dilluns, 5 de novembre de 2007

103 nens i uns grapat de déus

Ara, per fi, veia el sol. Esmorteït, colpejant intermitent a la seva falda, quan els núvols li donaven pas. Com si necessités apoderar-se'n, un punt ansiós, va mirar d'obrir més la finestreta... però ja estava del tot oberta, ja ho tenen, els avions, que les finestretes són ben petites. Es va acontentar amb el senzill regal. Entreveia llums i ombres per la finestra... llums i ombres. Ara ja veia la llum, no faltava massa per aterrar, i la vida podria tornar a emprendre el seu curs... si és que algun cop l'havia deixat, potser és el que tocava amb el número al que havia apostat.
El curs que ha perdut és el de les seves criatures, més d'un centenar, a qui estava convençut de portar cap a llum, una llum és clara, més intensa, més duradora. Estava segur que els estava donant un futur. El risc el coneixia... però valia la pena. Jugar al límit de les lleis internacionals, jugar amb famílies pobres i ignorants. Però el més important eren els nens, dur-los a la llum. O això li van dir. Sí, potser li van dir, i s'ho va creure massa fàcil. Val la pena passar per damunt d'algunes coses per donar-los la felicitat.
Però ja notava alguna cosa estranya, quan els mirava als ulls, un per un, als més de cent nens i nenes... no hi sabia veure agraïment; hi podia veure tendresa, por, patiment, amor... però no agraïment, hi havia alguna ombra en aquella mirada. Potser aquell reflex al fons dels ulls era una d'aquelles coses per les que s'havia de passar pel damunt. A això és referia el cap de l'operació? mirades, famílies, dubtes... pensava que només parlàvem de lleis i burocràcies que sempre obstaculitzen les accions solidàries.
Ara ja arriba la llum. La que va trobar a faltar com mai no ho hagués pensat aquells dos dies al calabós, en un país desconegut, amb una gent desconeguda... que feia por. Li va tocar viure a les seves carns un d'aquelles coses per les que s'havia omplert el temps lliure de la seva agenda: una detenció massiva, arbitrària, irregular, amb maltractaments...
Ara ja arriba la llum. Les paraules del cap de la ONG retronen encara, però més lluny, més diluïdes... potser més tocades per les llums de la realitat. Treure nens de les seves famílies... clar, ara, vist així... qui era ell per decidir on ha de ser més feliç un nen? o on està la mesura de la felicitat? potser sí que hi ha coses que no poden passar per damunt de les altres, i no són coses escrites en tractats internacionals, ni en llibres de moral. Qui pot saber on rau la felicitat d'una persona... i encara més, qui pot decidir per un altre "on" ha de viure aquesta felicitat. Això només ho pot fer un... i que a més, no ho fa, ens ho deixa triar, ens deixa estavellar un cop i un altre perquè no ens falti mai la mel de la llibertat.
Ja arriba llum, el tren d'aterratge trona, el comité de benvinguda, president inclòs, ja es veu. Va mirar de lluny el cap d'estat... i pensava: molt de compte amb jugar a ser Déu. Només n'hi ha un, i no excerceix pas a la Terra. Només hi és... i ens deixa ser.

1 comentari:

Oscar 7m76 ha dit...

plas,plas,plas. Quina profunditat! Que maco!