divendres, 12 d’octubre del 2007

dia de sofà i tele...

Gràcies, Mariano, per recordar-me el sentit que té aquesta diada. Mira, alguna cosa tenim per agrair a Espanya: que avui estigui assegut al sofà mirant la tele durant tot el matí.
Aquest home no para; em moro de riure cada cop que diu que parla de la disgregació de la Espanya grande. Si és culpa teva, burru, i jo en sóc un exemple vivent; cada dia que passa, cada gilipollada que fas, cada cop que obres la boca, tinc més ganes de dir al món que no sóc com tu, que no sento la teva bandera, que em fa fàstic el pensament únic de gent com tú... i que sí, que tens raó en una cosa: estic desitjant separar-me de tu, engegar-te ben lluny.
Un cop més l'has tornat a cagar, Mariano el Corto. Així que un discurs radicalitzant la celebració de la hispanitat, eh? doncs radicalitzem el nostre discurs sobiranista. I cada dia una mica més, i una més enllà anirem. Que bé que t'ha anat l'atemptat d'ETA, eh? Quaaaantes veus hi ha que ara no se senten recolzant el discurs de l'Ibarretexe, apagades pel ressò de la última bomba. Et va anar tant bé com la de barajas.
Però tremola, algun dia aconseguirem que parin aquestes bombes... i llavors ja no hi haurà res a fer, i tornarem a l'estat natural de la península: pobles diferents. No hi pots fer res... bueno, sí que pots, segueix ajudant-nos a veureu clar. Com més destaques el "espíritu nacional espanyol", més em fas adonar que no el tinc, com avui.
Quin gran discurs! Monzó, Monzó... com m'agradaria veure't xerrant amb en Mariano el corto.