Coses que em passen

Bon dia! Ultimament escric poquet... arribaran temps millors a la feina! tots passem aquelles èpoques que t'endús feina a casa, i ja se sap, un mestre a final de tri-mestre... però bé, igualment en aquests moments, com que hi ha gent que entra al blog i el llegeix, no vull que deixeu de saber algunes cosetes que em passen... encara que sigui telegràfic!

- Estem absolts, totalment, nosaltres i l'asseguradora. Ja va sortir la sentència; no puc donar més detalls, però ha sigut una gran alegria... molt i molt gran. Sortim del túnel. (ull amb els comentaris, no m'els feu borrar com l'altre cop, ja sabeu que el tema és delicat... si algú vol detalls, mail personal...)

- Des de fa un parell de setmanes, m'amago aquí dins... i us ho juro que m'hi perdo (jijiji)

- Ahir vaig estar al Camp Nou. Sí, si, Barça - Madrid. I encara que vaig patir com mai he patit (la meva dona us ho pot confirmar), ha sigut una experiència. Realment, hem convertit el futbol en una cosa tan grossa, que no m'extranya que de vegades hi prenguem mal. Però... quin partidàs! (i per cert, miro de ser objectiu... jo crec que és penal)

- Ja tinc vol i hotel... sabeu on és això? va, proveu-ho, que és molt fàcil... però no us precipiteu que es pot confondre. (si algú té informació, alguna web, alguna ruta, algun secret... ho agrairé molt!!!)

Segur que hi ha una pila de coses més... però bé, quan torni a actualitzar ja us les aniré explicant. No deixeu de venir, que hi haurà temps millooooooors.

Grushecky, viejo rockero

Divendres passat ens va tocar la loteria. Em vaig assabentar fa setmanes que venia un tal Joe Grushecky a Mataró. Francament, ni em sonava, però la pàgina on vaig veure la notícia, també hi deia que havia col·laborar amb Bruce Springsteen en alguns discos, i que havien cantat junts en varis concerts... i fins i tot que en Bruce posava veu al darrer disc. I per cert, Bruce va guanyar un Grammy amb una cançó feta a mitjes amb ell, Code of Silence.

Total, que vaig "aconseguir" el disc de Grushecky (A good life)... i em encantar. Vaig comprar entrades pel seu concert, vaig aconseguir un parell de discs més seus (en especial Down the road apiece, recopilatori en directe).
I ves per on, que un parell d'hores abans passem per Privat a retirar les entrades, i em van deixar entrar per veure com sonoritzava. Impressionant. Vam arribar prou aviat al concert, i vam agafar taula i cadira davant mateix de l'escenari (De fet, a peu pla). Va tocar un teloner (Ron Vudú, potser deuen tenir un bon disc, en directe... bueno, fluixet), i després van sortir ells.
I després Grushecky and the Houserockers. Ell, bastant granadet. El seu guitarra, un avi, de veritat, encorvat i arrugat. Un jovenet (català) a l'altra guitarra, i un negre veteranu a la bataca.
Dues hores i disset cançons després, vam marxar amb la sensació d'haver estat a un dels millors concerts que es pot veure avui en dia; cançons rockeres, al més pur estil clàssic, però sense semblar carrincló, guitarres potents, però no estridents, tocades amb sentiment i mesura, i una química amb el públic espectacular. Ens vam quedar tot amb ganes de més.
I no devíem ser més de 300 persones. Quina pena tan gran pensar que mentre la jovenalla del país somia amb fer espectaculars girs de cintura, i aprendre a fer tonadilles comercials, i vendre milers de discos en quatre dies, gent com Grushecky passa per MAtaró sense que gairebé ningú se n'adoni, i deixi un rastre de 40 anys de música, de guitarra, de qualitat, i sobretot, de treballar i treballar per poder arribar a aquesta edat amb un nivell musical tan increible.
A www.grushecky.com podeu saber-ne més, i baixar-vos un parell de cançons; us aconsello especialment Lake Pontchartrain, i fins i tot teniu vídeos al youtube.
Rock'n'roll forever!

Olor a caldo

Dissabte al matí




- Què et poso, jove?
- Una de vegetal

Arribar a casa. Omplir d'aigua l'olla més grossa. Tapar-la. Posar-la a bullir.
Mentrestant, pelar consiensudament les sanajories, chiribía, patates... i remullar uns minuts.. Treure la pell als dos cuartus de pollastre, i raig d'aigua.

Amb l'aigua bullint, grapat de sal (sense por, recoi, que el bull ho treu tot), i tot el material cap a dins. Pujar el foc, tapar l'olla, i esperar el bull. Quan arrenca, destapar mitja tapa, i baixar foc.

I dues hores. Destapar. Afegir aigua. Cullera i anar traient el greix que sura, l'oli que fa rodonetes. Paciència. Quan bull de nou, baixar foc. Tapar a mitjes. Un cop. Afegir aigua... I un altre... I un altre... Dues hores.

La última mitja hora és sagrada. Res d'afegir aigua, el que hi ha és el que hi ha. Treure curosament l'oli i el greixet, i... el millor de tot ve ara.

Obrir totes les portes. Deixar que l'olor del caldo impregni la casa. Aspirar profundament. Mmmmm. Això és una llar.

Dues hores. Apagar el foc, treure la verdura, apartar el pollastre, omplir pots i pots de caldo per guardar. Pels més puristes, passar-lo primer pel xino. Deixar-ne una bona dosi a l'olla ben tapada.

100 gr de pasta (fideus gruixudets, galets, pistons...). Tornar a bullir el caldo, tirar la pasta, remenar, remenar... a l'últim moment afegir-hi el pollastre. Fins i tot la patata

Servir amb un plat fondu, ben gran, caldo, pasta, i pollastre... fins i tot la patata. Tot allà. Seure davant del plat, i deixar que la fumerada t'enteli les ulleris, entri per les fosses nassals, fins que la pituïtaria tingui un orgasme.

Barat, sa, dietètic, nutricional. El caldo de casa.

Bon profit.

En Pólvora

Vagi per endavant que sóc mooolt ignorant en el món teatral, però, com sempre, crec que mirar de ser crític des de la humilitat és bo... encara que la cagui.

És una obra interessant, com totes les de Guimerà, i la versió de Belbel aconsegueix almenys mantenir-te atens gairebé tota l'estona. Per tant, aprovat.

Però ja està. Peco de no haver llegit la obra de Guimerà, i per això no sé què cal atribuir a ell i què a Belbel; trobo que les dues històries que van paraleles (triangle amorós i moviment obrer) no es deixen desenvolupar una a l'altra, no s'ajuden, i acabem veient un drama passional ple de tòpics que no toca cap fibra, i una visió molt light de la revolta obrera, molt... no sé, com romàntica, amb herois, i l'amor entre obrers, i que tots som germans... a mi no em va moure tampoc la fibra social.

Els actors principals (a qui francament només conec de Porca Misèria) són en Manrique (Marcó) i l'Anna Sahun (Taneta)... i a mi no m'han agradat, em sembla que el registre clàssic no els acaba d'encaixar, i alguns deixos que queden molt bé en altres contextes (televisius), potser no quadren amb el català d'en Guimerà... sobretot ella, que de fet tampoc no m'agrada a la tele. De fet, no sé de qui deu ser culpa, però a mi em sembla que hi ha força sobreactuació, tant del protagonista, com del seu amic (Toni). El millor, en Jordi Banacolocha (o com s'escrigui), que es un veteranu de nassos, que converteix cada actuació seva en una actuació magistral.

Això si, un decorat, ambientació, efectes, iluminació... molt bons.

Doncs això... un bon rato, però no arriba res al fons, ni emoció, ni excitació social... tot queda molt superficial, poc profund.

S'han acabat les Festes de la Llum

I alguns direu... i què són? o potser direu... i a mi què? o potser algú dirà... cop de mall a les festes de la llum!!!
Doncs mira, són les festes de la meva escola, i vulguis que no, són una cosa especial; les vam gaudir molts anys de nens, i ara toca viure-les com a mestre... i suposo que també gaudir-ne. Però, recoi... he acabat destrossat la setmana!!! he fet una becaina avui d'una horeta i mitja (perquè a més tenia entrades pel teatre a les 7, massoca de mi), però una becaina, però tan profunda, que no sabia ni on era quan m'he despertat.
A mi sempre hi ha una cosa que m'emociona de les festes de la llum, no ho puc evitar, sóc un sentimental... bueno, no, perquè qui em coneix sap que em costa emocionar-me; és el pregó. Els grans del cole, de batxillerat, fan una representació per donar inici a les festes, al pavelló, davant de toooooota l'escola. I noi, jo m'emociono; ells ho viuen com la seva ultima gran experiencia a l'escola, i recordes quan ho vas fer tu... i mira, et poses tonto, què vols... potser és aquest coi de 3 que hi ha al davant de la meva edat que ho fa això...
I avui la gegantada, si senyor. Això no ho vam viure de petits, perquè no teniem gegant a l'escola, però mira, és maco, ve gent de tot Mataró i d'altres escoles... i per com és la nostra escola, ja està bé que coneguem gent de fora i altres estils.
Doncs ja s'han acabat; m'han donat més feina que un fill tonto, però mira, em sembla que ha anat tot prou bé. Segur que els que venieu a l'escola us en recordeu, de les festes... però ara ja s'ha acabat, i ja podre tornar a actualitzar el blog una miiiiiiiica més sovint (no massa tampoc, eh).
Visca les festes de la llum!!!