boicot a la vista?

No sé què dir. Fins quan aguantarem ser la riota de tothom? És que ja no sé que dir! Entre Magadalenas, Zapateros, Renfes, autopistes, peatges... i a sobre, fins i tot del sector privat es pensen que ens poden fotre el pèl d'aquesta manera.

Sr. Francisco Garcia Sanz, president del consell d'adiministració de Seat, és vostè un imbècil, i tots els que li han rigut la gràcia, igual o més que vostè. Imbècil. I poso la seva cara per a que tothom el conegui. Amb gent com vostè trepitjant-nos així, em venen ganes de fer coses que no es poden escriure aquí. Vagi-se'n a la merda.

un argument més

Només un gest. Algun petit gest, algun detall de que ens entenen, de que teníem una mica de raó, de que ens havien maltractat, que ens havien gairebé insultat... o encara que fos perquè els vots catalans (encara que no meus) els han donat el poder... ens hagués fet taaaant feliços!

Però no, ni així, de cap manera, no hi ha res a fer. Reprovada a Catalunya, gairebé reprovada al Parlamento, amb una actitud prepotent, gairebé insultant i irrespectuosa, més propia del partit de l'altra banda, sense una paraula de disculpa, un gra d'humilitat, un punt de comprensió cap als qui l'hem patit aquests anys...

Doncs aquí la tenim; una prova més, un argument més, de que no els importem, que no té cap valor la nostra veu i la nostra paraula (menys quan parlem de sobirania), ni la manifestació multitudinària que es va fer... ni el nostre "corasonsito". Quin detall hagués sigut, eh? "mira, después de todo, lo has hecho bien, hija, pero como en media España te odian, vamos a tener contentos a la gente, que al fin y al cabo, la política viene a ser eso..."

Va, home, va. I el PSC ja es pot canviar el nom i posar-se i posar-se PSOE B, i avall. Ja no té sentit la seva existència després de la merda de ministeris que els han donat, que els hagin colat a Bono, i que aquesta senyora maleducada, prepotent i basta continui enfotent-se de nosaltres.

Zapatero, ja no cola res. Ni les balances ("yo publicaré" sona igual a "yo apoyaré"...).

Com més lluny millor. Cada cop més clar. Un argument més. Sense ni aquests petits gestos, no podem creure en aquesta fórmula de paisets dins d'España.

O tot o res

Amb l'esport tothom s'hi atreveix. Deu que històricament el múscul no va massa associat amb la neurona, i sembla que tot és més manipulable per aquesta vessant.

No hi entenc massa de política... i de política internacional encara menys! però com sempre, el meu cor em diu coses... i em sembla molt que els drets humans a Xina no han començat a machacar-se al Tíbet, sinó que ja fa força temps (jo era un crio quan allò de Tianan men...)

I ara que arriben els jocs olímpics, vinga tothom a treure banderes (així sortim a la tele), i fins i tot alguns polítics s'atreveixen a parlar de boicot o coses semblants a l'acte d'inauguració, i amunt i avall...

Què fàcil és emmerdar l'esport de política, qualsevol s'hi veu en cor. A veure qui té collons d'aturar els tractes comercials amb els xinesos fins que no s'aturin les repressions, i es garanteixin els drets humans.

O fem pressió, o no en fem. Però no quan i on ens interessa. Molta gent quedarà molt bé donant una imatge de preocupat pels drets humans amb merdes de boicots, sense jugar-se ni un pèl de la barba. No els ho permetem. Recordem als polítics que més enllà dels jocs olímpics, hi ha moltes altres pantalles de denúncia... encara que potser ens arrisquem una mica més.

I una cosa no treu l'altra: els atletes que boicotegin els jocs... aquests sí que té un valor brutal, i seran un exemple per tothom perquè ells sí que de veritat s'hi juguen la perilla amb la seva professió... a veure quants n'hi ha.

vergonya pseudo-esportiva.

La bogeria en la que des de fa anys està immers el món del futbol va retorçant les coses d'una forma tan preocupant que ja costa saber on mirar quan dius que ets aficionat d'un club de futbol.

Els qui hem fet esport des de petits, a la nostra escola o al barri, hem sigut capaços (afortunats nosaltres) de viure l'esport com un cant a l'esforç personal, a l'entrega d'aquest esforç a un bé de l'equip, a la "duresa" (entre cometes, parlem de nens) i la constància de l'entrenament regular, a la millora mica en mica... en fi, l'essència de l'esport...

Ara per ara, hi ha coses que a mi, com a aficionat a l'esport, com a esportista, em fan sentir certa vergonya de pertànyer a aquest món. Les fitxes milionàries, l'individualisme dels grans cracks, la manipulació dels reprentants, la falta de compromís de tothom...

Darrerament el meu punt d'indignació més alt són els horaris del futbol. Vaig habitualment al camp del barça... i ja no hi ha nens. Quin nen pot anar a les 9 del vespre un diumenge al camp nou... amb el fred que fot? Ara els nens només veuen el futbol per la tele... i per tant, només veuen la part més publicitària i més mercantilitzada i mediatitzada del futbol. Allò de viure la lluita sobre el camp de prop... l'esport està venut. Ja veurem què passarà amb aquesta afició "artificial" que s'està creant al voltant dels equips grans...

I de tant en tant, encara sento més vergonya quan sento coses com el discurs d'en Laporta. Sí, el Barça és molt gran, mou molta gent, molts milions... però només ets el president d'un club de futbol, si creus que això et dona dret al discurs sanguini pseudopolític... doncs realment és que el teu ego està molt cascat. Quina vergonya que aquest home ens representi (i no me n'amago, fins fa poc, tot i les seves suficiències, el veia prou bé "pa lo que se lleva"...)

Jo sóc esportista, sí... pertanyo al món de l'esport de tota la vida... però no a aquest, no senyor, no em sento identificat en gairebé res. Però què vols fer-hi, estic ofegat de sang culé, i malgrat tot això que pugui pensar, seguiré anant al camp, seguiré treient un mocador quan em toquin els nassos... i com diu el bon amic Joan, que odia el futbol, seguiré posant al pedestal ídols per fotre'ls a terra d'aqui quatre mesos. Potser això sí que és ser aficionat al futbol de veritat.

No sé encara ara per què vaig treure exactament el mocador ahir al camp nou... potser era contra el món del futbol d'alt nivell (econòmic, que no esportiu) en general. Valgui aquest post com una mocadora contra tot aquest sistema.

el món s'ho mereix

Encara que decidís a qui votar davant la taula de les paperetes a les últimes eleccions.
Encara que passi set el proper estiu per culpa d'uns polítics amb piscina particular.
Encara que en Laporta s'hagi tornat un feixista de cop i volta i ens faci caure la cara de vergonya als culés.
Encara que fins i tot l'esperit olímpic, el més pur del món, estigui embrutat per qüestions polítiques.
Encara que em senti impotent i rabiós veient com els grans estats tanquen els ulls a la repressió pseudo-nazi dels xinesos.
Encara que persones estimades puguin quedar-se sense feina per culpa d'una crisi hipotecària que tothom preveia, i que ningú no va fer res per no perdre un duro pel camí.
Encara que un error burocràtic mati a una nena innocent, i tothom es dediqui a repartir-se la merda sense que ningú dimiteixi, com sempre.
Encara que ens facin sentir culpables de ser mals conductors amb mesures com els punts el punyeteros 80, i encara i així es maten els mateixos (i ningú busca culpables a altres bandes).
Encara que la ISO em tregui la són cada dimecres a la nit.
Encara que l'AC Valdric no guanyi un puto partit a la lliga de la Laru, i que a l'últim ens marquéssin 3 gols per 3 pilotes perdudes meves.
Encara que el CPP m'hagi eliminat de la Champions a la superlliga (gràcies, comissió, per millonèssima vegada).
Encara que seeeeeeeeempre m'equivoqui de cruïlla quan agafo el cotxe.
Encara que les coses fàcils es tornen increïblement difícils de cop i volta, i fins i tot el blog ho nota...

Encara i tot... crec que el món es mereix (per bé o per mal) que jo digui el que em sembli de tot el que passa i de tot el que em passa. Per tant, tornem-hi... no? a veure què tal.