Olor a caldo

Dissabte al matí




- Què et poso, jove?
- Una de vegetal

Arribar a casa. Omplir d'aigua l'olla més grossa. Tapar-la. Posar-la a bullir.
Mentrestant, pelar consiensudament les sanajories, chiribía, patates... i remullar uns minuts.. Treure la pell als dos cuartus de pollastre, i raig d'aigua.

Amb l'aigua bullint, grapat de sal (sense por, recoi, que el bull ho treu tot), i tot el material cap a dins. Pujar el foc, tapar l'olla, i esperar el bull. Quan arrenca, destapar mitja tapa, i baixar foc.

I dues hores. Destapar. Afegir aigua. Cullera i anar traient el greix que sura, l'oli que fa rodonetes. Paciència. Quan bull de nou, baixar foc. Tapar a mitjes. Un cop. Afegir aigua... I un altre... I un altre... Dues hores.

La última mitja hora és sagrada. Res d'afegir aigua, el que hi ha és el que hi ha. Treure curosament l'oli i el greixet, i... el millor de tot ve ara.

Obrir totes les portes. Deixar que l'olor del caldo impregni la casa. Aspirar profundament. Mmmmm. Això és una llar.

Dues hores. Apagar el foc, treure la verdura, apartar el pollastre, omplir pots i pots de caldo per guardar. Pels més puristes, passar-lo primer pel xino. Deixar-ne una bona dosi a l'olla ben tapada.

100 gr de pasta (fideus gruixudets, galets, pistons...). Tornar a bullir el caldo, tirar la pasta, remenar, remenar... a l'últim moment afegir-hi el pollastre. Fins i tot la patata

Servir amb un plat fondu, ben gran, caldo, pasta, i pollastre... fins i tot la patata. Tot allà. Seure davant del plat, i deixar que la fumerada t'enteli les ulleris, entri per les fosses nassals, fins que la pituïtaria tingui un orgasme.

Barat, sa, dietètic, nutricional. El caldo de casa.

Bon profit.

En Pólvora

Vagi per endavant que sóc mooolt ignorant en el món teatral, però, com sempre, crec que mirar de ser crític des de la humilitat és bo... encara que la cagui.

És una obra interessant, com totes les de Guimerà, i la versió de Belbel aconsegueix almenys mantenir-te atens gairebé tota l'estona. Per tant, aprovat.

Però ja està. Peco de no haver llegit la obra de Guimerà, i per això no sé què cal atribuir a ell i què a Belbel; trobo que les dues històries que van paraleles (triangle amorós i moviment obrer) no es deixen desenvolupar una a l'altra, no s'ajuden, i acabem veient un drama passional ple de tòpics que no toca cap fibra, i una visió molt light de la revolta obrera, molt... no sé, com romàntica, amb herois, i l'amor entre obrers, i que tots som germans... a mi no em va moure tampoc la fibra social.

Els actors principals (a qui francament només conec de Porca Misèria) són en Manrique (Marcó) i l'Anna Sahun (Taneta)... i a mi no m'han agradat, em sembla que el registre clàssic no els acaba d'encaixar, i alguns deixos que queden molt bé en altres contextes (televisius), potser no quadren amb el català d'en Guimerà... sobretot ella, que de fet tampoc no m'agrada a la tele. De fet, no sé de qui deu ser culpa, però a mi em sembla que hi ha força sobreactuació, tant del protagonista, com del seu amic (Toni). El millor, en Jordi Banacolocha (o com s'escrigui), que es un veteranu de nassos, que converteix cada actuació seva en una actuació magistral.

Això si, un decorat, ambientació, efectes, iluminació... molt bons.

Doncs això... un bon rato, però no arriba res al fons, ni emoció, ni excitació social... tot queda molt superficial, poc profund.

S'han acabat les Festes de la Llum

I alguns direu... i què són? o potser direu... i a mi què? o potser algú dirà... cop de mall a les festes de la llum!!!
Doncs mira, són les festes de la meva escola, i vulguis que no, són una cosa especial; les vam gaudir molts anys de nens, i ara toca viure-les com a mestre... i suposo que també gaudir-ne. Però, recoi... he acabat destrossat la setmana!!! he fet una becaina avui d'una horeta i mitja (perquè a més tenia entrades pel teatre a les 7, massoca de mi), però una becaina, però tan profunda, que no sabia ni on era quan m'he despertat.
A mi sempre hi ha una cosa que m'emociona de les festes de la llum, no ho puc evitar, sóc un sentimental... bueno, no, perquè qui em coneix sap que em costa emocionar-me; és el pregó. Els grans del cole, de batxillerat, fan una representació per donar inici a les festes, al pavelló, davant de toooooota l'escola. I noi, jo m'emociono; ells ho viuen com la seva ultima gran experiencia a l'escola, i recordes quan ho vas fer tu... i mira, et poses tonto, què vols... potser és aquest coi de 3 que hi ha al davant de la meva edat que ho fa això...
I avui la gegantada, si senyor. Això no ho vam viure de petits, perquè no teniem gegant a l'escola, però mira, és maco, ve gent de tot Mataró i d'altres escoles... i per com és la nostra escola, ja està bé que coneguem gent de fora i altres estils.
Doncs ja s'han acabat; m'han donat més feina que un fill tonto, però mira, em sembla que ha anat tot prou bé. Segur que els que venieu a l'escola us en recordeu, de les festes... però ara ja s'ha acabat, i ja podre tornar a actualitzar el blog una miiiiiiiica més sovint (no massa tampoc, eh).
Visca les festes de la llum!!!

Assegurança de robatori

Quan estàs assegurat a una asseguradora, l'única cosa que tens segura és que segur que pagues la teva quota.
El que segur que no tens segur quan estas assegurat a una asseguradora és que estiguis assegurat del que penses que estat assegurat.
Dit d'una altra manera:
- Any 2005: Una noia se salta un stop, i em fot un piñu. Pèrit, taller, etc. Jo tinc franquícia 200€. Per poder retirar el cotxe del taller un cop arreglat, els del taller em demanen o bé que pagui la franquícia, o bé un paperot de l'asseguradora conforme no sóc culpable i que per tant no he de pagar res. Aquest fax van tardar una setmana en enviar-lo. Vaig acabar trucant des de la porta del taller, amb les claus del cotxe a la mà, a les 8 del matí, per donar-los el número de fax del taller per a que ho enviessin davant meu.
- Any 2006: Tempesta al Maresme. Les tuberies del pàrking del nostre bloc no resisteixen, cauen, inunden pàrking, danyen algun cotxe, etc. Sort que ho tenim assegurat... però l'asseguradora diu que no paga perquè no cobreix defecte de construcció; a pagar entre tots els veïns. Ara estem a tribunals
- Any 2007: Tinc un accident de cotxe. La policia avisa una grua amb urgència per retirar el cotxe ja que està en situació perillosa. PAgo la grua de la meva butxaca. L'asseguradora em diu que envii factura de la grua que m'ho abonaran. Ho faig, i avui rebo la resposta: petició denegada perquè ells no van avisar la grúa, segons no sé quin article del contracte.

La primera era Winterthur (damos seguridad i protección a más de 4 millones de clientes), la segona era Mapfre (aseguramos tu calidad de vida) , i la tercera era Mutua Madrileña (la mayor seguridad al mejor precio). Tres anys, tres casos seriosos, tres putades, tres asseguradores. Podeu veure els eslògans a les portades de les seves webs, així es venen

Ho sento molt, perquè tinc persones que m'estimo moltíssim treballant amb asseguradores o coses relacionades (Roser, Edu, Josep...), però els tres cops que he necessitat els serveis d'aquestes empreses per coses serioses, m'han fallat, m'han decebut, m'han fet emprenyar... i sobretot, m'han fet pagar a mí (bé, el primer cop ho vaig evitar a l'últim segon). Quan la cosa és seriosa, sempre hi ha un article, un apartat, una irregularitat... sempre.

Per tant, asseguradores igual a lladres i estafadors. Sense cap mena de dubte. I amb tot convenciment. Lladres.

Estic rabiós, furiós, impotent... amb aquell sentiment de sentir-te una merda que ets davant d'una entitat poderosa, farta de calers que jo els dono, protegits pels millors assessors legals, i que s'estan rient de mi. Segur a la seu de la Mutua algú està pensant: "un altre tonto que paga una morterada a l'any i que no cobrarà el que li hem promès. A la saca!"

BBbbbbbbuuuuuuuffffffffffff

El truco final (el prestigio)

Primera impressió: Dues hores (com és la moda) dura la película, i la tensió i entreteniment és irregular; durant la primera mitja hora o tres quarts, no acaba d'enganxar, va molt lenta, i tot es resumeix en un enfrontament que t'arriba a semblar infantil entre dos mags virtuosos, que no acaba de greixar del tot bé... però a partir de cert moment, amb la sortida a la llum del gran truc, la tensió es multiplica, i els jocs de Nolan t'acaben fent menjar la bola i desitjar que no s'acabi... a veure si resolts el gran secret abans que ell t'el destapi, com un desafiament!
Més fredament, s'ha de reconèixer que no confiava massa al principi en la parella protagonista; però Bale (Borden) i Jackman (Angier) fan una feina excelent, especialment Christian Bale, que fa un paperàs tremendu de principi a fi, i això ajuda molt a que la película avanci, perquè t'arribes a creure l'evolució dels protagonistes, i és creïble que acabin actuant com actuen. Sense la seva bona feina, seria difícil fer coherent que els dos mags fossin capaços de fer correr l'argument fins on arriba al final. I clar, si al darrera, fent pinya, tens en Michael Caine i la cada dia més bona (en tots els aspectes) Scarlett Johansson, doncs clar, un bon pastisset!
Al principi Nolan et despista amb els temps; que si ara endavant, que si ara enrrera... evidentment, res a veure amb Memento, però clar, et fas una mica de liu fins que no vas lligant caps. De fet, dona la sensació que no lligues caps fins que ell no vol; llavors dona llum amb un petit salt enrera en el temps que comença a deixar entreveure el final. Una altra cosa que té Nolan és l'ambientació, decorats, fotografia... tot magnífic, creïble, sense ser excesiu, la mida justa.
I al final... doncs unes sorpresetes que t'obliguen a fer una relectura de tot el que passa (això sempre li agrada a en Marc Plana), tot i que si, com diuen els mags, "estàs atent", gairebé tot ho pots haver relligat 15 minuts abans del final.
I més profundament (com sempre, des de la meva ignorància)... sembla com que Nolan ens vol ensenyar aquella part fosca de l'home, que pot transformar una passió positiva, un afany de superació, en una rivalitat obsessiva, una malaltia... i mostra com aquest descontrol passional arriba a posar-ho en joc tot... i potser perdre-ho. De totes maneres, no val la pena no mirar-s'hi massa, perquè em sembla que Nolan busca més el thriller, la història, i mimar els seus dos mags que no pas anar massa més endins.
En conclusió... no es una obra mestra, i no passarà a la història, però és de les bones de l'any segur; jo no me la perdria. I estigueu ben atents; si aneu pillant detalls que van caient com si res, podreu resoldre l'enigma abans del que us penseu! A veure si la remiro quan surti amb DVD i no se m'escapa res. Em sembla que comença a valdre la pena anar a veure les pelis d'aquest senyor Nolan.
Brillant: Els actors (principals i secundaris), l'últim terç de la película, el Colorado Springs... i el gran misteri en sí mateix
A tranques i barranques: la primera mitja hora, el sarau entre temps passats i presents, algun gir de guió una mica forçat.