prioritats esportives i socials

O sigui, el que més ens preocupa, són els carnets. El gran problema. Com que el club hi perd calers, això és el que ens preocupa, aquest és el gran problema, la reventa de carnets. Benvinguts al món, si senyor.
Que s'ens pixin al monument d'en Macià, que omplin de merda els carrers, que ens insultin pel carrer, que piquin als vidres del metro, que vomitin a les portes de les cases, que vinguin 15000 sonats sense entrada... això és segon terme.
Que fins i tot els animals que venen amb entrada es passin el partit escupint als seguidors que estem a sota, o tirant cervesa (suposem), o monedes, o el que sigui, això no és tan important; encara que els que estem a sota dels cavernícoles paguem religiosament l'anualitat de soci i abonament.
Que a la tanca d'accés al camp nou (no a l'estadi, sinó a la zona del voltant) tothom pugui entrar sense massa problema tingui entrada o no en tingui, això no és important.
Que els mateixos que paguem religiosament multes absurdes per pixar al carrer o beure al carrer haguéssim d'aguantar com aquesta gent feien impunement el que els donava la gana per tota la ciutat, això és segon terme.
Va, home, va. Vaig marxar del camp amb ganes de trancar-li la cara a un borratxo del Rangers que es va passar tot el partit a dos seients meus, cridant "espanyol, espanyol" i "real madrid, real madrid", i dient "fuck barcelona" i no sé que més, dret, saltant, cantant. Aquest tiu va venir sense entrada, segur, des de Glasgow.
Això sí, sobreott, que no es revenguin carnets, sobretot. Va, home, va. Jo aposto per a que aquesta gent no pugui jugar a Europa. I punto.

disset minuts

Disset minuts. És el temps que havia de tenir funcionant el cervell. Disset minuts, sembla que són poca cosa. Tot és relatiu, el recurs de qui no té recursos. Amb les mans a la butxaca, i el coll desaparegut sota les orelles per evitar la traidoria de la brisa matinera esquena avall. Havien canviat l'hora feia pocs dies, i per tant, almenys ara hi ha una mica de sol... bé, una mica de matinada. Fa quatre dies era negra nit.
Disset minuts des que trepitjava l'andana. Envoltat de fantasmes matinals, a ritme comú, per les escales mecàniques, o a peu. En aquells moments no hi havia lloc pel buit a dins del cap. Calia estar ben conscient per no pifiar-la, ben concentrat, ben... despert.
Disset minuts... la llarga avinguda torna a saludar el dia repetint-se com un malson del que no hi ha forma de guarir-se. Amb les parpelles mig tancades acostumant-se a la claror, els ulls llacrimosos en trist record de la nit, i la pell arrissada per... pel fred, potser? no ho sabia ben bé, tornava a aparèixer davant seu la infinita cua d'autobusos, amb el brogit tremolós de motor bestial en descans, i el fum negrós dels tubs d'escapament, pic de febre del cor de la bèstia.
Disset minuts... ja només quedava pujar-hi. Infern de disset minuts. El cap s'ha espabilat, i ara no pot enfosquir entre capbussada i aclucada d'ulls l'hora i mitja que algú li ha robat, algun lladre sense pistola, sense denúncia, sense condemna, sense càstig... un lladre a cara descoberta, amb portada als diaris, amb adreça pública. El botí, una hora i mitja... de l'anada, només. Falta la tornada.
Disset minuts infernals, on la pell s'erissava pel fred... i per alguna cosa més. No mirava al fantasmes matinals - o nocturns - del seu voltant. Ells tampoc ho feien. Un cop més, algú amb micròfon pintat de coloraines enamoradores està per allà, apretant-se l'orella, i agredint a cops de carxofa les ràbies adormides... i ell en fugia, com cada dia.
Disset minuts. Un cop dalt de l'autobús, ha passat l'infern. Recolzant el cap a la finestra, el bronzit del motor semblava una nana. Encara, abans de la última desconnexió, la imatge de la seva dona el va assaltar; "bon dia, cariñu!" "ui, quina son que tinc...", "vinga, a la dutxa"... un record. Ara li tocava despertar-se sol, una hora i mitja abans que la seva dona... i dues hores abans que els seus fills.
Aquell dia costava adormilar-se. Podria posar el crit al cel... però contra qui? contra què? contra el que l'informa al peu de l'andana? contra el conductor? contra... res. Contra res. Per a què. Ja ha passat altres cops. Ja ha sortit gent al carrer. L'acidesa de les paraules, la cremor de la pluma... i la inexistència de fets. Per a què? En girar una cantonada elevada, s'entreveia el perfil de la gran ciutat... no s'havia adonat mai que des d'allà es veia la Sagrada Família. Caldria això per a que algú...?
Aquell dia seria pitjor. En arribar a la feina, el diari de guerra del dia anunciava un altre mes de retard... 30 cops més els disset minuts d'obligatòria consciència. Aquell dia el jefe li va posar la mà a la espatlla, quan el va sorprendre aguantant-se el cap entre les mans, amb el nas gairebé tocant el teclat de l'ordinador... el petit de la casa no hi entén d'esborancs, només hi entén de la gana...

103 nens i uns grapat de déus

Ara, per fi, veia el sol. Esmorteït, colpejant intermitent a la seva falda, quan els núvols li donaven pas. Com si necessités apoderar-se'n, un punt ansiós, va mirar d'obrir més la finestreta... però ja estava del tot oberta, ja ho tenen, els avions, que les finestretes són ben petites. Es va acontentar amb el senzill regal. Entreveia llums i ombres per la finestra... llums i ombres. Ara ja veia la llum, no faltava massa per aterrar, i la vida podria tornar a emprendre el seu curs... si és que algun cop l'havia deixat, potser és el que tocava amb el número al que havia apostat.
El curs que ha perdut és el de les seves criatures, més d'un centenar, a qui estava convençut de portar cap a llum, una llum és clara, més intensa, més duradora. Estava segur que els estava donant un futur. El risc el coneixia... però valia la pena. Jugar al límit de les lleis internacionals, jugar amb famílies pobres i ignorants. Però el més important eren els nens, dur-los a la llum. O això li van dir. Sí, potser li van dir, i s'ho va creure massa fàcil. Val la pena passar per damunt d'algunes coses per donar-los la felicitat.
Però ja notava alguna cosa estranya, quan els mirava als ulls, un per un, als més de cent nens i nenes... no hi sabia veure agraïment; hi podia veure tendresa, por, patiment, amor... però no agraïment, hi havia alguna ombra en aquella mirada. Potser aquell reflex al fons dels ulls era una d'aquelles coses per les que s'havia de passar pel damunt. A això és referia el cap de l'operació? mirades, famílies, dubtes... pensava que només parlàvem de lleis i burocràcies que sempre obstaculitzen les accions solidàries.
Ara ja arriba la llum. La que va trobar a faltar com mai no ho hagués pensat aquells dos dies al calabós, en un país desconegut, amb una gent desconeguda... que feia por. Li va tocar viure a les seves carns un d'aquelles coses per les que s'havia omplert el temps lliure de la seva agenda: una detenció massiva, arbitrària, irregular, amb maltractaments...
Ara ja arriba la llum. Les paraules del cap de la ONG retronen encara, però més lluny, més diluïdes... potser més tocades per les llums de la realitat. Treure nens de les seves famílies... clar, ara, vist així... qui era ell per decidir on ha de ser més feliç un nen? o on està la mesura de la felicitat? potser sí que hi ha coses que no poden passar per damunt de les altres, i no són coses escrites en tractats internacionals, ni en llibres de moral. Qui pot saber on rau la felicitat d'una persona... i encara més, qui pot decidir per un altre "on" ha de viure aquesta felicitat. Això només ho pot fer un... i que a més, no ho fa, ens ho deixa triar, ens deixa estavellar un cop i un altre perquè no ens falti mai la mel de la llibertat.
Ja arriba llum, el tren d'aterratge trona, el comité de benvinguda, president inclòs, ja es veu. Va mirar de lluny el cap d'estat... i pensava: molt de compte amb jugar a ser Déu. Només n'hi ha un, i no excerceix pas a la Terra. Només hi és... i ens deixa ser.

impostos impostors

Des del meu desconeixement del món econòmic (excepte el de casa), igual que de moltes altres coses d'alt nivell (política, etc.), la meva vena més mundana i peu-planera m'obliga a com a mínim estorar-me davant d'això. No sé què dir... no sé si es pot dir alguna cosa.

la levedad fiscal del rico

Ultimes lectures

La promesa del angel (Frederic Lenoir, 2004): Novel·la històrica

Doncs sí, novel·la històrica, ja ho seeeeeeee, sempre igual. No us enganyaré, és com totes, què vols fer-hi, però m'agraden, m'enganxen, m'enreden. De totes maneres, sí que és veritat que cada cop sóc més crític.... aquesta es pot dividir en dues parts; una primera molt interessant, molt ben escrita, i amb un guió que enganxa present i passat d'una manera bastant intel·ligent i coherent. A més, pots gaudir d'una excel·lent feina documental de l'arquitectura romànica, de la vida monàstica, i dels entresijus dels monjos... i tot bastant ben fet. Si no fos per la típica historia amorosa entre cientifics desequilibrats emocionalment, friquis de la seva feina, podríem dir que fins aquí, tot prou bé. A partir de la meitat del llibre, la cosa cau en una colla de tòpics assassinats, sectes antigues, estranyes idees religioses... bueno, que si us agrada la novel·la històrica tan com a mí, us agradarà, i ja està. Si no us agrada, i busqueu una cosa de més qualitat... doncs no la llegiu. Està superpremiada, best-seller, i no sé què més. Què vols que et digui.

Camí de Sirga (JesúsMoncada, 1988). Novel·la històrica

El poble de Mequinensa està a punt de ser engolit per les aigües del nou pantà (1971). Els personatges que hi veuen rememoraran el seu passat, el de les seves famílies, d'es d'un segle abans. Passaran pel davant dels seus ulls, entremig de les cases que es van enrunant, l'època de la primera guerra mundial, el període d'entreguerres, les etapes republicanes, la guerra civil, i l'era franquista. Anirem coneixent la biografia de cada un d'ells, i les vicisituts de cada una de les èpoques. Amb una forma d'escriure complexe, amb frases llargues, subordinades, obligant-nos a llegir amb lentitut, tornar enrera, reconstruir històries... l'autor aconsegueix que coneguis profundament a cada un d'ells, entenguis com actuen i perquè. A través d'anècdotes concretes aparentment poc importants, on es van enllaçant les vides de la gent de la vila, Moncada aconsegueix fer un anàlisi cru, humà, i excepcionalment sensible de la vivència de les "grans política" al dia a dia de la gen de peu pla d'una vila sense pena ni glòria. Especialment brillants em semblen l'atac suposadament anarquista al burgès principal de la vila, el descobriment de l'illa dels tretze sants, i la gran baralla al bordell. Un dels millors llibres que he llegit mai, he gaudit com feia temps que no ho feia. Us l'aconsello moltíssim.