Maria Antoinette (Sofia Coppola)

Com sempre, primer de tot... m'ho he passat bé al cine? puesssssssss... no gaire!!! és una peli lentíssima, on no passa res fins passada una hora de film. Fins que no li agafes el ritme et passes l'estona buscant la posició a la butaca. Per tant, si us agraden les pelis d'acció, moviment, trepidants, amb arguments enrevessats... aquesta NO és la vostra!!!
Anant una mica més enllà, Coppola no vol fer una història, sino una foto. Una instantània de Maria Antonieta i el seu entorn durant els anys previs a la revolució francesa. Si això no ho saps abans d'anar al cine, pues clar et quedes una mica aixins...
Després mica en mica vas entrant a la pel·lícula, primer perquè comencen a passar coses, i segon perquè vas entenent què vol dir la directora amb el tedi i l'avorriment que et fica a la pell. Aprens a gaudir de cada plànol com si fos una obra mestre d'algun pintor, amb una fotografia impressionant, jugant amb la llum i amb els escenaris d'anuncis de perfum (gràcies, Joan, per tan bella comparació). El millor de tot, segur, la fotografia... bueno, i la kirsten Dunst, que a mi em sembla una bona actriu més enllà del bombonet ros que és, molt natural i expressiva, i el paper li queda mesurat. Ah! i molt interessant també la Banda Sonora, molt espectacular i sorprenent, això sí!
Pel que fa al valor de la obra en sí, doncs només posa accents, punts i comes al que ja tots sabem de la vida versallesca del segle XVIII, els seus excessos, excentricitats, guerres de passadissos, etc. Tot plegat ens porta fins a la Revolució. I en tota l'estona no surt cap més escenari que els palaus i jardins, molt coherent amb la foto d'aquesta noblesa que decideix el destí del país sense veure el poble mai a la vida. Brillant!
I encarà més enllà, suposo que també vol entrar en el "manido" tema de la lluita entre l'ànsia de llibertat i la sang reial dels joves nobles que han d'entrar en els protocols i matrimonis de conveniència de l'època. Això ho aconsegueix, t'acabes estimant la Maria Antonieta, i patint amb ella els seus mals moments (visca la Kirsten)
En conclusió, si us va agradar Lost in Translation (a mi no, diga'm inculte), t'encantarà aquesta Maria Antonieta, i gaudeix dels escenaris, la fotografia, la llum, els fons, i la música, com si veiéssis una successió de quadres i estiguessis a una visita guiada a Versalles.
Brillant: Fotografia (sublimmmm), música, la Kirsten, localitzacions.
A tranques i barranques: ritme, tedi, força argumental.