vergonya pseudo-esportiva.

La bogeria en la que des de fa anys està immers el món del futbol va retorçant les coses d'una forma tan preocupant que ja costa saber on mirar quan dius que ets aficionat d'un club de futbol.

Els qui hem fet esport des de petits, a la nostra escola o al barri, hem sigut capaços (afortunats nosaltres) de viure l'esport com un cant a l'esforç personal, a l'entrega d'aquest esforç a un bé de l'equip, a la "duresa" (entre cometes, parlem de nens) i la constància de l'entrenament regular, a la millora mica en mica... en fi, l'essència de l'esport...

Ara per ara, hi ha coses que a mi, com a aficionat a l'esport, com a esportista, em fan sentir certa vergonya de pertànyer a aquest món. Les fitxes milionàries, l'individualisme dels grans cracks, la manipulació dels reprentants, la falta de compromís de tothom...

Darrerament el meu punt d'indignació més alt són els horaris del futbol. Vaig habitualment al camp del barça... i ja no hi ha nens. Quin nen pot anar a les 9 del vespre un diumenge al camp nou... amb el fred que fot? Ara els nens només veuen el futbol per la tele... i per tant, només veuen la part més publicitària i més mercantilitzada i mediatitzada del futbol. Allò de viure la lluita sobre el camp de prop... l'esport està venut. Ja veurem què passarà amb aquesta afició "artificial" que s'està creant al voltant dels equips grans...

I de tant en tant, encara sento més vergonya quan sento coses com el discurs d'en Laporta. Sí, el Barça és molt gran, mou molta gent, molts milions... però només ets el president d'un club de futbol, si creus que això et dona dret al discurs sanguini pseudopolític... doncs realment és que el teu ego està molt cascat. Quina vergonya que aquest home ens representi (i no me n'amago, fins fa poc, tot i les seves suficiències, el veia prou bé "pa lo que se lleva"...)

Jo sóc esportista, sí... pertanyo al món de l'esport de tota la vida... però no a aquest, no senyor, no em sento identificat en gairebé res. Però què vols fer-hi, estic ofegat de sang culé, i malgrat tot això que pugui pensar, seguiré anant al camp, seguiré treient un mocador quan em toquin els nassos... i com diu el bon amic Joan, que odia el futbol, seguiré posant al pedestal ídols per fotre'ls a terra d'aqui quatre mesos. Potser això sí que és ser aficionat al futbol de veritat.

No sé encara ara per què vaig treure exactament el mocador ahir al camp nou... potser era contra el món del futbol d'alt nivell (econòmic, que no esportiu) en general. Valgui aquest post com una mocadora contra tot aquest sistema.