Banderas de nuestros padres (Eastwood)

Una mica més de dues hores dura la pel·lícula... i si treiem l'últim quart d'hora, he estat enganxat a la pantalla, extasiat amb les imatges de la batalla, amb el ritme trepidant de tot el que va passant, i de com es va lligant present i passat. Un gran rato de cinema, sense cap dubte
Com a totes les pel·lícules de Eastwood, no val sortir del cinema i dir que t'ho has passat bé... llavors el traeixes! ell vol més i busca més. De totes maneres, a Banderas de nuestros padres no hi deixem de veure la manipulació de la informació de què som tots víctimes actualment, en especial a les guerres, i el poder de manipulació dels sentiments de la gent per part dels governs, en especial quan estan sacsejats per la crisi; per tant, temàtica general poc original i força vista. O sigui que ens queda la resta de coses que depenen de la mà genial del director.
No sé si s'exageren els perfils dels dirigents, potser són massa caricaturescs. Més encertats em semblen les explosions de sentiments al ulls dels "herois" de la bandera, sobrepassats pel que s'espera d'ells, i més encara per la duresa de les vivències que els ha tocat...
Tècnicament em sembla un film de magistral execució, si hi treiem el darrer quart d'hora, que acaba fent que desitjis que s'acabi d'una vegada. La combinació de present i passat, les fusions entre plànols, els tons sèpia de la batalla... tot magistral. Arribes a tenir por quan el primer batalló puja per la sorra de la platja, tens ganes de plorar davant d'algun moment tràgic... ni un punt romàntic ens deixa veure la batalla segons Eastwood, ni tan sols un punt d'heroisme... a mi em vindrien ganes d'encongir-me a terra i posar-me a plorar!
Això sí, cal estar preparat per tapar-se els ulls en alguns moments les sensibilitats més delicades, perquè una guerra és una guerra... i hi ha sang i fetge, i te l'ensenyen, i aguanta metxa si pots. Ah! i com a totes les pel·lícules bèliques, entre tan uniforme, sorra, foscor i sang, t'acabes fotent un taco amb els personatges que ja no saps qui és cadascú.
Val la pena, passareu una bona estona, i pensareu una mica, segur que sí... i és que els nostres estimats dirigents no es cansen mai de fer-nos empassar mentides, per tant, no està fora de lloc fer tremolar la mitologia d'una guerra de fa 60 anys.
Brillant: fotografia, història, tensió argumental, ritme present-passat.
A tranques i barranques: últim quart d'hora, alguna interpretació excesiva, confusió de personatges

Maria Antoinette (Sofia Coppola)

Com sempre, primer de tot... m'ho he passat bé al cine? puesssssssss... no gaire!!! és una peli lentíssima, on no passa res fins passada una hora de film. Fins que no li agafes el ritme et passes l'estona buscant la posició a la butaca. Per tant, si us agraden les pelis d'acció, moviment, trepidants, amb arguments enrevessats... aquesta NO és la vostra!!!
Anant una mica més enllà, Coppola no vol fer una història, sino una foto. Una instantània de Maria Antonieta i el seu entorn durant els anys previs a la revolució francesa. Si això no ho saps abans d'anar al cine, pues clar et quedes una mica aixins...
Després mica en mica vas entrant a la pel·lícula, primer perquè comencen a passar coses, i segon perquè vas entenent què vol dir la directora amb el tedi i l'avorriment que et fica a la pell. Aprens a gaudir de cada plànol com si fos una obra mestre d'algun pintor, amb una fotografia impressionant, jugant amb la llum i amb els escenaris d'anuncis de perfum (gràcies, Joan, per tan bella comparació). El millor de tot, segur, la fotografia... bueno, i la kirsten Dunst, que a mi em sembla una bona actriu més enllà del bombonet ros que és, molt natural i expressiva, i el paper li queda mesurat. Ah! i molt interessant també la Banda Sonora, molt espectacular i sorprenent, això sí!
Pel que fa al valor de la obra en sí, doncs només posa accents, punts i comes al que ja tots sabem de la vida versallesca del segle XVIII, els seus excessos, excentricitats, guerres de passadissos, etc. Tot plegat ens porta fins a la Revolució. I en tota l'estona no surt cap més escenari que els palaus i jardins, molt coherent amb la foto d'aquesta noblesa que decideix el destí del país sense veure el poble mai a la vida. Brillant!
I encarà més enllà, suposo que també vol entrar en el "manido" tema de la lluita entre l'ànsia de llibertat i la sang reial dels joves nobles que han d'entrar en els protocols i matrimonis de conveniència de l'època. Això ho aconsegueix, t'acabes estimant la Maria Antonieta, i patint amb ella els seus mals moments (visca la Kirsten)
En conclusió, si us va agradar Lost in Translation (a mi no, diga'm inculte), t'encantarà aquesta Maria Antonieta, i gaudeix dels escenaris, la fotografia, la llum, els fons, i la música, com si veiéssis una successió de quadres i estiguessis a una visita guiada a Versalles.
Brillant: Fotografia (sublimmmm), música, la Kirsten, localitzacions.
A tranques i barranques: ritme, tedi, força argumental.

Futbolistes i punto

Igual que va fer Schuster, o Figo, o LAudrup o tants d'altres que són menys importants... en Ronaldinho també s'ha encarregat de recordar-nos que només es futbolista, i la resta, és màrketing. Ha arribat tard als primers entrenaments de l'any; el segon, amb grades obertes al miniestadi, centenars de nens que hi han anat només per veure'l a ell... i després s'ha picat la visita als hospitals infantils que ha fet la resta de la plantilla.
Per tant, culers (i extensivament tot els que teniu alguna estrella a la vostra nineta), no us deixeu engatusar per jugadors riallers, bones persones, d'aparença humana i propera... reeeees, són grans futbolistes, a qui aplaudirem i adodarem al camp (jo el primer). Però res més, no en deixem entabanar per la seva imatge de "gran futbolista i millor persona". Si no, després en fa una com aquesta dels hospitals, o se'n va al Milan per cobrar el doble, i nosaltres fotuts perquè estàvem segurs que era un bonjant i estimava el club.
Futbolistes i prou!

Mystic River i la seva paraula

Ahir vaig tornar a veure una pel·lícula magníiiiifica, que és Mystic River... i em sembla que hi he trobat alguna clau, gràcies a l'ajuda d'en Marc Plana (tot un cinèfil) que em va dir que el missatge estava en les paraules i la comunicació...
I ahir m'hi vaig fixar... els personatges es defineixen per com parlen i es comuniquen amb els altres; a tall d'exemple, una peça clau del trencaclosques és un noi mut...
I em poso a pensar en la gent que conec... i realment és tant cert que tothom es defineix per la forma com es comunica... la mirada, el tremolor de la veu, el tema de conversa, la durada de la conversa, els gestos, el to de la paraula... i evidentment, la veritat que oculten, o que mig emmascaren, veritats o mentides que de vegades endevinem o que no...
En fi, no sé ben bé on vull anar a parar... però sí que és veritat que hi he pensat, i m'hi fixaré una mica més en com es comuniquen les persones del meu voltant, segur que hi ha pistes.

Pena de mort

Com sempre hi he estat, i com sempre hi estaré, em declaro profundament i radical en contra de la pena de mort, sigui qui sigui la persona, el crim, el lloc, la raça, o el moment.
Fins i tot avui, que sembla que hi ha una justificació mediàtica per algunes penes de mort...
Fins i tot avui, quan els mitjans parlen d'una execució d'un forma completament diferent com ho han fet altres cops.
Fins i tot avui m'hi declaro en contra.
Ja està, res més...