senti impotent i rabiós veient com els grans estats tanquen els ulls a la repressió pseudo-nazi dels xinesos.
Encara que persones estimades puguin quedar-se sense feina per culpa d'una crisi hipotecària que tothom preveia, i que ningú no va fer res per no perdre un duro pel camí.
Encara que un error burocràtic mati a una nena innocent, i tothom es dediqui a repartir-se la merda sense que ningú dimiteixi, com sempre.
Encara que ens facin sentir culpables de ser mals conductors amb mesures com els punts el punyeteros 80, i encara i així es maten els mateixos (i ningú busca culpables a altres bandes).
Encara que la ISO em tregui la són cada dimecres a la nit.
Encara que l'AC Valdric no guanyi un puto partit a la lliga de la Laru, i que a l'últim ens marquéssin 3 gols per 3 pilotes perdudes meves.
Encara que el CPP m'hagi eliminat de la Champions a la superlliga (gràcies, comissió, per millonèssima vegada).
Encara que seeeeeeeeempre m'equivoqui de cruïlla quan agafo el cotxe.
Encara que les coses fàcils es tornen increïblement difícils de cop i volta, i fins i tot el blog ho nota...

Encara i tot... crec que el món es mereix (per bé o per mal) que jo digui el que em sembli de tot el que passa i de tot el que em passa. Per tant, tornem-hi... no? a veure què tal.

no passa res

2007-11-25T01:53:00.000+01:00

Després diran que som uns intransigents, que som uns tancats, que ens fotran a la presó per cremar fotos del rei...
Però és que no hi ha dret. És que som una merda. Ens tracten com una merda. Aquest senyor de la foto (a qui, per cert, li vam omplir les butxaques al nostre país, tant garrepes que som), no li ha passat res. Entrenador del Madrid, per tant, mediàtic, les seves paraules avui en dia tenen més ressò que la persona més culte del país, arriben a més oïdes que ningú... i són més exemple que ningú...
I té els sants ous de despatxar-se contra els catalans com ho va fer en una roda de premsa... Això és greu... i tan greu.
Però el que és realment greu és que no ha passat res. Han passat tres setmanes... i no ha passat res. Res de res. De res. Per favor. He deixat passar dies, allò de que la justícia és lenta... i res. No sé què dir, no vull insultar al meu blog... però no ens estimen. No ens estiment!!! si deixen que ens insultin d'aquesta manera, i ningú fa res... no ens volen!!!! Què coi hi fem, amb ells?

un trist futur...

2007-11-16T22:07:00.000+01:00

Potser ja l'heu vist, però jo he rigut força... suposo que per no plorar.

el rei... una opinió més

2007-11-14T23:20:00.000+01:00

Ja sé que s'ha escrit i parlat molt sobre l'estirabot del monarca... però què vols, jo també hi vull dir la meva, i ho faré esquemàticament:
Punt 1: Chavez és un feixista, ell més que ningú, actua com a tal al seu país, i a més, mira de ser exemple... i hi ha gent que ho fa. Per tant, cop de mall... o patada als ous, si em permeteu.
Punt 2: El rei és un incompetent. Que tots ho hauríem tingut ganes de fer? i tant!!! i d'aixercar-nos i fotre-li un calvot... o algo més gros, al coi de Chavez. Però justament per això no som reis, ni caps d'estat, ni coses d'aquestes. Justament per això li paguem una animalada de diners!!! Per tant, cagada monumental. I punto, no té disculpa.
Punt 3: Que un adolescent de calçotets a la vista i piercing a l'orella, amb toro al clauer digui "ejke el rei tiene doh cohone, ése é mi juancal·lo, ahí, ahí, dale ar cháve", passi. Però que això ho diguin columnistes de diaris, tertulians d'alt nivell, periodistes de primera línia, etc... em sembla indignant. Això és no tenir ni puta idea. Si tenir un parell d'ous és fer un exabrupte així, anem ben servits. El parell de collons s'han de demostrar sent coherents amb una ideologia, amb unes promeses, amb un compromís social, per damunt d'electoralismes... o sigui, estar al costat del poble, per damunt de tota la resta, encara que això et costi la cadira. Si un parell d'ous es fer el que va fer el rei... a la merda la política. Carles Puyol pot ser president.
Punt 4: la figura del rei es inútil... i perjudicial. Amb tot el que ens ha decebut Zapatero, el rei es va carregar l'esforç diplomàtic que feia el cap d'estat (no defenso Zapatero, eh??? Només és un cas concret) plantant cara al capullu d'en Chavez. Que és el primer cop? M'és igual, es gravíssim. però clar, com que també és humà... coooom???? jo pensava que era rei per gràcia divina!!!! No vull reeeeeiiii!!!!
Punt 5: Una raó més per no estar a Espanya: no vull tenir reeeeeiiiiii!!!!!!!
Podem demanar la dimissió del rei? o hem d'esperar que neixi un herederu amb excés de cromosomes 21...

prioritats esportives i socials

2007-11-09T10:51:00.001+01:00

O sigui, el que més ens preocupa, són els carnets. El gran problema. Com que el club hi perd calers, això és el que ens preocupa, aquest és el gran problema, la reventa de carnets. Benvinguts al món, si senyor.
Que s'ens pixin al monument d'en Macià, que omplin de merda els carrers, que ens insultin pel carrer, que piquin als vidres del metro, que vomitin a les portes de les cases, que vinguin 15000 sonats sense entrada... això és segon terme.
Que fins i tot els animals que venen amb entrada es passin el partit escupint als seguidors que estem a sota, o tirant cervesa (suposem), o monedes, o el que sigui, això no és tan important; encara que els que estem a sota dels cavernícoles paguem religiosament l'anualitat de soci i abonament.
Que a la tanca d'accés al camp nou (no a l'estadi, sinó a la zona del voltant) tothom pugui entrar sense massa problema tingui entrada o no en tingui, això no és important.
Que els mateixos que paguem religiosament multes absurdes per pixar al carrer o beure al carrer haguéssim d'aguantar com aquesta gent feien impunement el que els donava la gana per tota la ciutat, això és segon terme.
Va, home, va. Vaig marxar del camp amb ganes de trancar-li la cara a un borratxo del Rangers que es va passar tot el partit a dos seients meus, cridant "espanyol, espanyol" i "real madrid, real madrid", i dient "fuck barcelona" i no sé que més, dret, saltant, cantant. Aquest tiu va venir sense entrada, segur, des de Glasgow.
Això sí, sobreott, que no es revenguin carnets, sobretot. Va, home, va. Jo aposto per a que aquesta gent no pugui jugar a Europa. I punto.

disset minuts

2007-11-08T18:10:00.000+01:00

Disset minuts. És el temps que havia de tenir funcionant el cervell. Disset minuts, sembla que són poca cosa. Tot és relatiu, el recurs de qui no té recursos. Amb les mans a la butxaca, i el coll desaparegut sota les orelles per evitar la traidoria de la brisa matinera esquena avall. Havien canviat l'hora feia pocs dies, i per tant, almenys ara hi ha una mica de sol... bé, una mica de matinada. Fa quatre dies era negra nit.
Disset minuts des que trepitjava l'andana. Envoltat de fantasmes matinals, a ritme comú, per les escales mecàniques, o a peu. En aquells moments no hi havia lloc pel buit a dins del cap. Calia estar ben conscient per no pifiar-la, ben concentrat, ben... despert.
Disset minuts... la llarga avinguda torna a saludar el dia repetint-se com un malson del que no hi ha forma de guarir-se. Amb les parpelles mig tancades acostumant-se a la claror, els ulls llacrimosos en trist record de la nit, i la pell arrissada per... pel fred, potser? no ho sabia ben bé, tornava a aparèixer davant seu la infinita cua d'autobusos, amb el brogit tremolós de motor bestial en descans, i el fum negrós dels tubs d'escapament, pic de febre del cor de la bèstia.
Disset minuts... ja només quedava pujar-hi. Infern de disset minuts. El cap s'ha espabilat, i ara no pot enfosquir entre capbussada i aclucada d'ulls l'hora i mitja que algú li ha robat, algun lladre sense pistola, sense denúncia, sense condemna, sense càstig... un lladre a cara descoberta, amb portada als diaris, amb adreça pública. El botí, una hora i mitja... de l'anada, només. Falta la tornada.
Disset minuts infernals, on la pell s'erissava pel fred... i per alguna cosa més. No mirava al fantasmes matinals - o nocturns - del seu voltant. Ells tampoc ho feien. Un cop més, algú amb micròfon pintat de coloraines enamoradores està per allà, apretant-se l'orella, i agredint a cops de carxofa les ràbies adormides... i ell en fugia, com cada dia.
Disset minuts. Un cop dalt de l'autobús, ha passat l'infern. Recolzant el cap a la finestra, el bronzit del motor semblava una nana. Encara, abans de la última desconnexió, la imatge de la seva dona el va assaltar; "bon dia, cariñu!" "ui, quina son que tinc...", "vinga, a la dutxa"... un record. Ara li tocava despertar-se sol, una hora i mitja abans que la seva dona... i dues hores abans que els seus fills.
Aquell dia costava adormilar-se. Podria posar el crit al cel... però contra qui? contra què? contra el que l'informa al peu de l'andana? contra el conductor? contra... res. Contra res. Per a què. Ja ha passat altres cops. Ja ha sortit gent al carrer. L'acidesa de les paraules, la cremor de la pluma... i la inexistència de fets. Per a què? En girar una cantonada elevada, s'entreveia el perfil de la gran ciutat... no s'havia adonat mai que des d'allà es veia la Sagrada Família. Caldria això per a que algú...?
Aquell dia seria pitjor. En arribar a la feina, el diari de guerra del dia anunciava un altre mes de retard... 30 cops més els disset minuts d'obligatòria consciència. Aquell dia el jefe li va posar la mà a la espatlla, quan el va sorprendre aguantant-se el cap entre les mans, amb el nas gairebé tocant el teclat de l'ordinador... el petit de la casa no hi entén d'esborancs, només hi entén de la gana...

103 nens i uns grapat de déus

2007-11-05T22:08:00.000+01:00

Ara, per fi, veia el sol. Esmorteït, colpejant intermitent a la seva falda, quan els núvols li donaven pas. Com si necessités apoderar-se'n, un punt ansiós, va mirar d'obrir més la finestreta... però ja estava del tot oberta, ja ho tenen, els avions, que les finestretes són ben petites. Es va acontentar amb el senzill regal. Entreveia llums i ombres per la finestra... llums i ombres. Ara ja veia la llum, no faltava massa per aterrar, i la vida podria tornar a emprendre el seu curs... si és que algun cop l'havia deixat, potser és el que tocava amb el número al que havia apostat.
El curs que ha perdut és el de les seves criatures, més d'un centenar, a qui estava convençut de portar cap a llum, una llum és clara, més intensa, més duradora. Estava segur que els estava donant un futur. El risc el coneixia... però valia la pena. Jugar al límit de les lleis internacionals, jugar amb famílies pobres i ignorants. Però el més important eren els nens, dur-los a la llum. O això li van dir. Sí, potser li van dir, i s'ho va creure massa fàcil. Val la pena passar per damunt d'algunes coses per donar-los la felicitat.
Però ja notava alguna cosa estranya, quan els mirava als ulls, un per un, als més de cent nens i nenes... no hi sabia veure agraïment; hi podia veure tendresa, por, patiment, amor... però no agraïment, hi havia alguna ombra en aquella mirada. Potser aquell reflex al fons dels ulls era una d'aquelles coses per les que s'havia de passar pel damunt. A això és referia el cap de l'operació? mirades, famílies, dubtes... pensava que només parlàvem de lleis i burocràcies que sempre obstaculitzen les accions solidàries.
Ara ja arriba la llum. La que va trobar a faltar com mai no ho hagués pensat aquells dos dies al calabós, en un país desconegut, amb una gent desconeguda... que feia por. Li va tocar viure a les seves carns un d'aquelles coses per les que s'havia omplert el temps lliure de la seva agenda: una detenció massiva, arbitrària, irregular, amb maltractaments...
Ara ja arriba la llum. Les paraules del cap de la ONG retronen encara, però més lluny, més diluïdes... potser més tocades per les llums de la realitat. Treure nens de les seves famílies... clar, ara, vist així... qui era ell per decidir on ha de ser més feliç un nen? o on està la mesura de la felicitat? potser sí que hi ha coses que no poden passar per damunt de les altres, i no són coses escrites en tractats internacionals, ni en llibres de moral. Qui pot saber on rau la felicitat d'una persona... i encara més, qui pot decidir per un altre "on" ha de viure aquesta felicitat. Això només ho pot fer un... i que a més, no ho fa, ens ho deixa triar, ens deixa estavellar un cop i un altre perquè no ens falti mai la mel de la llibertat.
Ja arriba llum, el tren d'aterratge trona, el comité de benvinguda, president inclòs, ja es veu. Va mirar de lluny el cap d'estat... i pensava: molt de compte amb jugar a ser Déu. Només n'hi ha un, i no excerceix pas a la Terra. Només hi és... i ens deixa ser.

impostos impostors

2007-11-02T10:05:00.000+01:00

Des del meu desconeixement del món econòmic (excepte el de casa), igual que de moltes altres coses d'alt nivell (política, etc.), la meva vena més mundana i peu-planera m'obliga a com a mínim estorar-me davant d'això. No sé què dir... no sé si es pot dir alguna cosa.

la levedad fiscal del rico

Ultimes lectures

2007-10-31T18:49:00.000+01:00

La promesa del angel (Frederic Lenoir, 2004): Novel·la històrica

Doncs sí, novel·la històrica, ja ho seeeeeeee, sempre igual. No us enganyaré, és com totes, què vols fer-hi, però m'agraden, m'enganxen, m'enreden. De totes maneres, sí que és veritat que cada cop sóc més crític.... aquesta es pot dividir en dues parts; una primera molt interessant, molt ben escrita, i amb un guió que enganxa present i passat d'una manera bastant intel·ligent i coherent. A més, pots gaudir d'una excel·lent feina documental de l'arquitectura romànica, de la vida monàstica, i dels entresijus dels monjos... i tot bastant ben fet. Si no fos per la típica historia amorosa entre cientifics desequilibrats emocionalment, friquis de la seva feina, podríem dir que fins aquí, tot prou bé. A partir de la meitat del llibre, la cosa cau en una colla de tòpics assassinats, sectes antigues, estranyes idees religioses... bueno, que si us agrada la novel·la històrica tan com a mí, us agradarà, i ja està. Si no us agrada, i busqueu una cosa de més qualitat... doncs no la llegiu. Està superpremiada, best-seller, i no sé què més. Què vols que et digui.

Camí de Sirga (JesúsMoncada, 1988). Novel·la històrica

El poble de Mequinensa està a punt de ser engolit per les aigües del nou pantà (1971). Els personatges que hi veuen rememoraran el seu passat, el de les seves famílies, d'es d'un segle abans. Passaran pel davant dels seus ulls, entremig de les cases que es van enrunant, l'època de la primera guerra mundial, el període d'entreguerres, les etapes republicanes, la guerra civil, i l'era franquista. Anirem coneixent la biografia de cada un d'ells, i les vicisituts de cada una de les èpoques. Amb una forma d'escriure complexe, amb frases llargues, subordinades, obligant-nos a llegir amb lentitut, tornar enrera, reconstruir històries... l'autor aconsegueix que coneguis profundament a cada un d'ells, entenguis com actuen i perquè. A través d'anècdotes concretes aparentment poc importants, on es van enllaçant les vides de la gent de la vila, Moncada aconsegueix fer un anàlisi cru, humà, i excepcionalment sensible de la vivència de les "grans política" al dia a dia de la gen de peu pla d'una vila sense pena ni glòria. Especialment brillants em semblen l'atac suposadament anarquista al burgès principal de la vila, el descobriment de l'illa dels tretze sants, i la gran baralla al bordell. Un dels millors llibres que he llegit mai, he gaudit com feia temps que no ho feia. Us l'aconsello moltíssim.

L'imbècil. El més imbècil. Ja ha sortit.

2007-10-16T21:43:00.000+01:00

Com es pot ser tan imbècil. És que no sé ni què posar. És que no sé ni com escriure la meva ràbia. És que paraules com les que ha dit aques imbècil casi, casi, casi justifiquen segons quines coses injustificables. Aquest tio es més imbècil que en Rajoy. Imbècil, imbècil, imbèeeeeeeciiiiiiiiiil!!!!!!!

oi que sí que té cara d'imbècil?

"...Yo no lo he condenado (el franquisme), yo elogio y alabo la transición democrática. ¿Cómo voy a condenar lo que, sin duda, representaba a un sector muy amplio de españoles?..."
"...¿Por qué voy a tener que condenar yo el franquismo si hubo muchas familias que lo vivieron con naturalidad y normalidad? En mi tierra vasca hubo unos mitos infinitos...."
"...Era una situación de extraordinaria placidez..."
Mayor Oreja, polític de professió, imbècil de naixament, feixista per vocació.

Si voleu veure tota l'entrevista, està aquí, a la Voz de Galícia. Jo no sé que més dir. Més que paraules, se m'acuden coses per fer... i encara pendríem mal. Tard o d'hora et refreguem la nostra sobirania per cara. Cagunt tot, com es pot ser tan imbècil.

xifres i fets

2007-10-15T21:41:00.000+01:00

Aquest vespre he estat uns 10 minuts aturat amb el cotxe al costat d'un semàfor, esperant. Eren pels volts de les nou, o sigui, ja no hi havia moooolt de trànsit... però una mica, sí.
En aquest curt espai de temps, han passat tres coses: Primer, una moto s'ha saltat el semàfor en vermell, després una moto s'ha saltat el semàfor en vermell, i tercer... una moto ha entrat a la cruïlla (en verd, menys mal) i s'ha ficat al carrer on estava jo aturat, contra direcció, per aparcar la moto en un parking de motos que hi ha a mig carrer.
Bé, doncs... darrera unes xifres, sempre hi ha fets, no? 'augment de morts de motos en carretera? doncs no m'ho explico...

Amunt amb la cultura catalana

2007-10-14T19:16:00.000+01:00

He de reconèixer que la meva cultura literària és limitada. Tot i que m'encanta llegir, sóc d'aquells que després d'acabar un llibre que m'ha encantat, faig una ullada a crítiques a internet o diaris, i em trobo que me'l deixen per terra... i al revés, miro de llegir llibres que em semblen tostonarros, i després resulta que són obres mestres... i també em passa en el cinema.
En fi, que sóc lector habitual (bé, devorador) sobretot de novel·la històrica (per alguns, novel·leta...), que m'apassiona i em distreu molt. Darrerament, també ho he dir, vaig evolucionant cap a la lectura de llibres d'història més aprop de l'assaig o anàlisi, i no tant de novel·la. Sí, ho endevineu, m'apassiona la història, tota, de dalt a baix, no tinc èpoques preferides... bueeeeno, potser sí, l'edat medieval; reconec que trio les vacances pel percentatge de castells visitables que hi ha pels voltant (la meva dona us ho pot confirmar...).
Doncs el que em vinc a referir amb aquesta premisa, és que reconec que no sóc lector habitual de literatura catalana, contemporània o no. I direu: quina vergooooooonya, un catalanista cada cop més convençut com jo... doncs sí, una mica sí, però bé, no entrarem en el debat de la relació que té la cultura d'una persona amb el seu sentiment nacionalista.
I ara que hem vist l'impacte d'alguns autors catalans a la fira de Frankfurt, cada cop m'adono més de que m'estic perdent moltes coses... noooo? Suposo que el contexte de transformació nacionalista en el que em veig immers darrerament hi ajuda força a fer un acostament cap als llibres catalans...
Doncs va, em comprometo a posar-m'hi una mica; acabo la novel·la històrica que estic llegint ara (La promesa del ángel, de Lenoir i Cabessos, que m'ha enganxat moltíiiiiissim, ho reconec!), i començo amb literatura catalana.
Poso a la meva llista la relectura de la Plaça del diamant (ho sento, em va avorrir la meva adolescència, he pecat), Incerta Glòria de Joan Sales(que algú ja aconsellava en algun blog que he remenat darrerament), alguna cosa de Jaume Cabré, el Camí de Sirga (diuen que una de les millors en català del segle), els Contes d'en Monzó, alguna cosa d'en Porcel... i no sé si tirar per clàssics, no sé...
Us demano la vostra cultivada ajuda: aconselleu-me llibres catalans, autors, m'és igual el tema, la època, el context... provem-ho.

Llàgrimes que no s'acaben

2007-10-14T09:40:00.000+01:00

Who'll be the last to die for a mistake

The last to die for a mistake

Whose blood will spill,

whose heart will break

Who'll be the last to die, for a mistake

Last to die (Bruce Springsteen, Magic, 2007)

No ens fareu creure que valia la pena, que calia, que hem salvat el món. No sabem de política, però no som imbècils. Vosaltres sí que en sabeu de política, i sí, també sou imbècils. Potser hagués salvat al món una bomba a les Azores al moment adequat. Macagun tot.

dia de sofà i tele...

2007-10-12T12:25:00.000+01:00

Gràcies, Mariano, per recordar-me el sentit que té aquesta diada. Mira, alguna cosa tenim per agrair a Espanya: que avui estigui assegut al sofà mirant la tele durant tot el matí.
Aquest home no para; em moro de riure cada cop que diu que parla de la disgregació de la Espanya grande. Si és culpa teva, burru, i jo en sóc un exemple vivent; cada dia que passa, cada gilipollada que fas, cada cop que obres la boca, tinc més ganes de dir al món que no sóc com tu, que no sento la teva bandera, que em fa fàstic el pensament únic de gent com tú... i que sí, que tens raó en una cosa: estic desitjant separar-me de tu, engegar-te ben lluny.
Un cop més l'has tornat a cagar, Mariano el Corto. Així que un discurs radicalitzant la celebració de la hispanitat, eh? doncs radicalitzem el nostre discurs sobiranista. I cada dia una mica més, i una més enllà anirem. Que bé que t'ha anat l'atemptat d'ETA, eh? Quaaaantes veus hi ha que ara no se senten recolzant el discurs de l'Ibarretexe, apagades pel ressò de la última bomba. Et va anar tant bé com la de barajas.
Però tremola, algun dia aconseguirem que parin aquestes bombes... i llavors ja no hi haurà res a fer, i tornarem a l'estat natural de la península: pobles diferents. No hi pots fer res... bueno, sí que pots, segueix ajudant-nos a veureu clar. Com més destaques el "espíritu nacional espanyol", més em fas adonar que no el tinc, com avui.
Quin gran discurs! Monzó, Monzó... com m'agradaria veure't xerrant amb en Mariano el corto.

el mapa de la inversió

2007-09-25T07:01:00.001+01:00

No sé si està trucat, m'imagino que no... ja m'ho direu. Potser molts ja ho havíeu vist, jo encara no. Más madera.

Contra radicalisme... radicalisme

2007-09-25T06:52:00.000+01:00

Ha passat, és clar. Mireu-ho aquí, però jo ha sabeu. Tots ho sabíem. Es veia a venir. Les postures radicals, extremes, desproporcionades, incoherents fins i tot, provoquen el mateix efecte a la inversa. I és que tothom té la sensibilitat a flor de pell. Ara comença una espiral que va començar amb un fet per mí totalment horrible i rebutjable com és cremar una foto... però que s'ha disparat per la reacció desproporcionada d'alguns sectors del país.
No sé si demanar un encenedor i posar-me a la cúa... no ho crec perque va contra els meus principis. Però més endins, més enllà d'un fet superficial com cremar una foto, alguna cosa em torna a bullir com quan tenia 14 encesos anys, i em sembla que cal tornar a caminar, i tornar a posar antigues utopíes nacionalistes una mica més amunt en el meu ordre de prioritats. Al final, ens les tindrem

impotència

2007-09-19T23:26:00.000+01:00

Avui he sentit a la ràdio que li poden caure dos anys de presó a un dels implicats en haver cremat la jeta dels nostres estimats monarques. No entraré en qüestions d'ideologies polítiques, primer de tot perquè no és el que m'interessa ara mateix, i segon, perquè sóc un ciutadà molt raset i no en tinc ni idea
No fa massa, i fins i tot en tinc un post, la justícia va machacar "el jueves" per una portada satírica també contra la monarquía.
Mentrestant, com tots ja sabeu, lectors fidels, a mí m'han buidat el pis; els mateixos mossos em van dir que són una banda de xilens, que els estan intentant vigilar, que saben qui són; em van descriure amb pèls i senyals el seu modus operandi... i fins i tot em van dir que a un ja el tenen identificat, saben fins i tot l'adreça... però no poden fer res si no els enganxen amb les manos en la masa. Fins i tot un dels mossos, a qui coneixia personalment, em va dir en confiança que si els agafaven era molt difícil que estiguéssin més de dos mesos a la presó.
Jo no entenc de política, entenc més de sentiments, sobretot dels meus... i crec que també de sentit comú (que res té a veure amb la política, més aviat, són termes oposats). Al meu cervell de ciutadà ras de peu pla, no puc entendre com pot anar un home a la presó per cremar un foto, i com poden estar els fills de puta que em van obrir el pis a mi i a una pila de gent humil més tan tranquils pel carrer, quan la policia sap perfectament qui són, on viuen, com actuen...
Sentint la notícia a la ràdio, a la meva dóna se li ha escapat espontàniament un "la justícia està fet amb el cul!" que m'ha arribat a l'ànima, sabent el moment que estem passant.
Dos anys de presó per cremar una foto... però què està passant!!!???

No ho puc entendre, estic furiós, em sento impotent, la ràbia em menja... i només demano al cel que no em trobi mai de cara amb el fill de puta que va entrar a casa... i que si es dóna el cas, més val que em cagui a les calces i surti corrents... perquè com em vingui al cap què farà la justícia amb ell (o sigui, res, o potser dos mesos d'allotjament), igual em dóna per destripar-lo i degollar-lo amb un ganivet de cuina.
I paro d'escriure, perquè encara prendria mal. Merda de tot!!!!

Violat

2007-09-17T20:40:00.000+01:00

Dijous van entrar a robar a casa. A plena llum del dia, a les 12 del migdia. Sabien que no hi havia ningú al bloc, ho tenien tot controlat, tothom treballa... i cap a dins. No van ni rebentar la porta, nosaltres convençuts que teníem una porta segura, van tardar dos minuts a rebentar el bombí sense fer ni tant sols soroll. El botí, dues teles LCD i el portàtil. Per sort, no va haver-hi destrossa, sí que van obrir armaris, però no van remenar res, tenien molt clar què buscàven. Van poder agafar DVDs, radiocassets, mp3, mòbils... però res de res, no van ni obrir calaixos. Només van escampar el joier per damunt del llit, la resta, intacte

Veurem com es porta l'asseguradora aquest cop, de moment la porta va quedar arreglada en poques hores, d'urgència, i cobert al cent per cent... ara veurem el que hi havia a dins.

Va venir la científica després a buscar empremtes i tal... ja veus, duien guants, evidentment... però el millor de tot és que saben qui son (una banda de xilens que estan actuant per la ciutat), i que fins i tot n'hi ha un que saben qui és, el tenen identificat per unes empremtes a un altre lloc, i saben fins i tot on viu... però si no el troben "con las manos en la massa" no poden fer-hi res. En fi...

Malgrat tot, el cop moral és duríssim; la sensació de no estar segur ni a casa no es pot explicar, la por i la inseguretat, la ràbia i la impotència... no són explicables per escrit, per això he tardat dies a posar-ho aquí.

Us deixo alguna imatge de la nostra intimitat robada... i em reservo un post per explicar-vos coses sobre els panys, dels que m'he convertit en un expert.

Van enretirar el sofà per poder desendollar el carregador del portàtil... per a què veieu que clar que tenien el que volien.L'habitació, la part més maltractada, el joier obert, els calaixets damunt el llit, el cable del DVD, calaixos remenats...

contra la censuraaaaa!!!

2007-08-31T14:50:00.000+01:00

Multa a El Jueves

Què fem!!! On anem a manifestar-nos!!=?? què s'ha de cremar??? on cal recollir firmes!!???
QUE PODEM FEEEEEEEER!!!!!

Quadre d'estiu a la piscina

2007-08-27T23:08:00.000+01:00

El pare i la mare estirats a la tumbona. Els nens, posem-li Pere (8-9 anys), i posem-li Albert (11-12 anys), jugant a la piscina. Durada de l'escena, si fa no fa, mitja horeta.

Perla 1 - EDUCACIÓ EN LA PAU
En Pere i l'Albert discutint per un vaixell de joguina per jugar a la piscina
PERE: va, dona-me'l, va, va, joder, doname'l, tonto, vaaaaa...
PARE (sense aixecar la vista, estirat a la tumbona): Pere, si et torno a sentir, et fotaré una hòstia que aniràs plorant cap a casa.
Perla 2 - EDUCACIÓ EN L'AUTOESTIMA
PERE: no m'el dona, jo vull jugar, és meu, no li he deixat..
MARE: Pere, mira que ets egoísta...i repelent... i ets, ets... tonto, eh!!!
Perla 3 - EDUCACIÓ A CASA
PERE: joder, Albert, et gilipolles, eh!! doname'l!!!
PARE: (Estirat, sense aixecar la vista) Pere, tu vas a una escola
PERE: Sí que hi vaig!!! i trec bones notes!!!
PARE: Doncs no ho sembla, perquè mira que ets maleducat! que t'ensenyen a l'escola? Maleducat!
Perla 4 - EDUCACIÓ EN EL CONFLICTE
MARE: vul silenci, no us vull sentir més! a cap dels dos!
ALBERT: (per sota el nas, pero perfectament audible, diu un "mot" al seu germà)
PERE: Calla!!!
ALBERT: Ho torna a repetir
PERE: CAlla, joder!!!
Així vàries vegades. Al final, en Pere es posa rabiós, i comença a donar cops amb la mà a terra i a la barana.
MARE (rient): però que fas!!! ha arribat l'hora de les "tortas"! EStàs com una regadera, fill meu!! Quin nen més tonto!!!
Perla 5 - EDUCACIÓ DES DE LA PROXIMITAT
PERE: No riguis, no rieu, joliiiin!!!! (s'acosta a la mare com si l'anés a pegar. Evidentment, només li dona una lleu empenteta a les cames)
MARE: mira que al final et faré mal, eh? au, va, ves al bar a berenar, seu a una taula, allà beny lluny, i ves fer punyetes!!!

Tot això, en mitja hora. No sé si hi ha algun pare o mare que llegeixi aquest blog... no sabria què dir-vos...

és el dia

2007-08-27T06:54:00.000+01:00

Bon dia

Avui torno a treballar

Descansin en pau les vacances

Bentornat

2007-08-25T08:02:00.000+01:00

Bon dia!!! Ja he tornat de vacances... no em reconeixeu? sóc jo!!

PD- Em queda pendent el post de Salamanca. Ja hi penso, a veure si avui...

El Jueves

2007-08-21T22:52:00.000+01:00

No escriuré més del que ja s'ha escrit en mil llocs, o del que s'ha parlat a mil bars. Simplement, m'afegeixo a la gent que ha posat la portada prohibida de El Jueves al seu blog per a que no quedi en l'oblit.

I no ho faig per cap ideologia política, sinó com a suport a la llibertat d'expressió.

Apalins!

l'expoli

2007-08-21T07:37:00.000+01:00

No és llegenda negra. És veritat. Jo hi he estat. He estat a la porta del Archivo Nacional de la Guerra Civil. I és veritat, a tots els mapes que jo tinc posa que està al Carrer Gibraltar... fins i tot el mapa "oficial" de l'oficina de turisme. Però ja no existeix aquest carrer, ara es diu Calle El Expolio. Feia 400 anys que aquest carrer es deia Gibraltar...
Jo pensava - tenia l'esperança- que tot hagués sigut un rumor, o que havia quedat en mera intenció. Però no, l'alcalde de Salamanca, el senyor Julian Lanzarote, va canviar el nom del carrer on hi ha l'arxiu i li posar El Expolio després de que els papers de la guerra civil tornéssin a Catalunya.

Quin nom tan encertat! Finalment, els documents que van ser expoliats de tot l'estat durant aquells anys negres estan a un lloc amb el nom que el identifica: l'expoli. Gràcies, senyor Lanzarote, per recordar a tota Espanya d'on prové el seu estimat arxiu. Només cal posar-li el cognom: l'expoli... franquista!

El senyor Julian Lanzarote, per a que el conegueu, va tenir durant mesos una pancarta penjada als balcons de la Plaza Mayor de Salamanca en contra del moviment de l'arxiu. Mesos després, quan a un balcó de la plaça van penjar una bandera multicolor pro-gay el dia de l'orgull, la va fer retirar dues vegades dient que la plaça és un monument patrimoni de la humanitat, i que no hi pot penjar una bandera tothom que vol... coherent, eh? a més, sapigueu que al capdamunt de l'ajuntament hi ha una bandera espanyola amb.... UN TORO!!! si, un toro, negre, rollo osborne. Deu ser patrimoni...

Ironíes apart, el que fa més ràbia de tot plegat és que aquesta persona és alcalde d'un Ajuntament. És una persona que mana, que lidera, que té poder, que pot decidir... Gent com aquesta, amb aquest tarannà rabiós, incontrolat, irreflexiu, amb un ego descontrolat, està manant i dirgint un poble, una ciutat, una regió... i n'hi ha molts com ell, siguin de signe clarament franquista (ja no dic ni de extrema dreta), siguin progressistes, nacionalistes... tan me fot. Gent que, per ser on són, amb un cop de geni poden prendre decisions - o com a mínim fer propostes - arbitràries, egoistes, encara que després hagin de passar per una cambra (alguna cosa bona té la democràcia).

Fixeu-vos com el voltant del nom del carrer està emblanquit... de la quantitat de vegades que han hagut de netejar les pintades que els propis veïns han fet, fent alusió al ridícul de la situació. Quina forma tan absurda de crear i multiplicar la tensió... Per cert, que els dos diaris regionals i locals (Gaceta i Tribuna) van fer enquestes on un 60% dels salmantins que van participar estaven en contra del canvi.

Què menys que demanar-li a la gent que pren decisions, que com a mínim ho facin des de la reflexió, des de l'objectivitat... no des de la rauxa; això deixem-ho per les vacances i els dissabtes a la nit, o la sobretaula de carajillo, copa y puro amb els amigotes que fa 40 anys van fer que fossis algú... no volem saber com, senyor Lanzarote.

...toledo...

2007-08-21T07:29:00.000+01:00

Ciutat castellana per excelència. És a dir, ciutat àrab, com totes les castellanes, duela a quien duela. Un enrevessat apilonament de carrers petits, estrets, que giren i regiren, pujen i baixen com cabrons, i que de cop no tenen sortida. No m'havia perdut mai tant fins i tot amb un mapa a la mà. A més, en consonància amb el nivell turístic de la zona, per molt que diguin, coses mal indicades, carrers sense nom, places que no surten al mapa... Per molt que siguin patrimoni de la humanitat, malameeeeeeeeeent! De fet, tot plegat augmenta el mite de ciutat misteriosa i plena de racons i raconades... ja els va bé.

És una visita esplèndida, no es pot perdre la sensació de visitar un temple de cada una de les tres religions: la brutal catedral primada, les runes de la Mesquita que ara es diu Cristo de la Luz, i l'antiga sinagoga de Santa Maria la Blanca. I, com totes aquestes ciutats que es conserven tan be, passejar i passejar, de dia i de nit, i sentir-te ne una altra època.

Cal no oblidar que durant 3 o 4 segles va ser Capital del Reino, fins que Felip II la va traslladar a Madrid (no sé si us sona el lloc... era una meerrrrddddaaaa de poble fins aquell moment).

Alguna perla:

Siiiiiiiii.... vam pillar la Festa Major, i hi havia gegaaaaaaaants!!! per cert... vaya kk de programa, glòria a les Santes. Ni tan sols han descobert el joc que dona fer un cartell de merda per a que la gent raji i entri en calor.

Després de fer unes tapetes a la plaza de Zocodover... doncs un puret, si senyor!!! (puret, puret, un reich mini, que de lo altre no en prenc maaaaaaaaaaaaaai)

La Sinagoga de Santa Maria la Blanca, temple jueu.

L'antiga mesquita del Cristo de la Luz (abans no es deia així, clar, clar...). Però mira, diu la llegenda que a l'Alfons VI se li va aparèixer un cristu benditu amb un farolet (rollo reis mags) entre els murs de la mesquita quan va reconquerir la ciutat. I clar, en van fer una església. Sempre tan respectuosos.

...segovia...

2007-08-19T23:42:00.000+01:00

Doncs mira per on, que a la recta final de les vacances, que aquest any ens hem regalat ben llargues, tinc accés a internet... i una distracció més serà posar cosetes al blog, que ja vaig reanimar una miiiiiiica just abans de vacances.

Per començar, Segovia. Macu, sí senyor, maaaaacu. Una ciutat que s'ha cuidat... bé, de fet, és al revés; com que en tres segles de decadència ningú s'hi va fixar... tot està com estava, i clar, una joia perfectament conservada. Molt aconsellable per passejar pels barris més antics (canonjías, caballeros...), i pel carrer real. I evidentment, menjar cochinillo!!!

Us deixo quatre joies imprescindibles:

Menjant tapas a la Plaza de Medina del Campo! Tot un luxe... la tapa, i la plaza, és clar.

Pels qui anue de cultes, que sapigueu que l'enoooorme aqueducte de Segòvia també arriba a ser petitonet i fins lletjot.

Un quart de cochinillo asado (la resta no me l'havia menjat, burrus. Com que èrem dos, només tocava això)

Ens sis segles poques coses han canviat. El qui la té més llarga, mana. I com que "quien a buen àrbol se arrima..."

Fotos de "2 pájaros de un tiro"

2007-07-05T06:43:00.000+01:00

Són la de la qualitat que la meva persona, limitada perquè si, va ser capaç de fer... de fet, n'hi ha unes quantes més en que no es veu absolutament res, per tant, ja podeu estar-ne agraits

Apa! el Pulitzer, em donaran!

Experiment AZrmx 3.0

2007-07-04T07:43:00.000+01:00

Data: un dia de juny rarot
Lloc: piscina particular amb gespeta i frontón
Desenvolupament:
primera part:
Desencadenant: llançament de llauna de Voll-damm a la piscina
Efecte: collons!!! sura!!! no s'enfonsa!!!
Conclusió: La cervesa sura a la piscina
Segona part:
desencadenant: llançament de Xibeca de litro (popularment, litrona) a la piscina
Efecte: merda! no sura! se'n va cap al fons
Efecte inesperat: òstia! ha tocat el fons... i ha petat!!!
Conclusió: a prendre pel sac l'estona de piscina fent buceig per recuperar els vidrets

Hipòtesi final:

piscina + voll damm + món d'en beakman = desastre estival

Dos pájaros de un tiro

2007-07-03T06:44:00.000+01:00

Holaaaaa... que us recordeu de mi? sembla que torno a tenir una miqueteta de temps... igual m'animo a machacar el blog!
Només us volia explicar que ahir vaig ser un dels privilegiats (buenu, dels molts privilegiats), que vam estar a Terrassa veient un dels espectacles que un no es pot perdre aquest estiu: "dos pajaros de un tiro", amb Serrat i Sabina damunt de l'escenari junts.
He de dir que, com ja vaig escriure en algun altre post, no sóc un habitual de concerts, i per tant, la meu punt de vista crític no va més enllà de les emocions que em pugui transmetre el show, i poca cosa més... tècnicament, ni idea, tú. Això sí, em vaig emprenyar pels gairebé tres quarts d'hora de retard, que si tenim present que l'endemà s'ha de treballar, com t'ho diria, com a mínim toca la gaita.
Ara, després com sempre... "hoy puede ser un gran dia" y "ocupen su localidad", amb els dos cracks cantant creuats, doncs ja està tot perdonat. Van ser dues hores i mitja apassionants, amb una combinació si més no curiosa; les cançons roqueres i estridents d'en Sabina amb les melodies tradicionals y emotives d'en Serrat... i espectacular encara més si es pot quan un cantava cançons de l'altre.
I jo vaig tenir la pell de gallina tres o quatre cops, sí senyor. Qué mes vols demanar-li a un show d'aquests? suposo que ja n'hi ha prou... avui en dia, en aquest panorama musical, crec que es pot dir que ets un afortunat si pots veure alguns dels clàssics d'aquests dos homes en viu, cantats per ells... o fins i tot per l'altre!
Pels qui conegueu els temes... increïble en Serrat cantant Y sin embargo, Que se llama soledad, La del pirata cojo, Princesa, A orillas de la chimenia,... i a SAbina cantant Cantares, Penélope, Señora, Para la libertad... bueno, m'en deixo una pila, m'estic fent un CD amb totes les cançons del concert (les vaig anar apuntant, diga'm maniàtic), per a que no se m'oblidi mai!
Pell de gallina(en altres paraules, cançons que val la pena baixar-se, escoltar, i imaginar en directe): Peces de ciudad, Contigo, Que se llama soledad (sabina), Mediterràneo, Canço de Matinada, Cantares (Serrat). Moments d'èxtasi conjunta amb Penelope, Noches de Boda, 19 dias y 500 noches, y sin embargo...
Bueno, paro o no acabo. Sensacional, un gran concert. Avui a veure qui aguanta les reunions. Quan carregi la bateria de la càmara, igual penjo alguna foto, a veure com ha quedat.
Visca els mestres Serrat i Sabina!!!

Cançó Resposta

2007-03-18T10:56:00.000+01:00

Bueeeeeno, ja s'ha acabat Cançó Resposta, un altre capítol del curs que es tanca... i una altra gran setmana.
Cançó Resposta segur que deu sonar a xino per molts del que em llegiu; és un Festival de música solidari de la nostra escola on els nois i noies creen cançons i després toquen al teatre....
Acabada l'edició d'aquest any, a part de celebrar que va anar molt bé (i celebrar que ja s'ha acabat, quina feinada!!), tenia ganes de recordar a alguns aquelles èpoques en les que us vau posar un gorro de palla i cantàveu "vine amb mi, algú t'ensenyarà, a veure la vida des d'un altra costat...", o bé "un crit per la paaaau fes-lo sentir tant fort com puguis", entre d'altres cançons involvidables de la inolvidable formació "Fórmula Jove" o "Suc de taronja". Doncs si, Oscar, Puji, David, DAni... no sé si hi algú més per aquí, han passat per l'escenari de cançó resposta. A veure si remenant porai trobo fotos i les penjo per aquí...
És d'aquells records especials del cole, hores fent cançons, hores assajant, nervis, esperar el veredicte del jurat, l'emprenyada si no guanyaves, o l'any que vam guanyar... en fi, jo encara hi estic ficat ajudant als nens que fan cançons, però els qui fa tants anys que ho vau viure... segur que us he tocat la fibra, eeeeeeeeeh?
Apa, una musical abraçada!

Coses que em passen

2007-03-11T09:42:00.000+01:00

Bon dia! Ultimament escric poquet... arribaran temps millors a la feina! tots passem aquelles èpoques que t'endús feina a casa, i ja se sap, un mestre a final de tri-mestre... però bé, igualment en aquests moments, com que hi ha gent que entra al blog i el llegeix, no vull que deixeu de saber algunes cosetes que em passen... encara que sigui telegràfic!

- Estem absolts, totalment, nosaltres i l'asseguradora. Ja va sortir la sentència; no puc donar més detalls, però ha sigut una gran alegria... molt i molt gran. Sortim del túnel. (ull amb els comentaris, no m'els feu borrar com l'altre cop, ja sabeu que el tema és delicat... si algú vol detalls, mail personal...)

- Des de fa un parell de setmanes, m'amago aquí dins... i us ho juro que m'hi perdo (jijiji)

- Ahir vaig estar al Camp Nou. Sí, si, Barça - Madrid. I encara que vaig patir com mai he patit (la meva dona us ho pot confirmar), ha sigut una experiència. Realment, hem convertit el futbol en una cosa tan grossa, que no m'extranya que de vegades hi prenguem mal. Però... quin partidàs! (i per cert, miro de ser objectiu... jo crec que és penal)

- Ja tinc vol i hotel... sabeu on és això? va, proveu-ho, que és molt fàcil... però no us precipiteu que es pot confondre. (si algú té informació, alguna web, alguna ruta, algun secret... ho agrairé molt!!!)

Segur que hi ha una pila de coses més... però bé, quan torni a actualitzar ja us les aniré explicant. No deixeu de venir, que hi haurà temps millooooooors.

Grushecky, viejo rockero

2007-03-02T21:44:00.000+01:00

Divendres passat ens va tocar la loteria. Em vaig assabentar fa setmanes que venia un tal Joe Grushecky a Mataró. Francament, ni em sonava, però la pàgina on vaig veure la notícia, també hi deia que havia col·laborar amb Bruce Springsteen en alguns discos, i que havien cantat junts en varis concerts... i fins i tot que en Bruce posava veu al darrer disc. I per cert, Bruce va guanyar un Grammy amb una cançó feta a mitjes amb ell, Code of Silence.

Total, que vaig "aconseguir" el disc de Grushecky (A good life)... i em encantar. Vaig comprar entrades pel seu concert, vaig aconseguir un parell de discs més seus (en especial Down the road apiece, recopilatori en directe).
I ves per on, que un parell d'hores abans passem per Privat a retirar les entrades, i em van deixar entrar per veure com sonoritzava. Impressionant. Vam arribar prou aviat al concert, i vam agafar taula i cadira davant mateix de l'escenari (De fet, a peu pla). Va tocar un teloner (Ron Vudú, potser deuen tenir un bon disc, en directe... bueno, fluixet), i després van sortir ells.
I després Grushecky and the Houserockers. Ell, bastant granadet. El seu guitarra, un avi, de veritat, encorvat i arrugat. Un jovenet (català) a l'altra guitarra, i un negre veteranu a la bataca.
Dues hores i disset cançons després, vam marxar amb la sensació d'haver estat a un dels millors concerts que es pot veure avui en dia; cançons rockeres, al més pur estil clàssic, però sense semblar carrincló, guitarres potents, però no estridents, tocades amb sentiment i mesura, i una química amb el públic espectacular. Ens vam quedar tot amb ganes de més.
I no devíem ser més de 300 persones. Quina pena tan gran pensar que mentre la jovenalla del país somia amb fer espectaculars girs de cintura, i aprendre a fer tonadilles comercials, i vendre milers de discos en quatre dies, gent com Grushecky passa per MAtaró sense que gairebé ningú se n'adoni, i deixi un rastre de 40 anys de música, de guitarra, de qualitat, i sobretot, de treballar i treballar per poder arribar a aquesta edat amb un nivell musical tan increible.
A www.grushecky.com podeu saber-ne més, i baixar-vos un parell de cançons; us aconsello especialment Lake Pontchartrain, i fins i tot teniu vídeos al youtube.
Rock'n'roll forever!

Olor a caldo

2007-02-10T12:43:00.000+01:00

Dissabte al matí

- Què et poso, jove?
- Una de vegetal

Arribar a casa. Omplir d'aigua l'olla més grossa. Tapar-la. Posar-la a bullir.
Mentrestant, pelar consiensudament les sanajories, chiribía, patates... i remullar uns minuts.. Treure la pell als dos cuartus de pollastre, i raig d'aigua.

Amb l'aigua bullint, grapat de sal (sense por, recoi, que el bull ho treu tot), i tot el material cap a dins. Pujar el foc, tapar l'olla, i esperar el bull. Quan arrenca, destapar mitja tapa, i baixar foc.

I dues hores. Destapar. Afegir aigua. Cullera i anar traient el greix que sura, l'oli que fa rodonetes. Paciència. Quan bull de nou, baixar foc. Tapar a mitjes. Un cop. Afegir aigua... I un altre... I un altre... Dues hores.

La última mitja hora és sagrada. Res d'afegir aigua, el que hi ha és el que hi ha. Treure curosament l'oli i el greixet, i... el millor de tot ve ara.

Obrir totes les portes. Deixar que l'olor del caldo impregni la casa. Aspirar profundament. Mmmmm. Això és una llar.

Dues hores. Apagar el foc, treure la verdura, apartar el pollastre, omplir pots i pots de caldo per guardar. Pels més puristes, passar-lo primer pel xino. Deixar-ne una bona dosi a l'olla ben tapada.

100 gr de pasta (fideus gruixudets, galets, pistons...). Tornar a bullir el caldo, tirar la pasta, remenar, remenar... a l'últim moment afegir-hi el pollastre. Fins i tot la patata

Servir amb un plat fondu, ben gran, caldo, pasta, i pollastre... fins i tot la patata. Tot allà. Seure davant del plat, i deixar que la fumerada t'enteli les ulleris, entri per les fosses nassals, fins que la pituïtaria tingui un orgasme.

Barat, sa, dietètic, nutricional. El caldo de casa.

Bon profit.

En Pólvora

2007-02-07T22:54:00.000+01:00

Vagi per endavant que sóc mooolt ignorant en el món teatral, però, com sempre, crec que mirar de ser crític des de la humilitat és bo... encara que la cagui.

És una obra interessant, com totes les de Guimerà, i la versió de Belbel aconsegueix almenys mantenir-te atens gairebé tota l'estona. Per tant, aprovat.

Però ja està. Peco de no haver llegit la obra de Guimerà, i per això no sé què cal atribuir a ell i què a Belbel; trobo que les dues històries que van paraleles (triangle amorós i moviment obrer) no es deixen desenvolupar una a l'altra, no s'ajuden, i acabem veient un drama passional ple de tòpics que no toca cap fibra, i una visió molt light de la revolta obrera, molt... no sé, com romàntica, amb herois, i l'amor entre obrers, i que tots som germans... a mi no em va moure tampoc la fibra social.

Els actors principals (a qui francament només conec de Porca Misèria) són en Manrique (Marcó) i l'Anna Sahun (Taneta)... i a mi no m'han agradat, em sembla que el registre clàssic no els acaba d'encaixar, i alguns deixos que queden molt bé en altres contextes (televisius), potser no quadren amb el català d'en Guimerà... sobretot ella, que de fet tampoc no m'agrada a la tele. De fet, no sé de qui deu ser culpa, però a mi em sembla que hi ha força sobreactuació, tant del protagonista, com del seu amic (Toni). El millor, en Jordi Banacolocha (o com s'escrigui), que es un veteranu de nassos, que converteix cada actuació seva en una actuació magistral.

Això si, un decorat, ambientació, efectes, iluminació... molt bons.

Doncs això... un bon rato, però no arriba res al fons, ni emoció, ni excitació social... tot queda molt superficial, poc profund.

S'han acabat les Festes de la Llum

2007-02-04T21:50:00.000+01:00

I alguns direu... i què són? o potser direu... i a mi què? o potser algú dirà... cop de mall a les festes de la llum!!!
Doncs mira, són les festes de la meva escola, i vulguis que no, són una cosa especial; les vam gaudir molts anys de nens, i ara toca viure-les com a mestre... i suposo que també gaudir-ne. Però, recoi... he acabat destrossat la setmana!!! he fet una becaina avui d'una horeta i mitja (perquè a més tenia entrades pel teatre a les 7, massoca de mi), però una becaina, però tan profunda, que no sabia ni on era quan m'he despertat.
A mi sempre hi ha una cosa que m'emociona de les festes de la llum, no ho puc evitar, sóc un sentimental... bueno, no, perquè qui em coneix sap que em costa emocionar-me; és el pregó. Els grans del cole, de batxillerat, fan una representació per donar inici a les festes, al pavelló, davant de toooooota l'escola. I noi, jo m'emociono; ells ho viuen com la seva ultima gran experiencia a l'escola, i recordes quan ho vas fer tu... i mira, et poses tonto, què vols... potser és aquest coi de 3 que hi ha al davant de la meva edat que ho fa això...
I avui la gegantada, si senyor. Això no ho vam viure de petits, perquè no teniem gegant a l'escola, però mira, és maco, ve gent de tot Mataró i d'altres escoles... i per com és la nostra escola, ja està bé que coneguem gent de fora i altres estils.
Doncs ja s'han acabat; m'han donat més feina que un fill tonto, però mira, em sembla que ha anat tot prou bé. Segur que els que venieu a l'escola us en recordeu, de les festes... però ara ja s'ha acabat, i ja podre tornar a actualitzar el blog una miiiiiiiica més sovint (no massa tampoc, eh).
Visca les festes de la llum!!!

Assegurança de robatori

2007-01-25T21:47:00.000+01:00

Quan estàs assegurat a una asseguradora, l'única cosa que tens segura és que segur que pagues la teva quota.
El que segur que no tens segur quan estas assegurat a una asseguradora és que estiguis assegurat del que penses que estat assegurat.
Dit d'una altra manera:
- Any 2005: Una noia se salta un stop, i em fot un piñu. Pèrit, taller, etc. Jo tinc franquícia 200€. Per poder retirar el cotxe del taller un cop arreglat, els del taller em demanen o bé que pagui la franquícia, o bé un paperot de l'asseguradora conforme no sóc culpable i que per tant no he de pagar res. Aquest fax van tardar una setmana en enviar-lo. Vaig acabar trucant des de la porta del taller, amb les claus del cotxe a la mà, a les 8 del matí, per donar-los el número de fax del taller per a que ho enviessin davant meu.
- Any 2006: Tempesta al Maresme. Les tuberies del pàrking del nostre bloc no resisteixen, cauen, inunden pàrking, danyen algun cotxe, etc. Sort que ho tenim assegurat... però l'asseguradora diu que no paga perquè no cobreix defecte de construcció; a pagar entre tots els veïns. Ara estem a tribunals
- Any 2007: Tinc un accident de cotxe. La policia avisa una grua amb urgència per retirar el cotxe ja que està en situació perillosa. PAgo la grua de la meva butxaca. L'asseguradora em diu que envii factura de la grua que m'ho abonaran. Ho faig, i avui rebo la resposta: petició denegada perquè ells no van avisar la grúa, segons no sé quin article del contracte.

La primera era Winterthur (damos seguridad i protección a más de 4 millones de clientes), la segona era Mapfre (aseguramos tu calidad de vida) , i la tercera era Mutua Madrileña (la mayor seguridad al mejor precio). Tres anys, tres casos seriosos, tres putades, tres asseguradores. Podeu veure els eslògans a les portades de les seves webs, així es venen

Ho sento molt, perquè tinc persones que m'estimo moltíssim treballant amb asseguradores o coses relacionades (Roser, Edu, Josep...), però els tres cops que he necessitat els serveis d'aquestes empreses per coses serioses, m'han fallat, m'han decebut, m'han fet emprenyar... i sobretot, m'han fet pagar a mí (bé, el primer cop ho vaig evitar a l'últim segon). Quan la cosa és seriosa, sempre hi ha un article, un apartat, una irregularitat... sempre.

Per tant, asseguradores igual a lladres i estafadors. Sense cap mena de dubte. I amb tot convenciment. Lladres.

Estic rabiós, furiós, impotent... amb aquell sentiment de sentir-te una merda que ets davant d'una entitat poderosa, farta de calers que jo els dono, protegits pels millors assessors legals, i que s'estan rient de mi. Segur a la seu de la Mutua algú està pensant: "un altre tonto que paga una morterada a l'any i que no cobrarà el que li hem promès. A la saca!"

BBbbbbbbuuuuuuuffffffffffff

El truco final (el prestigio)

2007-01-21T15:43:00.000+01:00

Primera impressió: Dues hores (com és la moda) dura la película, i la tensió i entreteniment és irregular; durant la primera mitja hora o tres quarts, no acaba d'enganxar, va molt lenta, i tot es resumeix en un enfrontament que t'arriba a semblar infantil entre dos mags virtuosos, que no acaba de greixar del tot bé... però a partir de cert moment, amb la sortida a la llum del gran truc, la tensió es multiplica, i els jocs de Nolan t'acaben fent menjar la bola i desitjar que no s'acabi... a veure si resolts el gran secret abans que ell t'el destapi, com un desafiament!
Més fredament, s'ha de reconèixer que no confiava massa al principi en la parella protagonista; però Bale (Borden) i Jackman (Angier) fan una feina excelent, especialment Christian Bale, que fa un paperàs tremendu de principi a fi, i això ajuda molt a que la película avanci, perquè t'arribes a creure l'evolució dels protagonistes, i és creïble que acabin actuant com actuen. Sense la seva bona feina, seria difícil fer coherent que els dos mags fossin capaços de fer correr l'argument fins on arriba al final. I clar, si al darrera, fent pinya, tens en Michael Caine i la cada dia més bona (en tots els aspectes) Scarlett Johansson, doncs clar, un bon pastisset!
Al principi Nolan et despista amb els temps; que si ara endavant, que si ara enrrera... evidentment, res a veure amb Memento, però clar, et fas una mica de liu fins que no vas lligant caps. De fet, dona la sensació que no lligues caps fins que ell no vol; llavors dona llum amb un petit salt enrera en el temps que comença a deixar entreveure el final. Una altra cosa que té Nolan és l'ambientació, decorats, fotografia... tot magnífic, creïble, sense ser excesiu, la mida justa.
I al final... doncs unes sorpresetes que t'obliguen a fer una relectura de tot el que passa (això sempre li agrada a en Marc Plana), tot i que si, com diuen els mags, "estàs atent", gairebé tot ho pots haver relligat 15 minuts abans del final.
I més profundament (com sempre, des de la meva ignorància)... sembla com que Nolan ens vol ensenyar aquella part fosca de l'home, que pot transformar una passió positiva, un afany de superació, en una rivalitat obsessiva, una malaltia... i mostra com aquest descontrol passional arriba a posar-ho en joc tot... i potser perdre-ho. De totes maneres, no val la pena no mirar-s'hi massa, perquè em sembla que Nolan busca més el thriller, la història, i mimar els seus dos mags que no pas anar massa més endins.
En conclusió... no es una obra mestra, i no passarà a la història, però és de les bones de l'any segur; jo no me la perdria. I estigueu ben atents; si aneu pillant detalls que van caient com si res, podreu resoldre l'enigma abans del que us penseu! A veure si la remiro quan surti amb DVD i no se m'escapa res. Em sembla que comença a valdre la pena anar a veure les pelis d'aquest senyor Nolan.
Brillant: Els actors (principals i secundaris), l'últim terç de la película, el Colorado Springs... i el gran misteri en sí mateix
A tranques i barranques: la primera mitja hora, el sarau entre temps passats i presents, algun gir de guió una mica forçat.

Alguna cosa no funciona...

2007-01-20T20:23:00.000+01:00

Es una mica llarg de llegir, però us asseguro que val la pena, perquè sembla una notícia del dia dels innocents. Els subratllats en color són meus, per accentuar alguns detalls... (Extret de elperiodico.com)

Una estudiante de Bachillerato disconforme con sus notas acude al Tribunal Superior de Justícia
Una alumna de primero de Bachillerato disconforme con el suspenso de cuatro asignaturas y convencida de que fue injustamente evaluada por sus profesores llevó su protesta hasta el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), que cuatro años después ha rechazado su reclamación.
La alumna, Elma P. M., suspendió en el 2003 las asignaturas de filosofía, física, matemáticas y química en el instituto Miquel Biada de Mataró, donde cursaba primero de bachillerato por tercer año consecutivo, tras haberlo intentado primero en una escuela privada. Disconforme con la calificación obtenida en esas cuatro materias, lo que le impedía pasar a segundo de bachillerato, la alumna presentó una reclamación ante la dirección del instituto y la Conselleria d'Educació en la que solicitaba que se le revisaran las pruebas por las que fue suspendida.
En su reclamación, la estudiante alegaba que sus profesores la trataron injustamente, utilizando en su evaluación criterios más restrictivos que los aplicados a sus compañeros, y pedía que se tuviera en cuenta no sólo el resultado de sus exámenes, sino también los trabajos que presentó durante el curso y su participación en clase. A propuesta del inspector, el Departament d'Educació creó una comisión que revisara la evaluación de la alumna y que, en septiembre del año 2003, concluyó que las calificaciones otorgadas eran correctas. Un mes después, el Director General de Ordenación e Innovación Educativa desestimó la reclamación presentada por la alumna, al no apreciar indicios de que el centro docente incumpliera las normas vigentes sobre la evaluación de alumnos de bachillerato.
De hecho, de las siete pruebas de filosofía que hizo, Elma aprobó sólo una, con un cinco pelado, igual que en los diez exámenes de física; la nota más alta que obtuvo en los 14 de matemáticas fue un 2,5, y, de los ocho de química, sólo superó uno con un 5,6. Durante el curso, cosechó nueve ceros en esas materias. No obstante, la estudiante recurrió la decisión del Departamento de Educació ante el Tribunal Superior de Justícia, que, cuatro años después, ha resuelto que no existió irregularidad alguna en la calificación de los exámenes.La demandante aportó al tribunal un trabajo de filosofía y otro de matemáticas que fueron bien valorados por el profesor correspondiente, pero el TSJC considera que esos ejercicios "no pueden suplir los resultados obtenidos en los controles realizados" y recuerda que en los exámenes "notoriamente, la alumna ha obtenido una media de notas que puede calificarse como baja".
Respecto al trato parcial de los profesores denunciado por la estudiante, el tribunal sostiene que la libertad de enseñanza implica cierta discrecionalidad del profesor o la junta evaluadora y concluye: "Todo lo que no sea arbitrario o manifiestamente injusto no es censurable, aunque sobre ello se pueda discrepar".El TSJC considera que la parcialidad y desigualdad denunciadas por la alumna "no dejan de ser apreciaciones subjetivas carentes de soporte acreditativo alguno".

A mi no em digueu que alguna cosa no està fallant, quan un cas així mobilitza una comissió amb gent que paguem totes les butxaques i arriba al tribunal de justícia... 9 zeros!!!

La bellesa de l'arruga

2007-01-20T15:23:00.000+01:00

L'arruga és bella; la lleu irregularitat de l'arruga dona profunditat a la forma, crea un joc d'ombres màgic, i dona un aire de senzillesa a la imatge.
L'arruga suau del front dona un aire de serietat, d'intelectualitat, seny.
Per tant, vull trencar una llança en favor de l'arruga com a fet estètic, com a estil de vida, i us convida a que lluiu l'arruga.
Tant de bo aquest post serveixi per iniciar una nova tendència a la moda mundial, i potenciar l'arruga. Segur que algun dia va fer alguna cosa així amb la roba ben planxada, i va crear un estil. Perquè no puc aconseguir jo ara el contrari?
(post escrit despres de tot un dissabte al matí planxant)

El final de l'infern (II)

2007-01-19T11:05:00.000+01:00

No vull que el meu post "el final de l'infern" es convereixi en un debat obert. Com que la meva intenció en el post era agrair el suport de la gent que tinc aprop, i el caire que prenien els comentaris anava cap una altra banda, he decidit esborrar-lo, i faré el mateix amb els comentaris que s'afegeixin en aquest. Ho faig per respecte i prudència... i no crec tampoc que la meva salut mental pugués ara per ara encaixar segons què.
Espero que ho entengueu, que ningú s'ofengui, i que ningú s'hagi sentit ofès pel meu post, on recordo que només agraïa el suport a al gent del meu voltant, i prou.
Tema "sanjat", com diria un gran home de futbol amb nom de rei mag. (si no fos per l'humor...)

Unes paraules de Tim Robbins

2007-01-16T08:04:00.000+01:00

(Extret de Diariodeleon.es, però imagino que deu sortir a molts més llocs)

Tim Robbins se siente utilizado por posar con Ruiz-Gallardón

El actor Tim Robbins, que se encontraba ayer en Madrid para presentar el film Atrapa el fuego (Catch a fire) y apoyar el I Festival Internacional de Cine Solidario de la ciudad (FICS), confesó sentirse utilizado por el posado no previsto del alcalde de la capital junto a él en la sesión de fotos previa. «Mi intención era apoyar el festival, no salir en fotos con políticos de derecha. Siento que me han utilizado», esgrimió el actor estadounidense ante un grupo de periodistas poco después de la rueda de prensa de su última película, Atrapa el fuego (Catch a fire) , que abrió ayer la primera edición de este festival cinematográfico. El alcalde de la capital, Alberto Ruiz-Gallardón, presentó ante los medios la primera edición de este festival y compareció, posteriormente, en la sesión de fotos que tenía prevista realizar en solitario el actor estadounidense. «Es curioso que un alcalde pueda hacer el esfuerzo de venir a hacerse una foto con un actor norteamericano pero no lo haga para unirse a la ciudadanía en una manifestación», apuntó el actor en referencia a la ausencia de Alberto Ruiz-Gallardón, en la marcha en contra de ETA celebrada este sábado en Madrid

Sense comentaris

Babel

2007-01-14T23:07:00.000+01:00

Una pel·lícula entretinguda, profunda, molt ben pensada, i que et fa patir i arribes a passar-ho malament fins i tot... és millor no anar-la a veure si estàs depre, perquè té punts de tristesa bastant extrems... Una bona (i llarga) estona de cine... i molt de fum del cap després.
És un plaer sempre posar-se davant d'una peli que està feta com ha de ser: amb un missatge, amb una idea per transmetre, i a partir d'aquí, es nota com hi neix tota la resta al voltant. A partir d'aquí, la imaginació, la creativitat, la idea lluminosa que dona cos a tot plegat, i la capacitat tècnica de l'equip i els actors és el que acaba de fer la obra... i no al revés!
De fons, o més ben dit, d'arrel, la complexitat de la comunicació humana; tota l'argument neix i s'embolica per les situacions creades per falta de comunicació amb diferents formes: idioma, cultura, pors, prejudicis, alcohol... alguns malentesos poden passar per anecdòtics i fins i tot humorístics, però d'altres arrenquen del més profund de la persona: traumes, barreres culturals, frustracions... tots sumats, donen forma a un món incomprensible; la japonesa sord-muda simbolitza la impotència de la persona que vol comunicar-se i no troba el canal, i no pot fer sortir les seves frustracions i pors, fins que gairebé se la mengen viva...
El joc temporal que monta Iñárritu és una mica més confús que a "amores perros", i de fet no s'aclareix realment fins al final; això ajuda a mantenir la tensió, que potser podria caure en algún moment en què l'argument es mou poc. Sorprèn veure en Brad Pitt en un guió com aquest... però no hi desentona, tot i que no a mi no em fa mai el pes.
Crec que el missatge arriba, a més amb cruesa, i atacant la consciència... el que passa és que per arribar a lligar els tres contexts tan diferents l'argument hi ha moments en què s'agafa amb pinces, i la casualitat i la mala sort tenen un paper massa important... però bé, se li perdona, perquè el fons ho acaba lligant tot bé.
Una bona película, una mica llarga (però ja és normal), i portar clínex, no fos cas... Molt aconsellable!
Brillant: el missatge, la humanitat de gairebé tots els personatges, les localitzacions.
A tranques i barranques: alguns lligams argumentals molt forçats, massa casuals...

Coi de pericus...

2007-01-14T10:17:00.000+01:00

Doncs si, ahir el Barça va perdre a Montjuic, a més donant una imatge de pena, i fent que els pericus es pensis que són algú. Bueeeeno, tragarem, no passa res.
Aquest és el preu que els equips grans hem de pagar per ser grans: que de tan en quan un equip que no és res i no ho serà mai pugui justificar una temporada mediocre (com és habitual) amb una victòria davant del Barça.
De totes maneres, felicitats, Pericos, a més de guanyar ens vau passar pel damunt; tota una demostració. Què vols fer-hi! Al cap i a la fi és futbol, i no em costa felicitar el guanyador, i més si és merescut. Tothom coneix la meva animadversió amb l'Español, però també els he felicitat a cada títol que han guanyat, i els qui són propers a mí ho poden corroborar... cosa que no puc fer jo al revés, tot i que sempre és a nosaltres a qui s'acusa de prepotents, de creguts, etc.
Bé, doncs... segur que guanyarem la lliga, i la champions, i la copa el rei... doncs dependrà de com ens caiguin els partits, cal tenir clares les prioritats! Som clarament el millor equip, i acabarem donant l'empenta quan tornir Eto'o i Messi. Visca el Barça!!!

5 coses desconegudes...

2007-01-11T21:18:00.000+01:00

Doncs em Puji m'ha fet pillar amb el Meme de les 5 confessions... claaaaaaaaar, canya al novato, eh? a veure...
- Primera cosa: fa un mes vaig tenir un accident de cotxe a una autopista que em va deixar el cotxe planxat... i al desguaç. Miraculosament, no tinc ni una rascada, però ara mateix em costa trepitjar una autopista amb el cotxe. Mica en mica...
- Segona cosa: M'encanta i m'apassiona la història, tot i que no en sé gaire; estic subscrit a Història (National Geographic), no paro de llegir novela històrica i assaig històric, i veig tots els documentals que fan a la tele, si puc. Preferiblement, Edat Mitjana, Història Antiga... i sobretot, l'època de convivència árabo-judeo-cristiana a la península.
- Tercera cosa: Sóc un addicte compulsiu als jocs d'ordinador i coses semblants; no puc tenir jocs instal·lats a l'ordinador, perquè m'hi poso i m'enganxo de tal manera que no dormiria. A més, sóc un clasicón: PC Futbol, Simcity 3000, Age of Empires...
- Quarta cosa: Tot i que estic feliçment casat (un petonàs, Mire!!) i tinc dues colles d'amics magnífics, tinc una vena solitària amagada; puc estar-me hores sol llegint, a l'ordinador, mirant pelis, escoltant música... tot i que ara per ara no ho faig pràcticament mai... però la tinc. Fins i tot vaig anar de ruta amb cotxe per les espanyes jo solet durant deu dies fa uns quants anys.
- Cinquena cosa: alguns ja ho sabeu... mmmm... les quotes més altes de popularitat les vaig adquirar exhibint el meu "ball de la panxa" i posant-me "el puny a la boca" (fins al canell).
Bueno, segur que si estigués dos dies pensant em sortirien més coses, però justament crec que la gràcia dels blogs està en l'espontanietat (no m'agraden els blocs que semblen columnes de diaris).
Li passo el Meme de les 5 confessions... ai, no sé pas... va, vinga, que ho esteu desitjant, a en David Codina, i a en Joan Cortés (així el coneixeu, que és un paio molt eixerit)

Operació 1ks

2007-01-11T21:17:00.000+01:00

Doncs sí, dilluns va començar la operació 1ks, que si les coses van com han d'anar, hauria d'acabar per setmana santa... mmmm, ai senyor, ja us ho faré saber.

Banderas de nuestros padres (Eastwood)

2007-01-07T15:36:00.000+01:00

Una mica més de dues hores dura la pel·lícula... i si treiem l'últim quart d'hora, he estat enganxat a la pantalla, extasiat amb les imatges de la batalla, amb el ritme trepidant de tot el que va passant, i de com es va lligant present i passat. Un gran rato de cinema, sense cap dubte
Com a totes les pel·lícules de Eastwood, no val sortir del cinema i dir que t'ho has passat bé... llavors el traeixes! ell vol més i busca més. De totes maneres, a Banderas de nuestros padres no hi deixem de veure la manipulació de la informació de què som tots víctimes actualment, en especial a les guerres, i el poder de manipulació dels sentiments de la gent per part dels governs, en especial quan estan sacsejats per la crisi; per tant, temàtica general poc original i força vista. O sigui que ens queda la resta de coses que depenen de la mà genial del director.
No sé si s'exageren els perfils dels dirigents, potser són massa caricaturescs. Més encertats em semblen les explosions de sentiments al ulls dels "herois" de la bandera, sobrepassats pel que s'espera d'ells, i més encara per la duresa de les vivències que els ha tocat...
Tècnicament em sembla un film de magistral execució, si hi treiem el darrer quart d'hora, que acaba fent que desitjis que s'acabi d'una vegada. La combinació de present i passat, les fusions entre plànols, els tons sèpia de la batalla... tot magistral. Arribes a tenir por quan el primer batalló puja per la sorra de la platja, tens ganes de plorar davant d'algun moment tràgic... ni un punt romàntic ens deixa veure la batalla segons Eastwood, ni tan sols un punt d'heroisme... a mi em vindrien ganes d'encongir-me a terra i posar-me a plorar!
Això sí, cal estar preparat per tapar-se els ulls en alguns moments les sensibilitats més delicades, perquè una guerra és una guerra... i hi ha sang i fetge, i te l'ensenyen, i aguanta metxa si pots. Ah! i com a totes les pel·lícules bèliques, entre tan uniforme, sorra, foscor i sang, t'acabes fotent un taco amb els personatges que ja no saps qui és cadascú.
Val la pena, passareu una bona estona, i pensareu una mica, segur que sí... i és que els nostres estimats dirigents no es cansen mai de fer-nos empassar mentides, per tant, no està fora de lloc fer tremolar la mitologia d'una guerra de fa 60 anys.
Brillant: fotografia, història, tensió argumental, ritme present-passat.
A tranques i barranques: últim quart d'hora, alguna interpretació excesiva, confusió de personatges

Maria Antoinette (Sofia Coppola)

2007-01-07T09:01:00.000+01:00

Com sempre, primer de tot... m'ho he passat bé al cine? puesssssssss... no gaire!!! és una peli lentíssima, on no passa res fins passada una hora de film. Fins que no li agafes el ritme et passes l'estona buscant la posició a la butaca. Per tant, si us agraden les pelis d'acció, moviment, trepidants, amb arguments enrevessats... aquesta NO és la vostra!!!
Anant una mica més enllà, Coppola no vol fer una història, sino una foto. Una instantània de Maria Antonieta i el seu entorn durant els anys previs a la revolució francesa. Si això no ho saps abans d'anar al cine, pues clar et quedes una mica aixins...
Després mica en mica vas entrant a la pel·lícula, primer perquè comencen a passar coses, i segon perquè vas entenent què vol dir la directora amb el tedi i l'avorriment que et fica a la pell. Aprens a gaudir de cada plànol com si fos una obra mestre d'algun pintor, amb una fotografia impressionant, jugant amb la llum i amb els escenaris d'anuncis de perfum (gràcies, Joan, per tan bella comparació). El millor de tot, segur, la fotografia... bueno, i la kirsten Dunst, que a mi em sembla una bona actriu més enllà del bombonet ros que és, molt natural i expressiva, i el paper li queda mesurat. Ah! i molt interessant també la Banda Sonora, molt espectacular i sorprenent, això sí!
Pel que fa al valor de la obra en sí, doncs només posa accents, punts i comes al que ja tots sabem de la vida versallesca del segle XVIII, els seus excessos, excentricitats, guerres de passadissos, etc. Tot plegat ens porta fins a la Revolució. I en tota l'estona no surt cap més escenari que els palaus i jardins, molt coherent amb la foto d'aquesta noblesa que decideix el destí del país sense veure el poble mai a la vida. Brillant!
I encarà més enllà, suposo que també vol entrar en el "manido" tema de la lluita entre l'ànsia de llibertat i la sang reial dels joves nobles que han d'entrar en els protocols i matrimonis de conveniència de l'època. Això ho aconsegueix, t'acabes estimant la Maria Antonieta, i patint amb ella els seus mals moments (visca la Kirsten)
En conclusió, si us va agradar Lost in Translation (a mi no, diga'm inculte), t'encantarà aquesta Maria Antonieta, i gaudeix dels escenaris, la fotografia, la llum, els fons, i la música, com si veiéssis una successió de quadres i estiguessis a una visita guiada a Versalles.
Brillant: Fotografia (sublimmmm), música, la Kirsten, localitzacions.
A tranques i barranques: ritme, tedi, força argumental.

Futbolistes i punto

2007-01-05T21:44:00.000+01:00

Igual que va fer Schuster, o Figo, o LAudrup o tants d'altres que són menys importants... en Ronaldinho també s'ha encarregat de recordar-nos que només es futbolista, i la resta, és màrketing. Ha arribat tard als primers entrenaments de l'any; el segon, amb grades obertes al miniestadi, centenars de nens que hi han anat només per veure'l a ell... i després s'ha picat la visita als hospitals infantils que ha fet la resta de la plantilla.
Per tant, culers (i extensivament tot els que teniu alguna estrella a la vostra nineta), no us deixeu engatusar per jugadors riallers, bones persones, d'aparença humana i propera... reeeees, són grans futbolistes, a qui aplaudirem i adodarem al camp (jo el primer). Però res més, no en deixem entabanar per la seva imatge de "gran futbolista i millor persona". Si no, després en fa una com aquesta dels hospitals, o se'n va al Milan per cobrar el doble, i nosaltres fotuts perquè estàvem segurs que era un bonjant i estimava el club.
Futbolistes i prou!

Mystic River i la seva paraula

2007-01-02T23:52:00.000+01:00

Ahir vaig tornar a veure una pel·lícula magníiiiifica, que és Mystic River... i em sembla que hi he trobat alguna clau, gràcies a l'ajuda d'en Marc Plana (tot un cinèfil) que em va dir que el missatge estava en les paraules i la comunicació...
I ahir m'hi vaig fixar... els personatges es defineixen per com parlen i es comuniquen amb els altres; a tall d'exemple, una peça clau del trencaclosques és un noi mut...
I em poso a pensar en la gent que conec... i realment és tant cert que tothom es defineix per la forma com es comunica... la mirada, el tremolor de la veu, el tema de conversa, la durada de la conversa, els gestos, el to de la paraula... i evidentment, la veritat que oculten, o que mig emmascaren, veritats o mentides que de vegades endevinem o que no...
En fi, no sé ben bé on vull anar a parar... però sí que és veritat que hi he pensat, i m'hi fixaré una mica més en com es comuniquen les persones del meu voltant, segur que hi ha pistes.

Pena de mort

2007-01-01T22:19:00.000+01:00

Com sempre hi he estat, i com sempre hi estaré, em declaro profundament i radical en contra de la pena de mort, sigui qui sigui la persona, el crim, el lloc, la raça, o el moment.
Fins i tot avui, que sembla que hi ha una justificació mediàtica per algunes penes de mort...
Fins i tot avui, quan els mitjans parlen d'una execució d'un forma completament diferent com ho han fet altres cops.
Fins i tot avui m'hi declaro en contra.
Ja està, res més...

busqueu-me

2006-12-27T23:06:00.000+01:00

per aquí estare... a veure qui em troba!

Bona entrada d'any.

edicions ampliades = estafa

2006-12-26T19:30:00.000+01:00

Ara està de moda que els artistes amb una mica de "cartell" treguin un CD... i que al cap d'uns mesos el tornin a treure amb tres o quatre cançons més... però quin escàndol! Shakira, Bruce Springsteen, La Oreja de van Gogh... així de memòria i n'hi deu haver una pila més.
Home, una cosa és que un disc històric es recuperi, remasteritzi, remescli i et reestafin uns quans anys després, amb alguna cançó nova... Posa-li el "Born to Run" del Boss en el 3o aniversari; un disc històric, una fita a la història de la música, etc.
Però, coi, mig any després? Shakira? La oreja?????? quina presa de pèl!!!
Aquests deuen ser els mateixos que després posen el crit al cel quan ens baixem música d'internet... doncs, si, recoi, i la versió ampliada de la Oreja me la penso baixar i piratejar, i punto! ja he fet el "primu" amb la d'en Bruce... però ja està bé! Visca l'Emule i el Napster i el Donkey i tot el que s'hi assembli, i a cagar (o cop de mall, com diria un gran filòsof) amb les discogràfiques i xupasangs semblants. Home!

Els Pastorets

2006-12-26T18:53:00.000+01:00

Molt breument... un altre pro del Nadal que sovint passa desapercebut: Els Pastorets. Ahir vaig tenir la ocasió d'anar a veure l'estrena dels Pastorets de Mataró d'aquest any, que a més celebren els 90 anys. A més, ho vaig fer amb la meva família; em sembla que els Pastorets no deixen de ser un punt familiar més del Nadal.
Vaig disfrutar molt de les quatre hores (ho heu llegit bé) d'espectacle, vaig riure amb en Jonàs i en Mataties, vaig reflexionar amb el fill pròdig, i em vaig emocionar amb el ball de les pedretes... i tant que sí!
Els Pastorets són un altre "pro" del Nadal, i no tant per que és maco i hi vas en família... sinó perquè hi ha una grup de gent que per amor a l'art dedica hores i hores a fer alguna cosa per Nadal, per la ciutat, per les famílies, sense cobrar... Nadal pur i dur, del bo.
I tot empedrat de precioses cançons tradicionals catalanes... Imagino que tots els caça-papanoels, pro-tions i anti-neocatalans no es perdran alguna de les moltíssimes actuacions que hi ha de pastorets pel principat.... no? Deixeu-me cantar, deixeu-me...

s'ens ha mort l'ase, a mig camí... què farem ara sense el pollí, era tan manso, tan ben criat, me l'estimava com un germà

Bon Nadal, qué carai... no se'l carregaran pas!

Caga tió, per nostru senyooooor

2006-12-25T10:50:00.000+01:00

Ahir vam fer el cagatió! És segur, segur el millor àpat de les Festes: potser perquè és el primer, o perquè és el menys abundant, o perquè els torrons encara estan frescos, o perquè encara tens temes de conversa sense esgotar.
Ahir ens vam donar els regalets de cagatió, ens ho vam passar teta! Consumisme? Bueno, no sé, si veiéssiu la colla de tontades que ens regalem, potser ho veríeu diferent; us adjunto una foto amb els millors "pongos" de la nit... tota una fita consumista.
Vam xerrar i vam riure durant més de 4 hores, amb els avis, els nets, els pares... el millor regal de tots!
Per a les veus més crítiques... és cert, no vam tenir cap record pel naixament de Jesús, i tot el que això significa... però segur que, com a mínim, va somriure veient-nos reunits així per "causa" seva (encara que ni ens recordem).
Bon Nadal, qué carai!

Segons inicis

2006-12-24T16:06:00.000+01:00

Doncs res, que farem un segon intent de tirar endavant un blog; no em comprometo a res, eh? sóc un tio força inconstant... i amb poc temps (això, si fa no fa, com tothom... no?).
Tampoc em comprometo a fer anàlisis polítiques (no en sé), ni socials, ni filosòfiques (encara en sé menys...). Però sí que seré sincer, i posaré per escrit les sensacions que tingui davant de coses que em passen al dia a dia, seguint la filosofia del meu anterior intent de blog
Doncs res... que sigueu tots ben rebuts... i que tingueu un bon Nadal, que a mí m'agrada molt, es digui el que es digui.
Bon Nadal a tothom!