diumenge, 7 de gener de 2007

Banderas de nuestros padres (Eastwood)

Una mica més de dues hores dura la pel·lícula... i si treiem l'últim quart d'hora, he estat enganxat a la pantalla, extasiat amb les imatges de la batalla, amb el ritme trepidant de tot el que va passant, i de com es va lligant present i passat. Un gran rato de cinema, sense cap dubte
Com a totes les pel·lícules de Eastwood, no val sortir del cinema i dir que t'ho has passat bé... llavors el traeixes! ell vol més i busca més. De totes maneres, a Banderas de nuestros padres no hi deixem de veure la manipulació de la informació de què som tots víctimes actualment, en especial a les guerres, i el poder de manipulació dels sentiments de la gent per part dels governs, en especial quan estan sacsejats per la crisi; per tant, temàtica general poc original i força vista. O sigui que ens queda la resta de coses que depenen de la mà genial del director.
No sé si s'exageren els perfils dels dirigents, potser són massa caricaturescs. Més encertats em semblen les explosions de sentiments al ulls dels "herois" de la bandera, sobrepassats pel que s'espera d'ells, i més encara per la duresa de les vivències que els ha tocat...
Tècnicament em sembla un film de magistral execució, si hi treiem el darrer quart d'hora, que acaba fent que desitjis que s'acabi d'una vegada. La combinació de present i passat, les fusions entre plànols, els tons sèpia de la batalla... tot magistral. Arribes a tenir por quan el primer batalló puja per la sorra de la platja, tens ganes de plorar davant d'algun moment tràgic... ni un punt romàntic ens deixa veure la batalla segons Eastwood, ni tan sols un punt d'heroisme... a mi em vindrien ganes d'encongir-me a terra i posar-me a plorar!
Això sí, cal estar preparat per tapar-se els ulls en alguns moments les sensibilitats més delicades, perquè una guerra és una guerra... i hi ha sang i fetge, i te l'ensenyen, i aguanta metxa si pots. Ah! i com a totes les pel·lícules bèliques, entre tan uniforme, sorra, foscor i sang, t'acabes fotent un taco amb els personatges que ja no saps qui és cadascú.
Val la pena, passareu una bona estona, i pensareu una mica, segur que sí... i és que els nostres estimats dirigents no es cansen mai de fer-nos empassar mentides, per tant, no està fora de lloc fer tremolar la mitologia d'una guerra de fa 60 anys.
Brillant: fotografia, història, tensió argumental, ritme present-passat.
A tranques i barranques: últim quart d'hora, alguna interpretació excesiva, confusió de personatges

5 comentaris:

Dani Rambla ha dit...

Caram ... desconeixia aquesta faceta de Jaume Figueras que tens.

C.E.T.I.N.A. ha dit...

I que és el que no t'agrada del quart d'hora final? El missatge? Que simplement sobra?

Dani Gadea ha dit...

Doncs per la punyetera mania actual de fer pelis que no baixen de 130 minuts; una de les coses que més m'agrada de la peli és el ritme que té tot i la dificultat de lligar passat i present amb certa gràcia... i després al final la lentitud de la conclusió t'acaba avorrint.

Candela ha dit...

Wola! Demà toca cine, m'apunto la suggerència!

Zincpiritione ha dit...

Totalment d'acord amb tot (també amb això del quart d'hora final).
Tot i això la peli, brillant!