Divendres passat ens va tocar la loteria. Em vaig assabentar fa setmanes que venia un tal Joe Grushecky a Mataró. Francament, ni em sonava, però la pàgina on vaig veure la notícia, també hi deia que havia col·laborar amb Bruce Springsteen en alguns discos, i que havien cantat junts en varis concerts... i fins i tot que en Bruce posava veu al darrer disc. I per cert, Bruce va guanyar un Grammy amb una cançó feta a mitjes amb ell, Code of Silence.
Total, que vaig "aconseguir" el disc de Grushecky (A good life)... i em encantar. Vaig comprar entrades pel seu concert, vaig aconseguir un parell de discs més seus (en especial Down the road apiece, recopilatori en directe).
I ves per on, que un parell d'hores abans passem per Privat a retirar les entrades, i em van deixar entrar per veure com sonoritzava. Impressionant. Vam arribar prou aviat al concert, i vam agafar taula i cadira davant mateix de l'escenari (De fet, a peu pla). Va tocar un teloner (Ron Vudú, potser deuen tenir un bon disc, en directe... bueno, fluixet), i després van sortir ells.
I després Grushecky and the Houserockers. Ell, bastant granadet. El seu guitarra, un avi, de veritat, encorvat i arrugat. Un jovenet (català) a l'altra guitarra, i un negre veteranu a la bataca.
Dues hores i disset cançons després, vam marxar amb la sensació d'haver estat a un dels millors concerts que es pot veure avui en dia; cançons rockeres, al més pur estil clàssic, però sense semblar carrincló, guitarres potents, però no estridents, tocades amb sentiment i mesura, i una química amb el públic espectacular. Ens vam quedar tot amb ganes de més.
I no devíem ser més de 300 persones. Quina pena tan gran pensar que mentre la jovenalla del país somia amb fer espectaculars girs de cintura, i aprendre a fer tonadilles comercials, i vendre milers de discos en quatre dies, gent com Grushecky passa per MAtaró sense que gairebé ningú se n'adoni, i deixi un rastre de 40 anys de música, de guitarra, de qualitat, i sobretot, de treballar i treballar per poder arribar a aquesta edat amb un nivell musical tan increible.
A www.grushecky.com podeu saber-ne més, i baixar-vos un parell de cançons; us aconsello especialment Lake Pontchartrain, i fins i tot teniu vídeos al youtube.
Rock'n'roll forever!
I ves per on, que un parell d'hores abans passem per Privat a retirar les entrades, i em van deixar entrar per veure com sonoritzava. Impressionant. Vam arribar prou aviat al concert, i vam agafar taula i cadira davant mateix de l'escenari (De fet, a peu pla). Va tocar un teloner (Ron Vudú, potser deuen tenir un bon disc, en directe... bueno, fluixet), i després van sortir ells.
I després Grushecky and the Houserockers. Ell, bastant granadet. El seu guitarra, un avi, de veritat, encorvat i arrugat. Un jovenet (català) a l'altra guitarra, i un negre veteranu a la bataca.
Dues hores i disset cançons després, vam marxar amb la sensació d'haver estat a un dels millors concerts que es pot veure avui en dia; cançons rockeres, al més pur estil clàssic, però sense semblar carrincló, guitarres potents, però no estridents, tocades amb sentiment i mesura, i una química amb el públic espectacular. Ens vam quedar tot amb ganes de més.
I no devíem ser més de 300 persones. Quina pena tan gran pensar que mentre la jovenalla del país somia amb fer espectaculars girs de cintura, i aprendre a fer tonadilles comercials, i vendre milers de discos en quatre dies, gent com Grushecky passa per MAtaró sense que gairebé ningú se n'adoni, i deixi un rastre de 40 anys de música, de guitarra, de qualitat, i sobretot, de treballar i treballar per poder arribar a aquesta edat amb un nivell musical tan increible.
A www.grushecky.com podeu saber-ne més, i baixar-vos un parell de cançons; us aconsello especialment Lake Pontchartrain, i fins i tot teniu vídeos al youtube.
Rock'n'roll forever!
1 comentari:
Mmmm, fa bona pinta. L'haurem d'estudiar.
Publica un comentari a l'entrada