dijous, 8 de novembre del 2007

disset minuts

Disset minuts. És el temps que havia de tenir funcionant el cervell. Disset minuts, sembla que són poca cosa. Tot és relatiu, el recurs de qui no té recursos. Amb les mans a la butxaca, i el coll desaparegut sota les orelles per evitar la traidoria de la brisa matinera esquena avall. Havien canviat l'hora feia pocs dies, i per tant, almenys ara hi ha una mica de sol... bé, una mica de matinada. Fa quatre dies era negra nit.
Disset minuts des que trepitjava l'andana. Envoltat de fantasmes matinals, a ritme comú, per les escales mecàniques, o a peu. En aquells moments no hi havia lloc pel buit a dins del cap. Calia estar ben conscient per no pifiar-la, ben concentrat, ben... despert.
Disset minuts... la llarga avinguda torna a saludar el dia repetint-se com un malson del que no hi ha forma de guarir-se. Amb les parpelles mig tancades acostumant-se a la claror, els ulls llacrimosos en trist record de la nit, i la pell arrissada per... pel fred, potser? no ho sabia ben bé, tornava a aparèixer davant seu la infinita cua d'autobusos, amb el brogit tremolós de motor bestial en descans, i el fum negrós dels tubs d'escapament, pic de febre del cor de la bèstia.
Disset minuts... ja només quedava pujar-hi. Infern de disset minuts. El cap s'ha espabilat, i ara no pot enfosquir entre capbussada i aclucada d'ulls l'hora i mitja que algú li ha robat, algun lladre sense pistola, sense denúncia, sense condemna, sense càstig... un lladre a cara descoberta, amb portada als diaris, amb adreça pública. El botí, una hora i mitja... de l'anada, només. Falta la tornada.
Disset minuts infernals, on la pell s'erissava pel fred... i per alguna cosa més. No mirava al fantasmes matinals - o nocturns - del seu voltant. Ells tampoc ho feien. Un cop més, algú amb micròfon pintat de coloraines enamoradores està per allà, apretant-se l'orella, i agredint a cops de carxofa les ràbies adormides... i ell en fugia, com cada dia.
Disset minuts. Un cop dalt de l'autobús, ha passat l'infern. Recolzant el cap a la finestra, el bronzit del motor semblava una nana. Encara, abans de la última desconnexió, la imatge de la seva dona el va assaltar; "bon dia, cariñu!" "ui, quina son que tinc...", "vinga, a la dutxa"... un record. Ara li tocava despertar-se sol, una hora i mitja abans que la seva dona... i dues hores abans que els seus fills.
Aquell dia costava adormilar-se. Podria posar el crit al cel... però contra qui? contra què? contra el que l'informa al peu de l'andana? contra el conductor? contra... res. Contra res. Per a què. Ja ha passat altres cops. Ja ha sortit gent al carrer. L'acidesa de les paraules, la cremor de la pluma... i la inexistència de fets. Per a què? En girar una cantonada elevada, s'entreveia el perfil de la gran ciutat... no s'havia adonat mai que des d'allà es veia la Sagrada Família. Caldria això per a que algú...?
Aquell dia seria pitjor. En arribar a la feina, el diari de guerra del dia anunciava un altre mes de retard... 30 cops més els disset minuts d'obligatòria consciència. Aquell dia el jefe li va posar la mà a la espatlla, quan el va sorprendre aguantant-se el cap entre les mans, amb el nas gairebé tocant el teclat de l'ordinador... el petit de la casa no hi entén d'esborancs, només hi entén de la gana...

2 comentaris:

Puji ha dit...

Ets un català emprenyat? Ara hi pots fer alguna cosa. Si signem tots sí que servirà!

Unknown ha dit...

Dani, cada dia ets més profund.

CATALÀ EMPRENYAT!!!!